La geopolítica de la crisi financera.
Hi ha una tensió en el canvi de divises que altera el joc del poder. Japó devalua la seva moneda per la compra de dòlars i euros -el que el situa en una crònica deflació. Això els permet vendre a qualsevol lloc del món, el preu, una crònica depressió de la seva demanda interna. Les restriccions dels fluxos comercials i de capital són opcions a la què poden apostar Europa i Estats Units -davant la devaluació del ien per part del Japó. Des de novembre el ien va caure un 10,5% enfront del dòlar i un 14,7% enfront de l’euro.
El PIB real va créixer de mitjana, entre 1994 i 2012, un 0,8% -el PIB nominal va caure. Una contracció de l’ocupació de 65,8 millones a 62,9 en dues dècades. El deute brut arribarà al 250% del PIB, mentre fracassa estimular l’economia amb taxes d’interès no zero. Japó té la seva demanda hivernant. Els sona? Copiem els seus errors pas a pas: la resposta es va centrar en reduir la muntanya de deute provocant una llarga depressió.
No és un error, és una estratègia deliberada. Japó acumula un astronòmic superàvit en compte corrent. Els preus de les accions havien augmentat sis vegades entre 1980 i 1989, el preu del sòl es va multiplicar per quatre, tot es va evaporar. No vam aprendre res de l’esclat de la bombolla al Japó? A l’inrevés. El model del Japó va ser assumit per les elits financeres dels Estats Units i Europa.
El govern de Gerhard Schöeder va conduir, el 2002, un objectiu de superàvit per Alemanya; va congelar salaris, va contenir la demanda interna hivernant, el país es va empobrir, va deixar de generar ocupació, però, no tot va ser negatiu: va aconseguir uns astronòmics superàvits en balanç comercial i l’hegemonia alemanya sobre Europa. Si Europa hagués seguit aquesta mateixa política, que vol imposar com a solució a la crisi, la recessió hagués tingut dimensions apocalíptiques. No hi ha megasuperàvit d’uns, sense megalòcit de la resta.
No és una opció econòmica, Alemanya descobria que podria exercir de “potència mitjana”, actuant pel seu compte en l’escena política mundial i va declarar una guerra financera -ben argumentada per les noves escoles de negoci: metes d’inflació, millorar balances comercials, etc. Mentre l’OMC mostrava la caiguda lliure d’intercanvis comercials, el Bundesbank veu una ràpida recuperació, no per la demanda interna, sinó per l’impuls de l’economia planetària; espera que Mart es converteixi en importador net?!
Objectius de superàvit en un món sense dèficit?
Vam descobrir que després de les receptes amargues d’ajustaments pressupostaris, metes d’inflació, objectius de superàvit, hi ha una política contra la crisi. Estem davant d’una Europa alemanya (títol de l’últim llibre d’Ulrich Beck) que actua d’actor global. Àngela Merkel afirmava que “Alemanya contribueix amb una euro robust!”. No és Alemanya la sacrificada, als països perifèrics se’ls obliga a una devaluació interna que recau sobre les classes mitjanes i enfonsa a la misèria la resta de la població. Els països empobrits estan finançant l’expansió d’Alemanya (amb interessos negatius, mentre ens financem al 8%). Ningú respon a la declaració de guerra d’Àngela Merkel quan, a sobre, ens dóna lliçons de com fer una “política expansiva … requereixen oferir productes competitius a la resta del món” -ho pot fer Espanya i Portugal amb Llatinoamèrica. Si deixem de finançar l’expansió alemanya igual seria possible.
Només cal no fer els comptes per culpar l’altre de la crisi, quan aquesta resideix en els explosius desequilibris entre el centre -amb superàvit – i la perifèria – que acumula dèficit. El deute d’ Espanya no és només de les famílies, és també d’una política expansiva, cap a Llatinoamèrica, quan els diners eren barats i les empreses s’apalancaven amb el deute. Havíem superat Itàlia i estàvem a punt de superar França. No es tracta d’una crisi, és ¡una guerra financera!, Wolframi Hetera, director de l’Agència Antifraud Europea (OLAF) va publicar Finant Kírie, en 270 pàgines, en què analitza aquesta política alemanya basada en augmentar les exportacions sense el corresponent augment d’importacions. Avui entra en escena una guerra de divises. Darrere hi ha una guerra econòmica per la supremacia econòmica (acumular superàvit en compte corrent, enfonsar l’economia dels socis als socis…) amb l’objectiu de la superioritat política.
Enginyeria semàntica bèl.lica.
No es tracta d’un fallo del sistema, ni un error de càlcul, estem davant d’un comportament, com diu Wolfgang Hetzer, “objectivament delictiu per persones responsables recolzades per entitats estatals molt negligents”. S’accepta, per evitar la catàstrofe econòmica, com assenyalava en una entrevista a La Vanguardia, polítiques a les que s’haurien de reclamar responsabilitats penals quan destrueixen de manera il·lícita capital aliè.
Resulta absurd que “els polítics no s’hagin adonat en absolut del que estava passant”, presentar el que va passar com “una cosa imprevisible i incontrolable”, quan, en tot cas, es tracta d’una versió “no només enganyosa i equivocada, sinó que possiblement és el resultat d’una hàbil política informativa per part dels que tenen el poder”.
Aquesta cínica habilitat, pagada a preu d’or, amb el que l’FMI va utilitzar una enginyeria semàntica (neurofinances bèl·liques). L’últim informe de l’FMI sobre Portugal està ple de joies: European Social Model, Improving equity and efficiency, i això sí, per assentar les bases del robust economic growth, recomana reduir la despesa de les principals partides del govern, pensions i funcionaris -amb massius acomiadaments que enfonsa el país sense disparar un tret. Àngela Merkel, davant la caiguda del consum a Portugal, redueix impostos per compensar la caiguda d’exportacions al sud d’Europa augmentant la demanda interna.
Actua, ara!
Heiner Flassbeck, Paul Davidson, James K.Galbraith o Richard Koo en Handelt jetz! (Actua ara -un manifest per salvar l’economia) mostra que la crisi no és un fenomen natural, estem vivint una guerra contra l’economia per part de les elits polítiques -acusant les pròpies víctimes dels efectes de la crisi.
“Apuntar la fràgil recuperació econòmica” no pot qualificar-se, només, d’hàbil estratègia comunicativa, quan, tot seguit, l’FMI defensa unes mesures que aguditzen la recessió, reclama més “esforços d’ajustos en els països de la perifèria que han de ser sostinguts i comptar amb el suport dels països del nuclear”.
L’esperança no resideix en el suport dels “països del nucli”, a l’inrevés, resideix en què Alemanya comenci a advertir els efectes nocius de les seves receptes – l’aigua ha entrat a la sala de màquines de la seva economia, arriba a les cabines de primera. Les organitzacions criminals ja no necessiten robar bancs, com diu Wolfgang Hetzer, ara n’hi ha prou en fundar-ne. Les guerres utilitzen altres armes, només cal pagar un article a dos premis nobel d’economia per enfonsar un país de manera més eficient que una guerra. Aquests mercenaris a sou de l’FMI utilitzen un lèxic que aconsegueix adhesions d’aquells països víctimes de les seves receptes. Són aquells productes que fa una dècada a algú se li va ocórrer nomenar modernització creativa de les finances.
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
