Molt s’ha escrit sobre les diferències que, al llarg del segle passat, han distingit a les diverses esquerres europees. Bruno Trentin, en la seva obra canònica La ciutat del treball, esquerra i crisi del fordisme ens proposa una investigació original i, es diria, arran de terra. L’autor, en aquest cas, s’esforça a documentar minuciosa i argumentadament les similituds que negativament les han caracteritzat. Al meu entendre el plurivers federalista hauria de prendre bona nota d’això per, precisament, allunyar-se d’aquests models de les esquerres del segle XX, aquelles que l’autor anomena «la sinistra convincent».
Trentin destaca una sèrie de principals elements, tots ells ben presents en les formacions que van liderar des Ferdinand Lasalle i Auguste Bebel a Felipe González passant per Togliatti i Miterrand, Willy Brand i Enrico Berlinguer, encara que pugui ser pedra d’escàndol per a alguns. És cert, tots ells diversos entre si, però amb una matriu comuna: el caràcter lassallà del partit i les conseqüències que s’extreuen d’aquest encuny. Un caràcter que expressa l’autolegitimació del partit (socialista o comunista, tant munta) que d’instrument transitori d’anàlisi i mediació passa a ser un agent històric autònom, capaç de forçar el curs de la història mitjançant la conquesta de l’Estat.
Això que implica algunes conseqüències de to major: 1) la separació entre «La política» i les vicissituds de la societat i, especialment, del treball heterodigirit. O, el que és el mateix: es posen les bases per al divorci entre la política i la societat civil. 2) El partit (socialista o comunista, munta tant) és el principal guia de les transformacions, d’aquí que el conjunt de subjectes crítics (per exemple, el sindicalisme) són la pròtesi del pare-partit, sota la regla següent: la política, com a tal, és -només i només- tasca del partit «de la classe», en aquesta sintaxi, els adjectius queden reservats (sempre sota la vigilància del deus ex machina) al sindicalisme i els moviments socials. 3) I com sigui que el partit adopta acríticament el sistema d’organització del treball de l’enginyer Taylor (que travessa culturalment el conjunt de la societat) imposa a la seva corretja de transmissió aquest model autoritari com definitivament donat. Així les coses, aquesta esquerra lassalleana estava incapacitada per copsar la llavor del federalisme, donat el caràcter centralitzador del partit lassallà en el context de l’Estat-nació, la centralitat del partit amb relació als seus adjectius i del nucli centralitzant de la producció fordista. Dit castissament: de aquellos polvos de antaño vinieron estos lodos de hogaño.
Quines són les novetats d’un temps ençà?: la pràctica desaparició del sistema fordista, la crisi de l’Estat-nació en el marc de la globalització, i la ruptura de les tradicionals relacions entre els subjectes socials i les esquerres polítiques (llegiu l’anomenada corretja de transmissió). Que expliquen aproximadament la crisi de la política i, per descomptat, de les esquerres. Perquè les esquerres s’entesten a reproduir els esquemes arcaïtzants com si seguís viu el fordisme i l’Estat-nació estigués en plena forma. D’aquí ve, al meu parer, la desubicació de l’esquerra de l’actual paradigma i, com a conseqüència, la seva distància de la societat.
Aquests trets negatius que han caracteritzat les esquerres polítiques i socials del segle XX no han encomanar-se al federalisme. L’acció federalista s’ha d’enquadrar en el nou paradigma que, per comoditat expositiva, anomenarem postfordista. Ha de ser, al mateix temps, postnacionalista. Ha d’establir relacions d’igualtat en la diversitat amb tots els moviments socials a través de la independència i autonomia de les dues.
Una última consideració: el federalisme (especialment el d’esquerres) ha de considerar que, més enllà de la sinistra convincent hi ha vida, hi ha llavors per iniciar un nou itinerari. Una lectura atenta del llibre de Bruno Trentin ens il·lustra fins a quin punt hi va haver pràctiques (disperses, certament) al llarg del segle XX i un potent magatzem teòric basant-se en tals pràctiques que va estar atrapat – i ofegat posteriorment – per les esquerres ( socialista i comunista). En aquest sentit, la detallada exposició de Bruno Trentin a La ciutat del treball de personalitats com Simone Weil i Karl Polanyi, el mateix pare de l’autor (Silvio Trentin, un federalista de gran format), entre d’altres no menys distingits, il·lustra un elenc de grans pensadors i gent d’acció que poden ser molt tinguts en compte en aquest nou itinerari social, cultura i polític que hem emprès a Federalistes d’Esquerres i els seus amics, coneguts i saludats.
