Els darrers dies de la humanitat
El sarcasme ha estat històricament una arma dels febles, encara que de vegades és un recurs perillós. Els caricaturistes, per exemple, tenen màrtirs: Cabu, Wolinski i els seus companys del setmanari Charlie Hebdo; o el valencià Carlos Gómez Carrera, que signava “Bluff”, afusellat per les seves caricatures de Franco, juntament amb altres trenta condemnats, a les tàpies del cementiri de Paterna.
Parodiar els poderosos és cada vegada més difícil. Es parodien a ells mateixos, com si la burla hagués canviat de bàndol. El passat 28 d’octubre, uns set milions de nord-americans es van manifestar a 2.700 localitats sota el lema “No Kings”, protestant contra els excessos autoritaris del president Trump. Tant ell com el seu vicepresident es van afanyar a difondre memes burlescos generats amb intel·ligència artificial. En el de Vance, Kamala Harris i altres dirigents demòcrates s’agenollen i rendeixen homenatge a un Trump coronat. En el del president, aquest, també amb corona, aboca aigües fecals sobre els manifestants des d’un avió de combat. Doble objectiu: trivialitzar els motius d’alarma i indignació dels manifestants (les rèpliques dels quals seran titllades de manca de sentit de l’humor o d’excessivament primmirades), i promoure la imatge d’un Trump totpoderós, de l’home fort, providencial i taumaturg.
L’entreteniment no escasseja en aquests dies. No obstant això, no pot ocultar la percepció que vivim temps brutals i imprevisibles. Creix entre nosaltres la vaga sensació d’un possible final dels temps.
Que vivim els darrers dies de la humanitat és cert, en un sentit literal. El dia d’avui és l’últim, fins ara i de moment, i sabem per experiència que demà sortirà el sol, i continuarà fent-ho els dies següents. La por rau en una altra cosa, que Rafael Sánchez Ferlosio va formular com a pronòstic: “Vindran més anys dolents i ens faran més cecs”.
Tant de bo no tingués raó i fos al contrari. En qualsevol cas, els temps que corren conviden a extremar l’atenció, a mantenir els ulls ben oberts. Així ho va fer Karl Kraus l’agost del 1914, davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial. L’escriptor vienès va començar a prendre apunts, a recopilar discursos i declaracions, a guardar retalls de premsa i anuncis comercials, tota mena de materials significatius del moment. Amb tot això va confeccionar un text teatral, Els darrers dies de la humanitat, publicat el 1922, amb cinc-cents personatges i dues-centes nou escenes, que l’autor va definir com a “teatre marcià”, perquè era irrepresentable a la Terra.
D’aquell text, una obra d’“espantosa comicitat” segons Roberto Calasso, gairebé la meitat de les escenes i textos (que semblen inventats, tanta és la seva delirant estupidesa) són cites, amb prou feines comentades, de cròniques i articles de premsa, discursos polítics, sermons religiosos, sentències judicials i anuncis publicitaris, de Viena a Berlín, dels ministeris a les casernes, dels ambients populars als de la gran burgesia, passant per cafès, perruqueries, redaccions de diaris, hospitals militars i trinxeres del front, que Kraus va anar recopilant en aquells anys de follia assassina. “He volgut posar el meu temps entre cometes”, deia.
És un text amb ressonàncies actuals. Anticipant les ambicions de Trump per al futur de Gaza, Kraus fa dir a un alt funcionari de l’Oficina de Turisme de austríaca: “Anem al gra. Quines seran les atraccions que podrem oferir als estrangers després de la guerra; o millor dit, què els podrem oferir com a substitut dels monuments que eventualment hagin estat destruïts?”. Un altre funcionari li respon: “Les tombes d’aquells que han mort al camp de l’honor semblen fetes expressament per permetre’ns esperar una reactivació del turisme.” (Escena 24, Acte V).
Anys després, Kraus va reproduir extensament, a la seva revista Die Fackel (La Torxa), un prospecte comercial que havia arribat a les seves mans, en què un publicitari anònim proposava una visita al camp de batalla de Verdun: “En aquesta petita zona, on més d’un milió, o potser un milió i mig d’homes, han vessat la seva sang, no hi ha ni un sol centímetre quadrat de superfície que no hagi estat sacsejat pels obusos.”
L’anunci continuava amb els detalls: “Sortida en tren ràpid de segona classe. Hotel de primera classe, amb servei i propines incloses. Esmorzar abundant. Visita als pobles destruïts de la zona fortificada de Vaux, amb els gegantescos cementiris on reposen centenars de milers de caiguts. Dinar al millor hotel de Verdun, amb vi i cafè, propina inclosa. Visita a la tarda a la zona d’Haudiaumont, horriblement devastada. Sopar en un hotel de Metz, amb vi i cafè, propina inclosa. Tot inclòs pel preu de 117 francs.”
“La vida continua. Més enllà del que seria lícit”, va escriure Kraus en un aforisme concloent. I hi va afegir quelcom que també evoca el pla trumpista d’una Riviera de luxe a la Franja de Gaza: “Enteneu que per aquella meta valia la pena fer aquella excursió, i per aquella excursió valia la pena fer la guerra.”
En un article de 1982, Sánchez Ferlosio (“Em trobo semblança amb Karl Kraus”, va dir-li en una ocasió a un periodista) contraposava la humanitat amb minúscula (que es defineix bé pel seu oposat, l’inhumà) a la Humanitat amb majúscula de les Causes Sagrades, “que sobreviu i es perpetua sempre a costa de fer patir cada vegada més atroces inhumanitats i d’anar fent els homes cada vegada més inhumans”.
A la Humanitat en majúscula, concloïa l’escriptor, “que li donin pel sac”. Pel que fa a la humanitat amb minúscula, la de la compassió i el respecte, observava Sánchez Ferlosio, de manera premonitòria, que “es van congelant, degradant i empedreint cada vegada més els sentiments i els ressorts morals dels homes.” No som davant els darrers dies de la humanitat, però sí davant una caòtica i patètica combinació de míssils, memes i merda. “Tot inclòs”, escrivia Kraus: és el lema del nostre món.
