Jordi Ortega: Alemanya un altre país de consensos. Peer Steinbrück un candidat de l’SPD a vicecanceller?

Steinbrück candidat de l’SPD.

Die Zeit anunciava que, amb l’elecció de Peer Steinbrück, l’SPD presentava un candidat a vicecanceller. Fa setmanes que es vénen publicant enquestes preguntat quin és el millor candidat de l’SPD. Bild donava un 60% per Peer Steinbrück, un 28% per Frank-Walter Steinmeier i un 11% per Sigmar Gabriel. A l’SPD governa una troica: l’ex ministre de medi ambient i líder de partit, Sigmar Gabriel, el candidat del 2009 i líder de grup parlamentari, Frank-Walter Steinmeier, i Peer Steinbrück que va ser Ministre de Finances, que compta amb el lideratge mediàtic.

Més subtil és preguntar qui dels tres té més possibilitats per enfrontar-se contra Angela Merkel, mentre un 49% votaria a Angela Merkel, el 29% ho faria per Peer Steinbrück, la diferència amb Frank-Walter Steinmeier seria major, 50% davant 28% , i amb Sigmar Gagriel, president de l’SPD, la distància seria del 60% davant el 16%. El diari sensacionalista Bild anunciava l’elecció de Peer Steinbrück. Precipitava una roda de premsa en què s’anunciava que seria l’únic candidat.

Reuters qualificava Peer Steinbrück com el candidat més perillós per Angela Merkel, en ser més atractiu per al votant de centre. Gerd Langguth, president de Konrad Adenauer Stiftung (fundació de la CDU) considera que l’SPD pot optar per la “caça furtiva del vot conservador”. Els mitjans conservadors fa setmanes que aposten per Peer Steinbrück.

Dóna suport al “model alemany”-que aplica amb sarna Angela Merkel- i que va començar aplicar fa una dècada l’SPD i els Verds: la demanda interna congelada, una política econòmica obsessionada pel superàvit i l’exportació. La seva batalla contra Paul Krugman és pública, encunya el terme “keynesianisme cras” per oposar-se els paquets de despesa pública per mitigar els efectes de la crisi. L’altre gran nein, el va qualificar Paul Kurgman.

S’esperava quina reacció tindria Hannelore Kraft. Va recuperar la presidència de Renània del Nord, feu de l’SPD que va perdre el 2005 quan Peer Steinbrück va tenir un desastrós 37% dels vots (abans va treballar per l’inefable de Wolfgang Clement al Ministeri d’Indústria). Hannelore Kraft era l’esperança d’una oposició capaç d’oposar-se. Les seves paraules sobre l’elecció de Peer Steinbrück van calmar els ànims: “amb les seves propostes actuals per regular els mercats financers ha demostrat que és capaç d’abordar els problemes d’una manera diferent a Angela Merkel”.

Peer Steinbrück, un excel·lent orador intel·ligent, maldava per negar l’opció d’una gran coalició amb la CDU: “volem reemplaçar aquest govern per una coalició Vermella i Verda” i mostrar credencials d’una política dura amb el sector financer.

Oportunisme demoscòpic.

Die Welt, en una editorial, mentre amenaçava a la direcció de l’SPD invocant l’esperit d’agost de 1914, perquè l’SPD votés disciplinadament el pacte d’estabilitat, elogiava Peer Steinbrück. La resposta de Sigmar Gabriel va ser clara, en una constitució no hi ha “enemics interiors” i convido al diari conservador a abandonar un llenguatge de guerra civil. El clima és d’assetjament: qualsevol distància que prengui amb la política d’austeritat i disciplina d’Angela Merkel es qualifica de vendre als francesos: una traïció a la pàtria.

En l’esfera pública els mitjans marquen els límits de la política. L’SPD, a excepció de valents manifestos d’intel·lectuals, no és capaç de redreçar -més que amb unes gotes de reformes- la política d’Angela Merkel. Sense entrar en un debat obert sobre les polítiques iniciades ja en coalició amb Els Verds: Hartz IV, Agenda 2010, minijobs, desregulació financera. L’establishment adverteix insistentment que si l’SPD es apa dels grans consensos es condemnaria a la marginalitat.

Jürgen Habermas reflexionava aSueddeutschen com la classe mediàtica se sent orgullosa de marcar l’agenda a la classe política. New York Times va qualificar aquesta situació de postdemocràtica. A l’espai polític, prèviament delimitat per una graella d’opinions -que els talks shows ofereixen-, gairebé no es deixa espai per principis normatius. S’imposa una política que evita els temes espinosos o impopulars, per no sortir mal parats. L’espai de maniobra per oferir alternatives és cada vegada menor, els polítics es deixen aclaparar davant els problemes immediats sense ser capaç d’oferir una direcció clara. Potser l’abandonament de l’energia nuclear és una excepció, en lloc d’imposar-la les elits, ha primat la voluntat popular. Quan es tracta de la crisi s’imposen els vols curts.

Domesticar els mercats financers.

La proposta de 30 folis, presentada per Peer Steinbrück, titulada “Domesticar els mercats financers” està a les antípodes de tenir infinita paciència amb els bancs.

El document exposa amb més claredat les idees que l’SPD ha anat madurant. Ofereix alternatives a l’actual política dominant a les institucions europees obtinguda de reciclar deute privat en públic. En la votació al Bundestag l’SPD va marcar les línies vermelles en la socialització del deute privat. L’objectiu del fons bancari és liquidar els actius dels bancs en fallida, no rescatar els bancs amb milers de milions de contribuents, proposa un fons de reestructuració europea amb fons dels propis bancs, per respondre davant bancs d’importància sistèmica.

