Defensar la llei i la voluntat de la ciutadania és un deure bàsic de tota acció política democràtica. Ho és, evidentment, per al president de Catalunya. Defensar l’Estatut de Catalunya és defensar la llei. I és, alhora, defensar la voluntat democràtica de la ciutadania. Per defensar l’Estatut, com en el seu moment per aprovar-lo, necessitem intel.ligència, convicció i determinació. És a dir: voluntat política, raons, unitat i aliances. Tot això va quedar reflectit en l’editorial de la premsa catalana Per la dignitat de Catalunya, massivament compartit per ajuntaments, sindicats, institucions econòmiques, socials i culturals, i la immensa majoria de les forces polítiques de Catalunya.
La resolució aprovada pel Parlament de Catalunya la setmana passada i votada pel 85% dels parlamentaris catalans, així com les iniciatives polítiques també aprovades pel Govern, són una bona prova de l’alt grau de consens que segueix suscitant la defensa de l’Estatut de Catalunya.
La resolució reitera el nostre convenciment de la plena constitucionalitat de l’Estatut i recorda la seva vigència, legitimitat i l’obligació de complir i desenvolupar; trasllada al Congrés dels Diputats i al Senat la urgent i inexcusable necessitat de procedir, respectivament, a la designació del magistrat per cobrir la vacant produïda per la defunció d’un dels membres del Tribunal Constitucional i a desbloquejar el procediment de designació de quatre magistrats pendent des de fa més de dos anys; constata que després de cinc intents fallits de dictar sentència, el Tribunal Constitucional no està en condicions d’exercir les tasques que constitucionalment té assignades i acorda promoure totes les accions legals per tal d’aconseguir que el Tribunal Constitucional es declari incompetent, i proposa als grups parlamentaris catalans al Senat que impulsin una proposta de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.
La majoria del Parlament de Catalunya va votar aquesta proposta perquè entén que la seva obligació permanent és defensar l’autogovern i l’Estatut, una llei orgànica ratificada pel poble de Catalunya després de ser negociat entre una delegació del Parlament i les Comissions Constitucionals del Congrés i del Senat i aprovada per majoria absoluta de les Corts Generals, seguint escrupolosament el mandat constitucional.
No estem demanant ara que es canviïn les regles de joc, sinó que es compleixin. No pretenem pressionar al Tribunal Constitucional i tampoc neguem la seva funció, respectuosos com som de les institucions i l’Estat de Dret. El que assenyalem és la severa anomalia en què es troba el Tribunal, incomplet, amb quatre membres que van acabar el seu mandat fa més de dos anys i amb un membre recusat a través d’una decisió controvertida.
La situació descrita impedeix objectivament que l’Alt Tribunal pugui desenvolupar amb plena normalitat institucional les seves funcions. El nostre deure és reclamar que aquesta completa normalitat institucional sigui restaurada per aconseguir que, sigui quina sigui la decisió del Tribunal, pugui ser acceptada amb naturalitat, més enllà del raonable dubte (no viable jurídicament amb l’actual LOTC) sobre si potser no hagués estat el milor sotmetre al control de constitucionalitat el desenvolupament del propi Estatut i no el seu text que, com no em cansaré de subratllar, és fruit d’un acord polític entre els que representen la sobirania popular que ha estat ratificat per la ciutadania a la qual ha de servir.
Crec sincerament que no es tracta només de la defensa de l’Estatut, sinó de la defensa d’una interpretació de la Constitució en què hi capiguem tots els que vam lluitar per ella, la vam defensar i la vam aprovar. Una Constitució que també pertany als catalans i ha d’emparar la nostra voluntat de més autogovern. Una Constitució, la de 1978, fruit d’un generós acord per la democràcia, per la llibertat i la convivència. Una Constitució que creava un espai de consens, d’entesa i d’obertura. Una Constitució que alguns pretenen segrestar a través de la imposició d’una visió restrictiva i mesquina del seu títol VIII que, pel seu caràcter obert, havia de ser completat pels Estatuts d’Autonomia que esdevenen així bloc de constitucionalitat. No crec que després del procés que ha portat a la plena vigència de l’Estatut per gairebé quatre anys s’hagi de retallar ara un text el qual no té una aplicació directa, sinó que depèn d’un desenvolupament legislatiu i competencial que sempre està subjecte als criteris de constitucionalitat definits per l’Alt Tribunal. No exagero si crido l’atenció sobre el risc de causar un dany irreparable a Catalunya i a Espanya.
