Jordi Ortega: El que ens uneix als europeus, una resposta contra l’austeritat uneix als ciutadans d’Europa

La convocatòria de vagues, aturades i manifestacions a Europa contra la política d’austeritat, convocada per la Confederació Europea de Sindicats, el 14 de desembre evoquen a aquelles manifestacions simultànies a les principals capitals europees el 15 de febrer de 2003. Reaccionaven a un cop de mà dels presidents d’Espanya, Portugal i Regne Unit que, a esquena de la resta dels seus col·legues europeus, convidaven a donar suport a la guerra de George Bush contra l’Iran.

Ambdues convocatòries expressen el sentiment de pertànyer a una comunitat política comuna, més enllà de les fronteres, que només serà capaç de respondre als reptes i els desafiaments des d’una política, que a la dimensió nacional, afegeixi una dimensió Europea.

Pregunta errònia, respostes equivocades.

La política europea davant la crisi ha fracassat de forma estrepitosa. Per al govern alemany el problema de la crisi és la manca de disciplina fiscal a nivell nacional. La convocatòria de la Confederació Europea de Sindicats d’aturades i manifestacions a les capitals europees no només rebutja les polítiques d’austeritat, també demana un altre diagnòstic de la crisi – abordat com un problema europeu.

El que s’escolta a Berlín, Madrid, París, Lisboa, Roma o Atenes és la pregunta, quins efectes té la crisi per a la nostra economia nacional? El resultat de preguntes errònies són respostes incorrectes. Respostes efectives reclamen preguntes de signe oposat, quin significat té la crisi de la zona euro per a Europa?

El deute no és la causa sinó l’efecte de la crisi: errors de diagnòstic.

Tornem aquelles receptes del Fons Monetari Internacional dels anys 80 i 90; oblidant que sense creixement no hi ha consolidació fiscal. En els manuals del Fons Monetari Internacional només hi ha un concepte “estabilitat fiscal”. Un ajust dur de despesa, en lloc d’augmentar ingressos, permet que el sector privat es converteixi en el motor de la reactivació econòmica, una sortida ràpida de la crisi

va ser els ajustos de despesa, en lloc d’ingressos. Es parteix del supòsit d’augmentar la despesa pública que suposa menys recursos en l’economia i augmenta els tipus d’interès, quan en pràctica els ajustos són part del problema no de la solució. Es confiava que els brots verds estimulant la inversió privada es convertirien en selves verdes.

Amb una caiguda de la demanda privada s’aborden ajustos que acaben per asfixiar l’economia, sense reduir els deutes. Europa està en una espiral de nous ajustos que amenaça amb agreujar la crisi.

Només podrem trobar noves respostes si som capaços de modificar la pregunta. Partim d’un diagnòstic equivocat que confon els efectes de la crisi amb les causes. Es considera que la crisi és un problema exclusiu de les cabines de tercera – en què s’inclouen cada vegada més països. Aquest problema, de forma gràfica, no són les cabines de tercera, és un problema del Titànic!

Angela Merkel està intuint que l’aigua comença a entrar a les cabines de primera. El govern alemany ha reduït les previsions de creixement de l’1,6% al 1,0%. Més greu és que l’aigua estigui entrant a través de la sala de màquines, el retrocés de la producció industrial va ser de l’1,8%, més profund que el 0,5% estimat. És el resultat del que el col·lectiu d’economistes davant la crisi, en el seu últim llibre, no deixava cap dubte: no és l’economia, és l’ideologia.

Mentre a coberta segueix el ball.

Són vergonyoses les lloances que encara rep Christine Lagarde de l’FMI. Segueix amb les seves conegudes receptes basades en ajustos de la despesa, en contenir salaris, en reduir sòls públics, però alhora ara està disposada a acceptar que aquests ajustos siguin una mica menys intensos i ràpids. Dóna una mica més de temps per aconseguir el 3% de dèficit públic.

És la música que sona a la coberta del Titanic. Els guitarristes del lliure mercat ofereixen unes partitures plenes de dades i estadístiques mentre segueix el ball. Acusen aquells que qüestionen l’eficàcia dels ajustos de negar la realitat i de manca de valentia per abordar els problemes. En lloc d’abordar una resposta europea comença a sonar una música en què la crisi s’imputa a l’altre, sigui aquest l’Europa del sud o l’Alemanya del nord.

Baviera pressiona Angela Merkel perquè Berlín o Rin del Nord redueixin el seu deute i despesa. Sota boniques paraules d’equilibri entre responsabilitat i solidaritat. L’efecte és una lamentable caiguda de la demanda interior a Alemanya. Les comandes de la competitiva indústria tecnològica de Baviera es desplomen, aconseguint amb l’egoisme nacional l’efecte oposat. Aquest discurs, de vegades revestit de causes socials, està provocant la ruïna d’Europa i arrossega al món a l’abisme.

Els enemics de la política alemanya, la pròpia Alemanya.

Els sindicats no demanen una mica menys d’austeritat. Reclamen un altre diagnòstic de la crisi. Peter Bofinger exigia un canvi radical de la política monetària del Banc Central Europeu

La miserable situació econòmica d’Alemanya que està empenyent als països de la zona euro acaba tenint conseqüències en l’economia alemanya. “El risc de recessió a Alemanya està creixent mes a mes”, assenyalava Gustav Horn director de l’Institut de Macroeconomia (IMK) a Handelsblatt. I afegia “la causa és la profunda austeritat que està provocant la caiguda agregada dels països de la zona euro en crisi”.

Els últims sis mesos el baròmetre de desenvolupament econòmic del Zentrum für Europäische Wirtschaft (ZEW) mostra una caiguda de 4,2 punts, després de pujades en semestres anteriors. “Això fa sospesar la situació econòmica en els pròxims mesos”-va dir Wolfgang Franz de ZEW. Per Gustav Horn d’IMK una política d’estabilització cal que augmenti l’impost sobre la propietat i el patrimoni, per poder així estimular la despesa educativa, sanitària, etc.

El que ens uneix als europeus.

Alemanya fa una dècada va abordar una contenció salarial i de la despesa pública, va ser l’èxit del model alemany basat en exportar de forma il·limitada a la resta d’Europa. Si els altres països haguessin seguit els passos d’Alemanya no tindrien crisi. D’aquí que la resposta d’aquesta sigui disciplinar, amb durs ajustos, pels països de la perifèria. El resultat és que Alemanya s’ha quedat sense importadors i la seva economia s’acosta a la recessió. Es tracta d’una contradicció lògica. El superàvit d’un és un joc de suma zero. Alemanya no va entrar en recessió en no ser acompanyada per altres països en aquestes polítiques.

Xina, a diferència d’Alemanya, és conscient que el desenvolupament econòmic basat en un model exportador fa vulnerable i dependent l’economia de la demanda exterior. Ha recuperat el concepte de Confuci xiaokang (modesta prosperitat) amb el qual estimula la demanda interior. I el congrés del Partit Comunista fa un gir ecològic per sostenir la demanda interna.

Europa està massacrada per l’austeritat com van posar en relleu als carrers els sindicats europeus. Europa està buscant la solució a la crisi en llocs erronis. No són les elits econòmiques sinó l’esfera pública europea la que pot donar una resposta a la crisi més enllà de l’egoisme nacional. Algú més hauria d’acompanyar els sindicats a exigir la fi d’aquesta bogeria que viu Europa.

Bloc d’en Jordi Ortega a La Vanguardia