Porto als lectors de Cafè Steiner un comentari del llibre “La UE: suïcidi o rescat” ( Tirant Humanitats, 2013, accés aquí ) de Juan Fernando López Aguilar, ex Ministre de Justícia, cap de llista pel PSOE a les eleccions europees de 2009 i, en l’actualitat, president del Comitè de Llibertats i Drets de la UE. El seu llibre, apassionat i molt crític, em sembla enormement necessari en aquests moments.
És encomiable que en aquests moments de crisi un representant electe vulgui entaular un diàleg amb la ciutadania sobre una qüestió tan important i que de manera tan central està afectant les nostres vides. No cal per tant estar d’acord amb López Aguilar, encara que és difícil discrepar de moltes de les seves afirmacions, per donar la benvinguda a un llibre que, per fi!, Abans de demanar “més Europa”, intenta entendre com hem arribat fins aquí i portar a terme un anàlisi crític i realista.
Quines són les claus de la crisi actual?, Es pregunta López Aguilar. “Un diagnòstic erroni (doncs l’origen de la crisi no va ser fiscal, sinó financer), una estratègia fallida (l’austeritat estrangula el creixement, destrueix teixit productiu i genera atur i desocupació) i un receptari desastrós (penalitats socials i sofriments indicibles als països perifèrics, condemnats a la desesperança, l’eurofòbia, al ressentiment nacional i l’auge del populisme i de l’extrema dreta) “(p.48).
I com avalua l’autor l’anomenada “consolidació fiscal? Com a “parcial, per anomenar ‘fiscal’ a un paquet de mesures que només imposen restriccions i cotilles pressupostàries però que no incorporen cap mesura tendent a combatre les insofribles injustícies tributàries entre els estats membres de la UE i dins d’ells. Insuficient perquè continua sense assumir cap política que tendeixi a estimular el creixement i a l’adopció d’eines amb què finançar-lo (eurobons, etc). I esbiaixada, perquè l’enfocament no només és conservador sinó que afavoreix impúdicament a Alemanya “(p.49).
Central en la proposta de López Aguilar és l’afirmació (p.83) que Europa té un dèficit d’ambició política i constitucional més que un dèficit de representació o representativitat. I encara més ho és la preocupació que manifesta l’anomenat dèficit democràtic a la UE i el futur de la integració. Assenyala amb molt d’encert l’autor el risc de “desparlamentarització” de la democràcia a Europa ja que moltes de les normes de control de dèficit que s’han aprovat (especialment l’anomenat “six pack” ) posen en perill el vincle essencial entre parlaments, ciutadania i fiscalitat que està en l’origen de totes les revolucions democràtiques des de temps immemorial (recorden el no taxation without representation?).
En aquestes circumstàncies, com assenyala l’autor amb total lucidesa “la ciutadania no pot (ni ha d’) implicar-se sense més en un projecte de transferència i concentració de poder que no vingui acompanyat de com a mínim, els mateixos controls i responsabilitats en una mesura aparellada a les que s’han conquerit als Estats membres. (p.84). Ull amb aquesta Europa, adverteix López Aguilar, que ha transformat la seva divisa “unida en la diversitat” per “desunida en l’adversitat”. I conclou amb un valent i provocador: “Cal acabar amb la salmòdia de ‘cal més Europa’ [..] No ‘aquesta Europa’: Una altra Europa”. Coincideixo plenament amb López-Aguilar en què i l’europeisme, si vol sobreviure, ha de ser crític.
Bloc de José Ignacio Torreblanca a El País
