José Martí Gómez, bon amic i excel·lent periodista, em va preguntar l’altre dia la meva opinió sobre aquests senyors d’una caixa d’estalvis de Galícia que en cessar en l’ocupació havien percebut 26,6 milions d’euros com a indemnització i pensió vitalícia. Li vaig llegir l’article del Codi Penal que castiga el delicte societari. Els administradors d’una societat que, amb abús del càrrec, contreguin obligacions en benefici propi i en perjudici dels socis, dipositaris, o comptepartícips, són els autors d’aquest delicte. Així ho va llegir textualment per ràdio citant-me amablement. Aquells senyors, segons els mitjans de comunicació, des dels seus llocs de màxima jerarquia, havien aconseguit que l’entitat s’obligués a concedir aquestes prejubilacions multimilionàries. A Alacant ha passat una cosa semblant. La qüestió sempre és si els administradors d’una entitat poden ordir contractes per proporcionar gratificacions o prejubilacions grandioses. Unes vegades són caixes refinançades amb diners públics, altres vegades empreses públiques, altres, bancs refosos. Sempre és la consigna de Woody Allen: pren els diners i corre.
L’Audiència de Barcelona, el març de 2011, va condemnar a directius de Ferrocarrils de la Generalitat que també s’havien agenciat jubilacions d’escàndol per un total de 718.000 euros. Va sentenciar que aquest comportament és una subtracció. A més, com es tractava d’una empresa pública i l’enriquiment s’havia aconseguit mitjançant un contracte il·legal enganyant als òrgans de control de l’empresa, el delicte era més greu.
Diferent havia estat el resultat final d’altres cèlebres jubilacions de luxe fora de Catalunya. El 1999 va començar el procés de fusió del Banco Santander amb el Central Hispano. Els seus presidents van pactar un contracte de fusió, nomenant dos copresidents del nou banc, i incloent determinades condicions econòmiques de jubilació per al president del Central Hispano i el seu vicepresident i conseller delegat. No obstant això, abans d’arribar a l’edat prevista, es va redactar un nou contracte més favorable per al copresident i vicepresident fusionats. A continuació, van renunciar al càrrec, percebent el copresident, en concepte de bons, 43 milions d’euros, i com a pensió vitalícia cinc milions més. I el vicepresident, 56 milions.
El Tribunal Suprem, el juliol de 2006, els va absoldre de l’acusació com a autors de delicte societari, aquell que va divulgar per la ràdio el meu amic Martí. L’argument de l’absolució és que les retribucions, premis i gratificacions a professionals d’alta qualificació social, com als comunicadors, artistes i esportistes, les fixa el mercat, i les seves xifres altíssimes estem acostumats a veure-les en els mitjans de comunicació, sent producte dels beneficis que reporten a les empreses. No obstant això, al nou banc nascut de la fusió, que és el que va pagar les sorprenents sumes, no li havien reportat cap benefici. No havien fet pràcticament res. No els van pagar aquestes altíssimes xifres perquè exercissin futures activitats extraordinàries, sinó, simplement, perquè s’anaven, o perquè se n’anessin. I ho van fer amb tal urgència, que més sembla que seguissin la consigna de Woody Allen.
Als magistrats els devia fer mal la seva pròpia benevolència. Per això, a continuació, es justificaven dient, més o menys clarament, que els semblava que cobrar aquestes sumes és immoral, encara que segons ells, no encaixa en la llei penal. Això es deia el 2006. Després ha vingut la crisi, i s’ha evidenciat que aquelles sumes escandaloses són un perjudici real per als dipositaris o clients de les entitats saquejades, siguin privades, refinançades o públiques, ja que els administradors no són, o no haurien de ser, els amos. El retret moral del Tribunal Suprem el 2006, ara és ja general, des dels indignats fins Durão Barroso. El de pren els diners i corre ja no és admissible, i pot ser perseguit. L’Audiència de Barcelona acaba d’obrir una escletxa per a això, que esperem que no es tanqui.
