Portada

Jordi Ortega: Quina política europea desprès de Merkel? Steinbrück i el SPD atrapats pel passat

spdPeer Steinbrück, brillant, irònic, mordaç, ridiculitza Angela Merkel.

El passat divendres 27 de juny Peer Steinbrück va aixecar aplaudiments i alguna riallada al Bundestag. El candidat del SPD acaba de passar setmanes de tensió; les enquestes desastroses i entre la troika que governa el SPD ni es dissimula la desconfiança mútua. Peer Steinbrück demostra la seva àcida retòrica quan es qüestionava per la incapacitat d’oposar-se al govern de CDU/CSU-FDP.

Angela Merkel va fer un discurs complaent, tot un balanç optimista del seu govern al que qualifica del “més reeixit des de la reunificació alemanya”. Peer Steinbrück va qualificar al govern de CDU de practicar una política europea de “sortir del pas” que sense cap estratègia. Va mostrar la seva capacitat retòrica amb un discurs mordaç i brillant, no és molt comú escoltar una oratòria sàtira e irònica.

Van respirar tranquils els mitjans propers al SPD. Bé, el lleó va regir! Era el titular Tagesspiegel. Un atac tan brillant que permet fer oblidar, assenyala Herbert Prantl, director de Sueddeutsche, el desànim, la timidesa i covardia de les últimes setmanes. En una programa a la ZDF, que dirigeix ​​Martina Michels, un militant amb 23 anys a l’SPD li va preguntar: “jo hagués triat a Sigmar Gabriel de candidat, és més jove”. Peer Steinbrück li responia, “certament és més jove, però també més pesat”.

Socis de coalicions es posen nerviosos.

Cem Özdemir, portaveu d’Els Verds, demanava al SPD que posés fi a la disputa interna, resolgui la seva falta de lideratge i es concentri en “com la senyora Angela Merkel no està en condicions en complir el límit de deute”. Curiós que la critiqui a Angela Merkel per manca de disciplina i austeritat. No era ironia el fet que el SPD li recordava “els primers temps de Els Verds, dominats per disputes internes”. En la mateixa entrevista qualificava la campanya del SPD “portada amb els dits dels peus”. Els Verds, a diferència del SPD, els seus anys en el govern no els hi van suposar major cost electoral.

El SPD mante obertes les ferides. La Agenda 2010 divideix el partit en posicions excloent. Després de tot, el SPD sempre vota en favor dels draconians plans de rescat als països europeus malalts proposat pel govern conservador. No es per manca de veus critiques, manifestos signats per Jürgen Habermas, Peter Bofinger, etc., en que reclama un gir en la política Europea. Angela Merkel amb una tàctica oportunista es limita assenyalar la direcció del vent.

Estem davant un canvi de estil? Le Monde, diari francès, encertava de que li passa pel cap a Peer Steinbrück: els animals ferits són els més perillosos. La preocupació expressada per Angela Merkel, pels elevats nivells d’atur juvenil, era respost de forma graciosa i divertida per Peer Steinbrück: “són precisament conseqüència directa de la política que ha implementat a Europa, es donava exclusivament seva austeritat. Els seus plans d’austeritat en lloc de disminuir el deute aquesta es increment en 500 milions als països europeus”.

Per plorar.

En la Convenció Nacional del SPD, fa dues setmanes, Peer Steinbrück va estar al costat la seva dona Gertrud. No va poder lluitar contra les llàgrimes. Se li retreia vacil·lar i evitar atacar Angela Merkel i, quan ho fa, s’oposa de forma patètica a un increment de pensions: “no és econòmicament viable”.

Un expert en ficar la pota, té l’art de la inoportunitat. “No puc suportar-ho més” expressava Carsten Scheider, responsable de pressupostos del SPD. En un tema tan sensible com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MES) una votació per separat seria per Peer Steinbrück una derrota insultant. Malgrat totes les critiques segueixen recolzant la política europea del govern d’Angela Merkel. Sigmar Gabriel oferia a Die Zeit una entrevista, amb un to dur sobre Europa; mentre Peter Steinbrück donava a la Universitat Lliure de Berlín una conferència amb un to diplomàtic.

Per Sigmar Gabriel si la CDU és conseqüent hauria de “presentar una llei de reforma de pensions i, per descomptat, no votarem en contra”. Algú creu, realment, que ens podem oposar a que les mares, mentre cuiden els seus fills, no computin com temps per les pensions? -es pregunta Sigmar Gabriel.

SPD passa de “mode” de destrucció, a “mode” d’atac.

“Irritable, enginyós i agressiu” va qualificar Bild el discurs de Peer Steinbrück. Sueddeutsche el va qualificar de “agut, intel·ligent … ha donat al centre de la diana”. “Trittin [candidat d’Els Verds] assenteix amb el cap, com si digués: des del dijous el rival de Merkel no es rendeix”, assenyala Spiegel. “Els països en crisi no poden fer les seves tasques i, simultàniament, complir amb obligacions d’estabilitat pressupostària” diu entra aplaudiment Peer Steinbrück. Seria bufar i aspirar al mateix temps.

“No és una crisi monetària, l’euro, és una crisi de legitimitat, la resposta està en Europea, en essència la crisi del deute sobirà a la UE és una crisi de confiança en l’àmbit europeu, provocada pels defectes de disseny de la unió econòmica i monetària”. La pregunta és si volem desenvolupar la unió monetària, recuperar la confiança, e impulsar una més estreta cooperació.

Peer Steinbruck, va acusar al govern de “deixar fora, econòmicament, a Alemanya de la lliga de campions … poques vegades en la història Alemanya ha aïllat estat tant aïllada d’Europa com ho està avui”.

Un altre SPD és possible?

“Vostè no sap gestionar els diners, governa al desert i la sorra s’acaba”, diu al Bundestag Peer Steinbrück. Què vol reivindicar, les seves polítiques de disciplina i austeritat que va posar en marxa SPD i Els Verds al 2002? Peer Steinbrück està en contra de eurobò, d’unió transferències, d’un dipòsit europeu bancari, en fi, molt poques diferències amb Angela Merkel. El SPD porta la motxilla d’haver acceptat, unes vegades a contracor, altres amb entusiasme, aquest “model alemany”.

A Angela Merkel se la pot acusar de tot excepte de no ser una espavilada per donar girs de 180 graus en la seva política. Després de Fukushima va abandonar l’energia nuclear i va impulsar la revolució energètica. Els efectes sobre la demanda del països de la zona euro, avança que una recessió, aposta per fixar un salari mínim i augmentar les pensions. La malaptesa del candidat del SPD és ridiculitzar Angela Merkel per les seves mesures electoralistes, despectivament, com a “conte de fades”; quan es tracta, com diu Josep Borrell, de mesures del programa del SPD.

No el candidat del SPD, Sigmar Gabriel va qualificar el cas d’espionatge de NSA com violació dels drets fonamental i un “atac contra la nostra constitució”; al costat del que ha passat, el món de George Orwell s’ha quedat antiquat. Proposava que la Fiscalia General obri un procés contra la NSA, el primer que ha de fer és anar a Moscou per prendre declaració a Edward Snowden, que sigui inclòs dins dels testimonis protegit. Una declaració feta després de l’actuació de la Fiscalia de Karlsruhe, la vocació va arribar tard.

Pitjor que al 2009?

La CDU treu una avantatge de 17%, un 42% lluny del 25% del SPD. Un desastre de les proporcions del 2009 quan va treure el 23%. Ni amb el 14% de vots d’Els Verds sumen més del 39%. Un 13% espera a Peer Steinbrück del canceller al costat del 81% per Angela Merkel.  La consigna era tancar la porta amb un possible pacte amb Die Linken. Va rectificar unes declaracions en que obria la porta a una coalició amb el partit del “fill polític” de Willy Brandt, Oskar Lafontaine.

