Després del fracàs de Copenhaguen, va aconseguir Cancún unir els trossos trencats? La cimera del clima de Cancún va ser cinema d’autor, mentre que Copenhaguen va ser una superproducció. ¿Recorden als 140 caps d’estat sobreactuant?. Copenhaguen va acabar convertida en un thriller amarg, d’intrigues, de cops baixos, enmig de malapteses i falta d’habilitat per part de la presidència danesa. Cancún va ser una ostentació de competència. El president Felipe Calderón i la ministra Patricia Espinosa van ser capaços de crear aquelles atmosferes constructives.
Portem més de tres anys per arribar a un acord sobre el canvi climàtic. A Bali, el 2007, es va fixar la ruta per buscar un substitut als actuals compromisos. De quin acord parlem? A Copenhaguen es va parlar d’aconseguir un acord ambiciós, vinculant. Però hi ha certa confusió conceptual. Amb el nou acord sobre el clima, no estem esperant un nou testament, enfront de l’antic representat pel protocol de Kyoto, ni tan sols s’espera una segona part. Es tracta d’una mica més simple. Es tracta, com passa en altres convenis, d’incloure nous compromisos a més llarg termini, de renovar els existents. N’hi ha prou amb una reedició del protocol de Kyoto, això si, revisada, actualitzada. Ni tan sols s’ha de sotmetre a la seva ratificació. Ja està ratificat.
A Bali es van definir aquestes tasques. Es tracta d’assumir nous compromisos a llarg termini per a les nacions industrialitzades i incloure accions -no són compromisos formals vinculants- en el cas dels països en desenvolupament. Les cimeres s’assemblen més a aquelles etapes que formen part d’un tour. No havíem esperar un acord final, sinó més aviat una rehabilitació integral, que permeti assumir noves metes d’escala molt més ambicioses. La complicació es produeix per la necessitat d’incorporar noves estructures financeres, fons d’adaptació, qüestions forestals, transferència tecnològica i altres. Per afrontar aquests nous compromisos a llarg termini, el mateix protocol de Kyoto assenyala que, esgotades les opcions de consens (que no d’unanimitat), es pot acudir a tres quarts per tenir una majoria.
Front Copenhaguen, les expectatives de Cancún eren escasses. Els delegats el dia previ al seu final es preguntaven, és possible un fracàs més gran que Copenhaguen? És possible alguna cosa pitjor? No només estava en risc el canvi climàtic i un increment de temperatures de 3, 4 o fins a 6 graus per al final de segle. La convenció va estar a la vora del col·lapse. I les Nacions Unides, a un pas de convertir-se en una institució zombi. Tres anys de fatigues, desavinences, desgast, desconfiances, que Mèxic va aconseguir contrarestar, ja sense molts focus.
Mèxic va oferir a les delegacions elegants cristalls que poden canviar de to, però la substància és la mateixa. Les diferències entre països segueixen sent les mateixes. Cada país aspira a millorar la seva competitivitat i a adoptar mesures contra el canvi climàtic no coincidents entre si, encara que un canvi de to va contribuir a apropar postures. Però van arribar les complicacions.
Japó va rebutjar seguir sota el protocol de Kyoto. Rússia i Canadà no estaven disposats a acceptar un segon període de compromisos. ¿Tornàvem a Copenhaguen? Allà ni es va plantejar un funeral del Protocol de Kyoto. Només Nicolas Sarkozy va recordar que Kyoto no caduca, per què no una pròrroga? A Cancún, Europa va sortir al pas havent de desmentir que volgués acabar amb Kyoto.
A Copenhaguen, es perseguia l’anunci d’un gran acord del clima. Es volia que aquest fos ambiciós, suficient, vinculant, però es proposava redactar un nou acord. Es volia que tothom fes la seva contribució. S’assenyalava amb el dit a la Xina. Però tot i ser igualitari, seria un acord just?
Permetin posar un exemple. Davant d’un problema d’obesitat planetària, ningú reclamaria que els anorèxics també suggereixin una dieta. Un principi d’ètica aristotèlica és no tractar igual a qui és diferent. El principi de responsabilitat comuna però diferenciada es basa en una justícia distributiva. No estan clar que no hi hagi responsabilitats històriques.
A Copenhaguen van descarrilar les negociacions, i d’elles van ser excloses les Nacions Unides, ja que es va crear un club de països associats promotors de l’acord. L’acord a porta tancada entre la Xina i els Estats Units, era el nou lideratge que necessita el món? A Cancún, en canvi, hem tornat a les negociacions multilaterals.
Després de Cancún podem contemplar Copenhaguen com la suma de dues debilitats i múltiples impotències i misèries. Aquella unió de dues debilitats: Obama que no podia, la Xina que no volia. I Europa? Barroso ni vol, ni pot, simplement calla. La gran coalició dels hipòcrites. Si no és capaç de defensar-se d’atacs especulatius, què es pot esperar que faci davant l’atac del canvi climàtic?
Cancún mostra l’ascens de la Xina i dels països emergents a potències mundials. Què fa Europa en el món del segle XXI?. I no em refereixo només en matèria climàtica, quina és la seva posició en el món. Cínicament triar perfectes desconeguts que no fessin ombra a les decisions de Londres, París, o Berlín. Que ningú pensi que la Xina va a substituir el paper dels Estats Units. Xina està pensant en les oportunitats que li brinda el segle XXI, de liderar les tecnologies verdes, mentre Estats Units viu de ser la potència que va ser en el segle XX. I Europa, massa dividida i feble, dubta entre ser un soci clau en la lluita contra el clima i la modernització ecològica de l’economia, o jugar al gat i al ratolí amb Rússia.
Seria un error pensar que el canvi climàtic no està perdent força en les agendes polítiques i de governs. Aquests actuen a la defensiva, en les velles trinxeres de la política nacional. No es podrà abordar les amenaçes energètiques, climàtiques i financeres si no som capaços de governar més enllà dels estats nacionals.
Europa té la capacitat, si és capaç de jugar bé les seves cartes, d’esdevenir el centre de les tecnologies baixes en carboni. Però està feble i dividida. Sent encara un gegant econòmic, el primer mercat d’energia del món, amb mercats fragmentats, actua com un nan polític. Xina i els Estats Units es disputen ser la locomotora. Europa sembla dubtar d’abandonar el tren. Amb quina cara exigim a la Xina ambició mentre declarem que les sostenibles energies renovables són insostenibles?
Xina dóna suport sincerament a la lluita contra el canvi climàtic. En la seva política interior, és la manera d’evitar la fractura interna, necessita recursos i creixement econòmic, i és condició per a això d’una forta innovació ecològica i revolució tecnològica. En el pla exterior, la manera d’accedir a nous mercat, la seva conversió en el gegant econòmic del segle XXI passa per dominar les tecnologies baixes en carboni.
¿No han quedat obsolets els objectius sobre reducció de gasos marcats per la Unió Europea pel 2020?. Els costos d’assumir els objectius sobre reducció de gasos per a 2020 estaven calculats sobre projeccions molt conservadores. La Comissió Europea no descarta un cost anual per a Europa, si no aborda una acció més ambiciosa, d’entre 300.000-400.000 milions d’euros per aquesta data. Però els rescats bancaris o els increments del cost del petroli superen aquesta xifra. Fins a quin punt Europa no és conscient que està jugant amb la ruleta de la història? Mentrestant, la incapacitat d’incrementar la producció de l’OPEP seria l’escac a la recuperació econòmica.
Permetin mostrar la manera com es negocia. A Copenhaguen Hilary Clinton va anunciar un fons de 100.000 milions de dòlars, això si, fons bilaterals, multilaterals, públics, privats, què posava Estats Units? Lula, va captar el joc d’artificis, i proclamà que Brasil seria un país donant. Les Maldives, que va sentir sonar diners, i abans que un altre país descobrís els avantatges, es va comprometre a reduir les seves emissions un 100% … i preguntà, qui m’ho finança? El gran reg és la poca transparència del finançament de l’ajuda d’adaptació o la mitigació del canvi climàtic als països en desenvolupament: el risc és que es destinin a aquest fi recursos ja emparaulats per l’ajuda al desenvolupament. Així, WikiLeaks va filtrar un cable datat el 11 de febrer. Pershing, negociador dels Estats Units, es va reunir a Brussel·les amb Connie Hedegaard, comissària europea del Clima”Això de l’ajuda financera”, va revelar The Guardian (el desembre del 2010), “és la manera d’obtenir suport polític, però com tornem a reciclar les promeses?” A això, Connie li va comentar, “vosaltres aplicareu” comptabilitat creativa “?”
Les negociacions s’assemblen més a aquella escena final de “Cremar després de llegir” en què el director de la CIA pregunta, “Què hem après?”, Que aquella imatge de reunions nocturnes en hotels on es decideixen els destins del planeta. WikiLeaks ofereix una imatge menys teòrica de la política.
A Cancún no es van acordar ni xifres, ni terminis, però si es va tornar als procediments habituals. Mèxic va presentar una proposta assenyada amb sentit comú. I va arribar la nit en que decideix la sort de clima. Bolívia es va afanyar a prendre la paraula per rebutjar el text, i reclamar un tribunal internacional que jutgi els crims contra el clima, molt preocupats pels seus veïns illencs, encara que visquin 3.000 metres sobre el nivell del mar. Difícil l’hi posaven a qui no estaven disposats a subscriure l’acord de Kyoto. S’imagina Estats Units o Canadà rebutjant amb Bolívia el text?. Delegació rere delegació, va acceptar la proposta. Patricia Espinosa, que presidia la conferència, va donar per acceptat l’acord distingint consens d’unanimitat. Com segueix?
Hi ha encara un dur treball per davant. No sols crear les institucions internacionals, fons, aquests no funcionaran si no es creen estructures institucionals regionals. El moll està entre els que volen crear una major vigilància i els que proposen generar mecanismes d’actuació de molta major escala, amb objectius temporals molt grans, un nou treball en comú que requereix d’una renovació de les institucions, que comença per canviar la nostra forma de pensar.