El Partit Popular va justificar el seu recurs contra l’Estatut pel risc de ruptura que segons ells contenia. Gairebé quatre anys de plena i normal vigència haurien ser suficient per desmuntar tan fals argument. Per un espuri interès partidista el PP va generar una alarma i un malestar que han anat caient pel seu propi pes. L’Estatut no només no ha trencat Espanya, sinó que ha suposat un important referent per a altres comunitats autònomes en la reforma dels seus propis Estatuts. Estatuts davant els quals no hi ha hagut ni confrontació, ni recels, ni recursos, i que han obtingut, aquests sí, el vot favorable del PP. L’Estatut, lluny de trencar Espanya, ha coadjuvat a renovar el pacte constitucional, i ha proporcionat més i millors instruments d’autogovern per a Catalunya i altres comunitats autònomes, i un sistema de finançament que ha beneficiat a tots.
La sentència més important en els 30 anys de vida del Tribunal i que afectarà per primera vegada a una llei orgànica ratificada pels ciutadans, el nostre Estatut, no ha de ser dictada en una situació tan anòmala com l’anteriorment descrita. Alguns demanen que es deixi treballar amb serenitat al Tribunal. Però és que precisament aquest Tribunal és difícil que pugui treballar amb la deguda i necessària serenitat. La seva imparcialitat està seriosament qüestionada. I difícilment les seves decisions sobre un tema tan delicat, si es prenen en condicions tan precàries, no seran qüestionades.
No hi ha sentència que pugui jutjar els sentiments dels ciutadans de Catalunya ni la seva voluntat, encara majoritària, de desenvolupar el seu autogovern en el marc d’una Espanya constitucional. No hi ha tampoc Tribunal que pugui fer seva la Constitució amputant les possibilitats d’interpretar el seu esperit i la lletra, els seus èxits, la seva ambició, la seva riquesa i fins i tot els models de convivència, socials, culturals i lingüístics, que ha fet possible fins avui. És aquesta Constitució, en la seva lectura més rica i oberta, la que cal preservar precisament perquè ens ha ofert els millors anys de convivència democràtica i progrés econòmic i social.
Catalunya demana a les forces polítiques i totes les institucions espanyoles una reflexió d’urgència en un moment crucial. Ho demanen el Parlament de Catalunya i el president de la Generalitat en nom de la ciutadania. I ho faig personalment també, per profund sentit de responsabilitat institucional, com a màxim representant de l’Estat a Catalunya.
El que està en crisi no és el prestigi d’una institució. Està en risc el sentit i l’abast del pacte constitucional, si aquells que diuen defensar la Constitució utilitzen de forma mesquina el seu text per subvertir el seu esperit, si aquells que l’haurien d’interpretar esdevenen tercera cambra legislativa i actuen com a àrbitres parcials, i també si aquells que l’haurien de reivindicar, es repleguen conformats i passius davant tal despropòsit. Que ningú s’equivoqui: Catalunya és gent i terra d’ordre. Però d’ordre democràtic. Catalunya ha parlat i Espanya no pot fer com si plogués i callar. Hi ha massa en joc.
Deia al principi que necessitaríem raons. Les tenim, més que mai. També força, determinació i intel·ligència, que demostrarem en tot moment. I aliances. Sense elles, les raons poden acabar en frustració i la força en ruptura. Catalunya busca aliats però no només per si mateixa, per als seus drets i les seves legítimes aspiracions, sinó per a l’Espanya plural i federal, l’única possible en democràcia com a marc de convivència de pobles diferents que volen compartir un projecte comú.
(Traducció no oficial)