El 22 de setembre es celebren eleccions federals. Però també a Berlin, a Hamburg i d’altres ciutats decideixen sobre la titularitat del bé comú que són les xarxes locals d’energia. Molt més interessant que el canvi de govern, serà si hi ha un canvi de política energètica a partir d’aquestes eleccions locals: la transició energètica ciutadana.

SPD de Eimsbuettel, barri d’Hamburg, dóna suport a la iniciativa ciutadana formada per l’aliança d’esglésies, ecologistes, associacions de veïns i consumidors; promouen el seu un referèndum per recuperar el caràcter públic la xarxa d’energia, aigua i gas. El lema és “comprem la nostra energia”. Doncs resulta que l’alcalde d’Hamburg, Olaf Scholz, s’oposa. Busca fer pinya, en favor de les energètiques, amb un simulacre de “diàleg energètic”, de la mà dels sindicats: VERDI, IGMetal i IG BCE, té el suport escandalós d’en EON i Vattenfall.

Les dues ànimes de la socialdemocràcia, la del passat i la del futur.

Olaf Scholz que s’oposa, cal recordar, fins a 2009 va ser secretari general del SPD; va fer empassar al SPD l’Agenda 2010 i Hartz IV perdent 4 milions de vots i mig milions de membres. Wolfgang Rose, president de Verdi a Hamburg i membre del SPD, va dimitir; el carismàtic socialdemòcrata membre de l’aliança de les esglésies evangèliques, impulsa el referèndum, amb associacions de veïns, consumidors i ecologistes. Després del pronunciament federal del SPD a favor del subministrament municipal en mans dels ciutadans, Olaf Scholz segueix la seva política.

La DGB per mitjà de la Boecker defensa que l’energia estigui en mans dels consumidors locals, ecologistes i ciutadans; s’abandona l’obsolet del vell estatisme, com de un mercat que ha deixar d’estar al serveix de la economia local i els ciutadans.

El SPD de Berlín dóna suport al “nostre Hamburg-nostres xarxes”. Dóna suport al referèndum local de Buerger-Energie-BerlinKlaus Mindrup expert de medi ambient i candidat de l’SPD pel barri de Pankow de Berlín, ha destacat que “durant molts anys els guanys van fluir de les nostres xarxes, directament, a les arques de les empreses d’energia”, argumenta així que són rentables i, a més, “claus per a la transició energètica”. Es recupera el poder del mercat dels propis operadors que limiten la competència innovació tecnològica.

Renovació democràtica des dels ciutadans.

Thorsten Schafer-Gümbel és candidat del SPD de Hessen, aposta per un model descentralitzat, basat en un 100% renovables. Actualment amb un govern de la CDU està a la cua de regions en desenvolupar les energies renovables. Claudia Kemfert és responsable de energia en el seu equip, director de energia i medi ambient de DIW (Institut Alemany de Economia). Ha escrit Kampf um Strom, mite, poder i monopoli, un llibre que explica com, de sobte, els parcs eòlics marins s’aturen, les xarxes que es planifiquen, després no s’executen, tota la política energètica s’aboca al caos. En un model de generació distribuïda d’energia, a partir de fons renovables, el protagonista la tindrà les ciutats i els ciutadans.

L’alternativa és prolongar l’agonia d’un model esgotat o, per el contrari, seguir els passos de cents ciutats, o de 8.000 cooperatives amb més de 20,8 milions de socis, o 8 milions de ciutadans que generen la seva pròpia energia. Les eleccions i el canvi de govern no ens deixa veure el canvi de política, una transició cap un nou model energètic que, alhora, serà el motor per sortir de la actual crisis. En les aigua subterrànies del SPD alguna cosa es mou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button