Proposa dividir el Deutsch Bank entre el seu negoci d’estalvi i d’inversió. És una idea que a Occupy Frankfurt va plantejar Heiner Geissler, líder de la CDU. La resta és eliminar els SPV, els fons de cobertura de risc, especulació amb derivats, mercats de futur d’aliments i béns bàsics, vendes en curt, etc. Que l’expresident de Bundesbank Joseph Ackermann elogiés a Peer Steinbrück no resulta molt tranquil·litzador

Reconeguem que Peter Steinbrück després de la crisi del 2008 va proposar al G20 regular els mercats financers. Ni una de les mesures s’ha aplicat després de gairebé 5 anys de crisi. El 2005 va aconseguir prohibir les operacions en curt, que permet apostar a la baixa determinats valors, amb oposició de liberals que, en entrar el 2009 en el govern, van aixecar la prohibició. Espanya ha criticat que Angela Merkel tornés a posar aquesta prohibició, a les vendes en curt, el maig de 2010; Elena Salgado la va qualificar d’una mesura d’unilateral. En definitiva: que els bancs tornin a ser avorrits -com assenyalava Sigmar Gabriel, és a dir, tot el contrari de la creativitat comptable de Bankia.

El model alemany fa aigües.

Gustav Horn, director de l’Institut Macroeconòmic (IMK-Hans Boecker), mostrava com el model exportador alemany fa aigües: “les estimacions del comerç mundial són molt incertes, però amb una tendència clara: cap avall, per tant, mostra els efectes devastadors de l’austeritat”.

Analitzava la perspectiva del comerç el 2012 i 2013 de l’Organització Mundial del Comerç. El comerç intra europeu cau un 3,5%. El pes de la UE en el comerç mundial no supera el 35% d’exportacions i un 60% d’importacions. Cal mirar les dues xifres, importacions i exportacions, per veure que l’austeritat no només afecta la zona euro, té efectes demolidors sobre l’economia global.

Gustav Horn alerta dels desequilibris en compte corrent a causa dels “ajust dels pressupostos de l’Estat” (un eufemisme per referir-se a retalls draconians). És obvi que les retallades de la despesa provoca una caiguda d’ingressos i no, a l’inrevés, la caiguda d’ingressos és el que obliga més retallades. El “model alemany” exportador funciona sobre la base de desequilibris creixents entre un centre creditor i una perifèria composta per deutors. En lloc de situar al centre de l’agenda una governança econòmica, es vol reduir encara més aquesta solidaritat il·limitada que és Europa.

Només un Helmut Schmidt, amb 93 anys, és capaç d’assenyalar que la crisi europea, a més d’un conflicte entre dret i poder (Kant versus Hobbes), enfronta un centre fort que lluita per imposar la seva hegemonia a una perifèria feble -unes polítiques temeràries que ens fan retrocedir als vells jocs, però ara amb una Europa a la vora exterior de la política i economia global. Europa sembla entestada a voler jugar amb la ruleta russa de la història. Qualificava Angela Merkel d’imposar l’egoisme nacional.

El consens populista de l’egoisme nacional.

Otmar Issing ex cap del Banc Central Europeu ha publicat: Com podem salvar l’euro i enfortir Europa? La crisi, segons el seu diagnòstic, és perquè els governs no han fet els deures, ara els estalviadors estan profundament insegurs pel canvi de política monetària del Banc Central Europeu, aquest podria perdre la seva credibilitat si inunda els mercats de liquiditat amb efectes inflacionistes.

La realitat és que els bancs europeus tenen rècord de dipòsits al Banc Central Europeu. Ni un euro arriba a les empreses o les famílies: el risc d’inflació és il·lusori o de mala fe. La realitat ens mostra que tot i haver inundat els mercats financers amb més d’un bilió d’euros ni tan sols acaben comprant deute públic.

Die Welt adverteix contra Peer Steinbrück que “inclou un paquet de rescat a Grècia -que seria el tercer- i que evitaria la seva sortida de l’euro”. Elogia al candidat de l’SPD: “Steinbrück adverteix contra la inflació” en vista a la decisió del Banc Central Europeu d’adquirir bons de governs (en mercats secundaris, és a dir, avalant a bancs no a governs). Com a mostra de ser un vers lliure (Paul Krugman va qualificar Steinbrück de boneheads) va apuntar al congrés de l’SPD a Renània del Nord la seva opció per una coalició semàfor entre verds, vermells i grocs -els liberals.

Bärbel Hörn, vicepresidenta dels Verds al Bundestag, qualificava de malson imaginar una majoria parlamentària formada per Peer Steinbrück (SPD), Jürgen Trittin (Verds) i Philipp Rosler (FPD). Els liberals han carregat contra les energies renovables, per excessivament costoses, o han ridiculitzat la proposta de Jürgen Habermas i Peter Bofinger de gir de la política europea- com a base del programa de l’SPD-, proposaven un camí per culminar la integració política europea.

L’SPD va optar per buscar una majoria parlamentària a una alternativa a la política d’Angela Merkel -que encara gaudeix d’una àmplia acceptació social. El cost que té es situar-se en l’eix central de la política que marca els mitjans de comunicació, evitar oposar-s’hi. No hi ha una sortida a la crisi si no aconseguim tenir una opinió pública capaç de ser contrapès d’una política sense perspectiva. Mentre a la política econòmica s’imposa la voluntat de les elits financeres, l’abandonament de l’energia nuclear demostra que és possible trobar motivacions polítiques, no en les elits mediàtiques, sinó en el focus sobre la voluntat popular enfortint l’espai públic democràtic.

Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia