Com compondre una explicació europea a partir de 28 eleccions disputades, principalment, en clau nacional? Qualsevol generalització és perillosa i la temptació de portar l’aigua al molí de cadascun és difícil de resistir. La campanya paneuropea, amb aspirants declarats a presidir la Comissió, no ha aconseguit deixar-se anar de dos llasts que arrosseguen les eleccions al Parlament Europeu: l’abstenció i el vot de protesta en clau nacional (protesta contra el govern i, no poques vegades, també contra l’oposició). A causa d’aquests dos factors, el resultat electoral és un retrat distorsionat de l’opinió pública europea, i fins i tot de les opinions nacionals. Després de l’última elecció del Parlament Europeu la crisi va sacsejar els fonaments de la construcció europea, i semblaria esperable que la crisi expliqués, en bona mesura, els resultats d’aquests comicis. Però aquesta nova cita amb les urnes es va saldar amb un resultat paradoxal: ni el mapa de l’abstenció, ni el mapa del populisme xenòfob coincideixen amb la geografia de la crisi i l’austeritat.
L’abstenció és potser la més visible i generalitzada expressió del desencís general amb els sistemes polítics que ens governen, tant a Brussel·les com a les capitals nacionals. A Europa Central i Oriental l’apatia de l’electorat arriba a les seves màximes quotes (la participació va del paupèrrim 13% a Eslovàquia al 37% d’una Lituània que elegia president el mateix dia), però no està clar que això reflecteixi descontent amb la UE (que segueix gaudint d’índexs d’aprovació alts en molts d’aquests països) tant com amb els partits nacionals que es presentaven. Excepte en els països amb tradició de vot obligatori, l’abstenció és la gran guanyadora en tota la UE. Un Parlament electe per només el 44% de l’electorat neix amb peus de fang, però no sembla just atribuir aquesta abstenció exclusivament a l’hostilitat cap a Europa; de fet, els antieuropeus són els que més es van mobilitzar i van votar, mentre l’electorat tradicional dels grans partits proeuropeus es quedava a casa.
Tampoc coincideixen les pujades dels euroescèptics i ni la de populistes xenòfobs amb els llocs pitjor castigats per la crisi. Les dificultats econòmiques del Regne Unit, França i Dinamarca, on l’extrema dreta va arribar en primer lloc, semblen més que moderades en contrast amb el que va passar a Europa del sud i de l’est. La irrupció de l’euroescepticisme a Alemanya i els bons resultats del nacional-populisme en algunes de les altres economies més reeixides en els últims anys (Àustria, Polònia, Finlàndia) desmentirien encara més una correlació entre crisi i augment del populisme. I no tot el nacionalisme en auge és populisme antieuropeu: pugen opcions alhora nacionalistes i proeuropees a Flandes, Catalunya i País Basc, i es manté a Escòcia l’SNP.
En l’epicentre de la crisi, el sud d’Europa i Irlanda, la reacció global de l’electorat ha estat relativament proeuropea. A Grècia ha guanyat una Syriza molt crítica, però progressivament reconciliada amb una Europa a la que el seu líder, Alexis Tsipras, vol transformar des de dins; i el centreesquerra europeista, entre Pasok i els seus aliats, i la nova coalició To Potami, ha detingut l’hemorràgia de vots. A Itàlia, les derives euroescèptiques del Moviment 5 Stelle i de Forza Itàlia s’han saldat amb sonors fracassos. En ambdós països els partits xenòfobs queden per sota del 10%; aquests, tot i la crisi, no aconsegueixen representació a Xipre, Espanya, Irlanda ni Portugal. A Espanya la caiguda dels dos grans partits ha obert l’espai a opcions que es declaren igualment proeuropees, però amb voluntat de reforma, en alguns casos radical.
No hi ha cap dubte que els resultats vesteixen la irritació i el desengany de milions d’europeus, que han expressat, amb el seu vot o la seva abstenció, la seva frustració. Però seria precipitat concloure que la resposta de la ciutadania hagi estat donar-li l’esquena a la UE. Amb més membres euroescèptics que mai, el Parlament Europeu es convertirà en caixa de ressonància dels que volen replegar l’àmbit nacional. Cal no deixar que s’atribueixin el monopoli del descontentament. Molts ciutadans es declaren farts. Però no farts d’Europa, sinó d’aquesta Europa, a la qual li ha arribat l’hora d’una renovació a fons.
