El fiscal superior de Catalunya es va pronunciar sobre les normes jurídiques aplicables per canalitzar una consulta al poble de Catalunya sobre la seva autodeterminació, dins de la legalitat. En aquest marc, va fer referència a les possibilitats de modificació de les lleis vigents, i a la possible aplicació de futures lleis del Parlament de Catalunya. Va informar com a fiscal superior de Catalunya, des del seu despatx oficial, sobre un tema estrictament jurídic, com és la legalitat aplicable, en assumpte de màxim interès cívic, i conseqüentment mediàtic. Ja l’han criticat els mitjans afins al propòsit de silenciar, amb l’argument que va parlar emparat en el seu càrrec oficial, i perquè “es va ficar en política”. Ningú dubta que si hagués opinat sobre la mateixa qüestió, però en sentit contrari, és a dir, per negar les vies legals, vigents o imaginables, perquè el poble de Catalunya es pronunciï sobre la seva voluntat d’autodeterminació, en aquest cas no hauria passat res. No es tracta, per tant, d’haver-se “ficat en política”.
El fiscal general de l’Estat ha reaccionat de manera fulminant. No ha esperat ni tan sols a l’endemà. Després de la notícia matutina de les problemàtiques declaracions, aquesta mateixa tarda anunciava que inicia els tràmits previstos a l’article 41.5 de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal.
L’article 41.5 no està entre els que regulen les sancions disciplinàries. És una previsió diferent, no disciplinària, específica per cessar els fiscals caps per pèrdua de confiança. Diu així: “Els fiscals en cap podran ser remoguts pel Govern a proposta del fiscal general de l’Estat, que ha d’escoltar prèviament el Consell Fiscal i l’interessat”. Evidentment qui perd la confiança és el Govern, que és qui el cessa. Una altra cosa és que el Govern confiï al fiscal general, que és qui pren la iniciativa, obeint, recolzant o anticipant la voluntat del Govern. L’audiència del Consell Fiscal, com la de l’interessat, no és vinculant.
L’indubtable contingut prioritàriament polític del tema tractat no exclou que el fiscal de Catalunya l’abordés des de la seva perspectiva jurídica. Aquesta és la raó per la qual les seves declaracions no surten de l’àmbit de les seves funcions.
Hauria de recordar el fiscal general de l’Estat que en el mateix Estatut Orgànic amb que amenaça tan dràsticament al fiscal superior de Catalunya, està l’article 4.5 que estableix com una de les funcions del Ministeri Fiscal “informar l’opinió pública dels esdeveniments que es produeixin, sempre en l’àmbit de la seva competència…”. I l’article 22.4 atribueix aquesta comesa als fiscals caps, que assumeixen “la representació i direcció del ministeri fiscal”.
El debat sobre l’autodeterminació dins de la legalitat és un debat obert, candent. La seva conducció constitueix un esdeveniment de màxim interès cívic. Era una exigència indubtable abordar aquest debat des de perspectives jurídiques, informant de les vies legals, vigents o imaginables, per canalitzar una voluntat popular àmpliament manifestada. El fiscal superior de Catalunya va complir amb aquesta exigència, emparat en una previsió legal específica, és a dir, dins l’àmbit de la seva competència.
Una altra cosa és que el Govern prefereixi entendre que aquesta voluntat popular no existeix, o que només pot ser quantificada en el conjunt dels pobles d’Espanya (és a dir, que no existeix el concepte concret de “el poble de Catalunya”). És molt possible que això últim sigui el que ha determinat la pèrdua de confiança irreversible del Govern: que el fiscal de Catalunya cregui que hi ha un “poble de Catalunya”, amb capacitat per tenir una voluntat pròpia. Això és “casus belli”.
No entraré en conjectures sobre si el fiscal general va disparar primer, o si va ser Ruiz Gallardón. Però tinc la certesa que tots dos coincideixen entre si, i amb el seu entorn radicalment centrípet, en les seves conviccions silenciadores.
Si cessen el fiscal català hauran posat de manifest el que sempre va ser una evidència.Que ni Torres-Dulce per saber de cinema i ser amic de Garci, ni Gallardón per dur-se malament amb Esperanza Aguirre, són dos “mig-progres” del PP, com creien molts ingenus. Eren, són i seran el que ara demostren.
Si el cessen, perquè el cessen, i si l’amaguen i no donen, per febles i irresolts, el guanyador és el fiscal català, perquè ha actuat com a jurista, d’acord amb la llei, informant de forma lúcida i compromesa al poble de Catalunya, encara que ara siguin capaços d’abaixar-lo del cotxe oficial.
