Qualsevol que tingui més de 40 anys haurà fet alguna vegada el càlcul d’imaginar quina edat tindria i com seria la seva vida l’any 2000. Jo recordo haver imaginat la volta del mil·lenni com una cosa molt, molt llunyana. Ja fa 14 anys que ho celebrem i ara em sembla també una data llunyana, però en el passat. Però necessitem posar fites en el futur per poder imaginar i tractar així de conquerir-lo. El proper és el 2050. Com serà el món i la nostra vida quan arribem a la meitat d’aquest segle XXI? En les últimes setmanes he tingut l’oportunitat de submergir-me en l’interessant exercici de prospecció que ha estat el cicle Futurs, organitzat per la Fundació La Caixa i l’Ateneu de Barcelona. Desenvoluparé al meu blog els detalls de les grans tendències que s’albiren, però ara els exposaré algunes de les idees transversals que es van repetir en els debats.
La primera és que l’experiència vital més comú en les pròximes dècades serà -el està sent ja- la incertesa. Però no una incertesa derivada de la conjuntura econòmica adversa, que pot canviar, sinó de les transformacions profundes derivades del canvi d’època que estem vivint. Una les característiques de la qual serà l’acceleració dels temps i dels processos, cosa que ja és visible en molts àmbits. Internet permet el somni del cervell de cervells, és a dir, un cervell col·lectiu interconnectat en temps real, el que en si mateix és ja un factor extraordinari d’acceleració. Quan va començar la seva carrera, l’investigador Manel Esteller revisava les novetats de la seva àrea un cop a la setmana. Ara ho fa constantment. Treballar en xarxa obliga a qualsevol científic a situar-se en cada moment en el punt en què es troba el que ha arribat més lluny. Això fa que la frontera del coneixement s’expandeixi a gran velocitat.
Haurem d’adaptar-nos doncs a l’experiència de canvi accelerat i aprendre a gestionar la complexitat en condicions d’incertesa, cosa que no va ser fàcil venint d’una cultura que valora per sobre de tot la seguretat i que necessita anticipar-se i tenir-ho tot controlat. Aquest tipus de canvis ens descol·loquen. Per això la nostra relació amb el futur és ara, com va apuntar el filòsof Daniel Innerarity, més de precaució que d’esperança.
El malestar per un futur que es percep incert és transversal i afecta tant els joves com a les generacions més grans. Després d’haver experimentat l’ascensor social i haver lluitat per consolidar-lo, de sobte es troben que moltes coses que donaven per certes han deixat de ser-ho. Entre elles, la idea que el progrés és una línia sempre ascendent. Ara sabem que es pot retrocedir, per exemple en benestar i protecció social. I també s’ha ensorrat la creença que les conquestes socials eren irreversibles doncs en un marc democràtic sempre tindrien el suport de la majoria. Sobre això, l’economista Antón Costas va deixar en l’aire la següent paradoxa: si l’interès objectiu de la immensa majoria de la població és preservar aquestes conquestes i desenvolupar polítiques beneficioses per al conjunt de la societat -per exemple les d’igualtat- com és possible que vivint en democràcia, les decisions que prenen els governs elegits siguin justament les que perjudiquen la majoria?
La relació entre desigualtat i democràcia aparèixer nombroses vegades. Les desigualtats socials ja creixien abans de la crisi, però aquesta les ha engrandit. Són moltes les veus que alerten que la concentració de riquesa per part d’unes minoria cada vegada més reduïdes i més poderoses soscava els fonaments mateixos de la democràcia. Si el que importa a la immensa majoria ja no es decideix realment a través de les urnes, el que tindrem serà una democràcia fictícia incapaç d’atendre l’interès general.
També la idea del creixement il·limitat està en qüestió. Tenim capacitat per seguir creixent, i de fet, es dóna per segur que la tercera revolució industrial augmentarà molt la productivitat gràcies a la robotització dels processos productius ia la digitalització de moltes tasques.
L’economista Jock Martin va estimar que el 2050 la productivitat haurà augmentat un 300% respecte de 2010. Però es necessitarà menys força de treball, encara que més qualificada, la qual cosa plantejarà un nou dilema: si no hi ha feina per a tots, què distribuïm, el treball o la riquesa? O no hi haurà repartiment? En qualsevol cas, podem produir i consumir més, però ¿podrà el planeta suportar un model de creixement com el que tenim?Molts economistes, entre ells Lurdes Benería, pensen que no i que cal revisar els fonaments mateixos de la teoria econòmica perquè porten implícit un model que és del tot insostenible.
Una darrera qüestió: si ni l’economia ni la política van ser capaços de preveure ni evitar una crisi que va començar sent financera i localitzada als Estats Units i va acabar sent de tota l’economia i global com podem confiar que els mateixos que van errar encertaran ara en les receptes per superar-la? És prudent deixar el nostre futur a les seves mans? Del que es deriva una altra qüestió transcendental: la necessitat d’una governança global. La major part dels problemes que hem d’afrontar d’aquí a 2050 transcendeixen la capacitat de decisió de l’Estat nació i requereixen mecanismes globals de decisió que no tenim. I aquesta és, ara mateix, la mare totes les incerteses.
