Partiré d’aquesta hipòtesi: Pablo Iglesias el Jove vol sincerament un govern d’esquerres. D’entrada no sóc qui per dubtar de la seva intenció i interès. Aparco, doncs, la meva natural inclinació a la desconfiança. Ara bé, és de calaix que si es vol arribar a un acord ha d’existir una vinculació entre els mitjans i l’objectiu en qüestió. En aquest cas parlarem d’un dels mitjans, la retòrica, i la consecució del pacte que es proposa. El que val, per exemple, també per arribar a un acord d’un conveni col·lectiu.Premissa. Certament sabem que no són pocs els que estan conformes amb el seu insult i en contra de ser insultat. O el que és el mateix: sempre s’està prest a l’excés verbal propi i, per contra, es té la pell molt fina quan s’és insultat. El meu insult, així doncs, tindria una justificació que jo legítimo; però si jo -o meus parcials- han rebut la invectiva em poso en gerres i, des del meu acte referencialitat, suma l’escàndol. Direm que en un o altre cas hi ha una desproporció certa que, a més, és la conseqüència de postures dogmàtiques ja siguin sobrevingudes o de rància biografia. No crec que aquesta logomàquia sigui útil ni en cas de, metafòricament parlant, guerra total. Pel que, quan es reclama un acord, la retòrica (que, certament, no ha de ser tampoc un llenguatge versallesc) ha de ser i ha d’estar vinculada a l’objectiu que es diu perseguir. Com imperatiu de la raó pragmàtica en tant que mecanisme útil. Què li dirien els treballadors a un sindicalista que, negociant un conveni i exigint l’acord digués a l’empresari que les seves mans estan tacades amb la sang de Salvador Seguí, el Noi del Sucre? Facilitaria l’acord col·lectiu aquesta referència històrica? El sindicalista en qüestió potser pogués dormir satisfet, però els seus representats estarien intranquils.
Pablo Iglesias el Jove és indubtable que se sent vexat i potser tingui motius. Però la veritat és que -ja hem dit que en principi no dubtem de la seva sinceritat a l’hora de demanar el pacte de govern de esquerres– ha posat un mecanisme retòric d’alta tensió: la seva referència a la “calç viva” de Felipe González. Em permeto una impressió: quan Iglesias es va referir a això, vaig poder veure la sorpresa d’un Errejón que semblava no estar satisfet d’això. És com si pensés “més subtilesa, Pablo, més subtilesa”. Són les coses del llenguatge corporal.
Diu la física quàntica que les partícules poden estar simultàniament en diversos punts en un mateix instant. Hi ha doctors que tenen aquesta disciplina. Però, en sentit contrari, ens atrevim a dir que si, mentre persegueixes un objectiu fas servir uns mitjans contraris a això, et quedes com aquell gall de Morón: sense plomes i cacarejant. La història ens aclareix aquell succés: allà per l’any 1.500 es van dividir en dos bàndols els veïns de Morón; es van enfervorir els ànims i van lliurar veritables batalles. La Cancelleria de Granada -una ciutat que està a prop de Santa Fe – va enviar un jutge amb fama de matón per posar ordre, que repetia sempre «on canta aquest gall no canta un altre». Els moronenses, cansats de les seves bravates, es van posar d’acord i després de deixar-ho completament nu el van apallissar.
En suma, Iglesias s’haurà quedat descansat, però alguns hem vist que s’allunya la possibilitat d’un govern d’esquerres.
