La relació entre Europa i el món musulmà és un dels principals temes d’estudi de l’Institut Universitari Europeu de Florència, el qual tinc l’honor de presidir. El passat dijous 10 de febrer vam enllaçar via internet amb la plaça Tahrir al Caire. Així vam poder contrastar en viu els punts de vista de professors i estudiants egipcis amb els dels europeus.
En aquells moments s’esperava que Mubarak fes públic el seu abandonament del poder. Obama ho havia anticipat ja, però tots els dirigents europeus, entre ells Zapatero i Barroso, seguien nedant i guardant la roba, fent vots per la democratització i les reformes, però sense demanar en cap moment que se n’anés el vell faraó.
Una de les qüestions dels nostres interlocutors de la plaça Tahrir era precisament aquesta. ¿Per què Europa ha continuat sent tan condescendent amb Mubàrak fins al final, sense atrevir-se a dir alt i fort que l’única sortida pacífica, tot i plena d’interrogants, era la seva marxa?
El desencant va ser enorme quan la notícia que va arribar no va ser que se n’anava, sinó que es limitava a cedir alguns poders al seu vicepresident. Però en acabar el vídeodebat, la impressió era que l’Exèrcit, d’acord amb els EUA, acabaria amb l’intent de Mubarak de seguir contra vent i marea, com així va ser.
A l’Exèrcit li correspondrà ara mantenir l’ordre i pilotar l’evolució cap a un altre sistema. A Egipte, encara més que a Tunísia, només l’Exèrcit pot complir aquesta funció, encara que hi hagi grandíssimes diferències entre ambdós casos.
Durant anys els europeus hem jugat al discurs hipòcrita de demanar democràcia als nostres veïns mediterranis quan l’únic que realment ens interessava era que mantinguessin l’estabilitat i ens preservessin del tan temut perill islamista. Encara que fos al preu d’establir dictadures brutals i cleptomaníaques.
Ben Alí i Mubarak s’han mantingut gràcies al suport dels europeus perquè els consideràvem, com a tantes dictadures àrabs, un dic de contenció de l’islamisme. Però si el partit de Ben Alí era membre de ¡la Internacional Socialista! El fet que ens haguem precipitat a expulsar-lo l’endemà de la seva fugida no fa sinó afegir el ridícul l’oprobi.
Ara la situació es compara amb el que va passar el 1979 o 1989 – És a dir, amb la revolució que va desallotjar del poder el xa de l’Iran o amb l’enfonsament del sistema dictatorial que es mantenien als països de l’Est d’Europa sota l’imperi soviètic. Els dubtes i els interrogants que s’obren són enormes, però crec que cap d’aquestes dues referències històriques és vàlida.
Aquest no és el 1989 del Nord d’Àfrica. No hi ha un mur a enderrocar ni un imperi del qual aquestes societats puguin alliberar-se. El problema són elles mateixes. Cada cas és ben particular i dubto molt que l’efecte dòmino afecti Líbia, a Síria o a l’Aràbia Saudita. I ni tan sols al Marroc, encara que aquest país és la baula més feble en termes socioeconòmics i hauria de ser la nostra primera preocupació.
El model de la revolució islamista de fa 30 anys tampoc té valor explicatiu. El risc no és reproduir al Caire el que va passar a Teheran, amb la pèrdua de poder i influència que això va representar per als EUA. Però tots els dictadors musulmans han sobreviscut fent-nos sentir aquest temor. I els hem comprat la pòlissa d’assegurança que ens oferien. Quan Bush va dir allò de amb mi o amb els terroristes, Sarkozy ho va traduir a Tunísia dient que l’elecció era entre un dictador amic o un règim talibà a prop de casa.
Però, per a la nostra sorpresa, la gran novetat és que quan s’analitza qui són els protagonistes de les revoltes de Tunísia i Egipte està clar que estem davant d’una nova generació, la generació postislamista.
Els nostres interlocutors de la plaça Tahrir no es reclamen de l’islam com els seus pares en els vuitanta, són pragmàtics i volen coses concretes, acabar amb la corrupció, gaudir de la llibertat i del progrés. No són seculars en el sentit europeu del terme, però treballen en un espai secularitzat pel desenvolupament de l’individualisme i dels mitjans de comunicació social.
La història està per escriure, però des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la democràcia havia progressat una mica bastant a tot arreu menys en el món àrab. I, de sobte, davant la sorpresa de les cancelleries europees, la joventut musulmana expulsa a pedrades als seus dictadors corromputs i brutals sense que els islamistes hagin jugat cap paper clau. Com diu el professor O. Roy, titular de la nostra Càtedra de Relacions Transmediterrànies, als islamistes no se’ls ha vist ni se’ls espera a Egipte ni a Tunísia. Més aviat estan al Pakistan i en els barris pobres d’Europa.
L’ocasió és bona per reconèixer que la diplomàcia europea havia posat en sordina la defensa dels drets humans que diem practicar i defensar, en nom del “realisme”, els interessos econòmics, l’estabilitat estratègica i un cert relativisme polític-cultural.
Els nostres amics de la plaça Tahrir ens diuen que cal anomenar dictador a un dictador, amb tanta més força com més clarament ho sigui.
Per això em deixa tan desconcertat que el mateix dia que Mubarak se’n va, sense que els europeus li haguem demanat, José Bono, president del nostre Parlament, tingui a bé anar a Guinea a saludar un dels dictadors més corruptes i cruels d’Àfrica per assegurar-li que “hi ha més coses que ens uneixen que les que ens separen”.
¿De debò? Seria una tremenda tristesa … El que ens uneix a Obiang, a part d’un ja irrellevant passat colonial, és només l’esperança de compartir el seu pastís petrolier. I si això és més important que el fossat polític que ens separa d’aquest menyspreable règim polític, és que realment no hem après res.
Un comentari