En més d’una ocasió he escoltat manifestacions fetes per persones senzilles, d’aquelles que anomenem el poble pla, asseverant que Espanya és un paradís per als delinqüents i que qualsevol malifeta contra el codi penal sol quedar-se sense el càstig corresponent o, en el millor dels casos, les penes que imposa la Justícia són tan suaus que no serveixen per dissuadir els hipotètics candidats a delinquir. Tant és així que entre l’opinió pública predomina de forma aclaparadora la percepció de que literalment ací la llei protegeix més el delinqüent que la víctima.
Davant de les lògiques crítiques socials que aquest sentiment alça, la policia s’excusa dient que ells detenen els malfactors, però, que els jutges els amollen tot seguit, poc menys que sense ni tan sols prendre’ls declaració. Els portaveus de la Justícia s’espolsen també les puces de damunt amb l’afirmació de que jutges i fiscals es limiten a aplicar la llei i ells no tenen cap responsabilitat, si el codi penal espanyol és un regal per al delinqüent.
En qüestions tan importants com aquesta resulta indispensable contrastar els sentiments i sensacions que experimenta la societat amb la realitat que vivim i veure si hi ha fonament, o si tan sols es tracta d’una burda manipulació de determinats grups socials per tal de distraure l’atenció del personal i apartar-nos d’altres problemes amb conseqüències més directes pel benestar i la felicitat de les persones. Dit en altres paraules: es tracta d’un problema real d’impunitat del delinqüent, o senzillament algú intenta d’introduir a l’agenda política un afer determinat per evitar que se n’aborden d’altres amb més càrrega d’injustícia social.
Els fets objectius són, en primer lloc, que la població reclusa d’Espanya l’any 2008 (la data més recent que he trobat al Institut Nacional d’Estadística) era de 158 presos per cada 100.000 habitants. El mateix any, les ràtios dels països del nostre entorn, l’Europa occidental, eren les següents: França, 114 presos per cada 100.000 habitants; Portugal, 113; Itàlia, 108; Bèlgica, 103; Holanda, 100; i Alemanya, 99. La diferència és notable. Mentre la resta de països varia dins de paràmetres semblants, la xifra d’Espanya es dispara. Podríem objectar que, si tenim més població reclusa, serà perquè hi ha també més delictes (i, per tant, més delinqüents). Però, la realitat és que la taxa de criminalitat a Espanya en aquest mateix any fou de 47’6 infraccions penals per cada mil habitants, mentre que la mitjana a la Unió Europea fou de 70’4 casos per mil habitants, i segons informes del Ministeri del Interior espanyol, la xifra d’infraccions a casa nostra es va reduint progressivament des dels anys 90 del segle passat, mentre que la població reclusa no atura el seu creixement. Tampoc la gravetat dels delictes és superior en el nostre cas. La xifra d’assassinats, homicidis o delictes amb violència (inclosa la violència masclista) és netament inferior a la del conjunt de la Unió Europea i fins i tot del països del nostre entorn geogràfic.
Si tenim més població reclusa amb menys delictes, ¿no serà que les nostres lleis són més dures, que les condemnes en anys de presó són més severes i que el grau de compliment de les penes és més alt? Si això és així, ¿qui té tant d’interès en fer creure a l’opinió pública el contrari del que mostra la realitat?
En alguna ocasió he parlat de Carpetovetònia, la part més casposa, indecent i reaccionària de l’Espanya profunda i negra. Segurament, aquesta fauna ibèrica no anirà molt lluny de les campanyes reclamant més ma dura i un codi penal cada vegada més inhumà amb l’excusa d’una inseguretat que no és superior a la de cap altre lloc del nostre entorn. Ara volen implantar la cadena perpètua, tan estranya al nostre ordenament jurídica i, segurament, inconstitucional. Però, el que no diuen és que la presó a perpetuïtat a qualsevol país d’Europa resulta més curta en duració que les penes a 30 o 40 anys del Codi espanyol, amb compliment íntegre, que ja han imposat.
Algun dia haurem de reflexionar també sobre el perfil de la població reclusa a Espanya. Segur que de fills de rics n’hi ha ben pocs.
