Si en lloc de a principis de setembre la festa nacional de Catalunya caigués en un altre moment de l’any, el president Artur Mas es trobaria ara, a la tornada de les vacances, perseguit per les incòmodes preguntes que el 31 de juliol va deixar de respondre al Parlament sobre el cas Palau i el finançament irregular de Convergència. Aquí, en aquest fangar estaria, igual que està el seu col·lega Mariano Rajoy, amb les seves no-respostes de l’u d’agost al Congrés sobre el cas Bárcenas i el finançament irregular del PP.
Estarien en aquest fangar i en altres assumptes no menys penosos i lamentables, en els quals tant l’un com l’altre han demostrat ja que no tenen altra recepta ni altra voluntat política que la de complir amb el que la neoliberal Comissió Europea ha imposat des de l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera, encara que sigui al preu d’incrementar escandalosament les desigualtats socials.
Però no, el curs polític l’obre a Catalunya la Diada i aquest any és, a més, una Diada que el moviment independentista porta mesos preparant i escalfat perquè es converteixi, al seu torn, en trampolí perquè l’any vinent sigui el gran any, 2014, l’any del gran esdeveniment. El d’un referèndum que en el seu projecte té un únic resultat imaginable: la victòria del sobiranisme.
Un dels símptomes de l’auge del moviment independentista dels darrers dos o tres anys és que la festa nacional catalana que durant decennis s’havia caracteritzat per una declarada voluntat social i inclusiva, s’ha convertit aquest any en la seva festa, la festa de l’independentisme.
A la Diada de 1977, el líder independentista Jordi Carbonell va llançar a la resta del catalanisme seva solemne admonició des del Fossar de les Moreres, davant 30.000 entusiastes seguidors: “Que la prudència no ens faci traïdors”, ha advertit. Volia dir que la implicació en curs del gruix del catalanisme en un projecte democràtic en el marc estatal espanyol comportava riscos, fins i tot perills, per a la supervivència de Catalunya com a nació.
L’independentisme va assumir llavors la seva posició minoritària en la Catalunya que sortia de la dictadura. No donava per més i no hi havia dubtes d’això. A la Diada d’aquell mateix any es va produir la que va ser batejada com la “manifestació del milió”, convocada per l’ampli ventall del catalanisme majoritari que proposava el pluralisme nacional a l’Espanya incipientment democràtica.És a dir, la proposta que després es portaria als debats constitucionals i abocaria al consens sobre l’article dos i el títol VIII. Just el que ara és vist per alguns protagonistes d’aquella conjuntura tan destacats com Jordi Pujol, com un engany del nacionalisme espanyolista.
La diferència entre aquell moment i l’actual és que al mapa polític català algunes proporcions s’han invertit. Han passat 35 anys, el temps d’una generació. El 2012, la Diada va tenir una manifestació amb un milió d’assistents que, com les anteriors, havia de ser en principi de tots, però va ser capitalitzada sense cap dificultat pels independentistes. La d’aquest any ha estat ja convocada directament per ells com una fita en el camí cap a la independència. I a qui això no li agradi, que no hi vagi.
El repte dels organitzadors de la Diada d’aquest any és que ja no hi pot haver efecte sorpresa, com en bona part hi va haver el 2012 per la magnitud del clam i la capacitat del mateix independentisme per dirigir el moment polític català. El tipus de manifestació que han escollit permetrà mostrar una capacitat d’organització de la que a hores d’ara no hi ha molts dubtes. És un model pensat per tenir impacte mediàtic internacional, un dels aspectes que constitueix alhora un punt flac i una oportunitat d’or per al projecte independentista.
No és un model pensat per comparar xifres dels manifestants amb les d’altres anys sinó per mostrar la capacitat del moviment per posar la causa de l’independentisme català en el mapa polític europeu. Se suposa que les grans novetats per aquesta causa són ara precisament aquestes: que es juga en un marc democràtic estabilitzat i en l’escenari europeu. Potser sí, potser sigui una conjuntura menys dramàtica i inestable que les de 1932 i 1977. Encara que la història recorda a tots que el de 1714 era també un escenari europeu i això va resultar ser fatal per a la causa dels catalans.
·El d’un referèndum que en el seu projecte té un únic resultat imaginable: la victòria del sobiranisme”.
Molt de pendrà de (la ,les) preguntes.