Els daus estan llançats. Després de la decisió el dissabte de la CUP d’aprovar els Pressupostos de la Generalitat per 2017, anem directes al xoc de trens i d’una greu confrontació entre la Generalitat i l’Estat. I dilluns que ve, 6 de febrer, veurem la primera batalla d’aquesta etapa final del xoc en el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la “consulta participativa” del 9-N de 2014, en què van votar 2, 3 milions de catalans, una tercera part dels que podien fer-ho.
La consellera de Governació, Meritxell Borràs, una convergent històrica de L’Hospitalet molt afí a Artur Mas, ha suggerit als funcionaris que demanin un dia festiu per manifestar-se contra el judici, i el president de l’ANC, Jordi Sánchez, ha dit dilluns que ja tenien 15.000 inscrits per als autobusos noliejats a tot Catalunya per a la protesta.
Per la seva banda, emparat en les repetides declaracions de l’exjutge, activista i senador d’ERC Santiago Vidal – que va ser separat de la carrera judicial per elaborar un projecte de constitució d’una Catalunya independent -, el PP ha enterrat de fet l’operació Diàleg de la vicepresidenta -de molt curta vida- i ha recuperat el llenguatge de l’enfrontament radical. Així, el dilluns, Pablo Casado -després de la reunió de l’executiva del PP- va acusar la Generalitat d’aplicar pràctiques de règims “totalitaris” i “xenòfobs“, i ha subratllat que el Govern haurà una actuació ferma però “sense estridències“. Es veu que acusar de “totalitari” i “xenòfob” a un Govern autònom no és per a Pablo Casado una estridència sinó només una rèplica proporcionada. ¡Significatiu!
Estem doncs en una escalada que dilluns pujarà d’intensitat, perquè es pretén que en l’inici del judici a Mas la “marea de protesta” abast tal dimensió quantitativa que pugui trastocar la seva celebració. Una política tan hàbil i poc sospitosa (excepte per a algun fonamentalista) com Inés Arrimadas declarava diumenge a ‘El Mundo‘ que “si només actua la Justícia, alimentes el victimisme independentista“. Ho veurem el dilluns, però ja la setmana passada Mariano Rajoy va declarar a Onda Cero que podia parlar de més inversió pública a Catalunya (porta anys per sota del que correspondria pel seu PIB), o de finançament autonòmic (la llei indicava que havia de funcionar en 2014 i la greu crisi fiscal d’Espanya és un eximent només parcial), però que no estava disposat a negociar ni el referèndum, ni el pacte fiscal (encara que Euskadi i Navarra el tenen), ni un nou estatut d’autonomia. Home, això no és temptar un Govern autonòmic que s’inclina per la rebel·lió!
La trista conclusió és que les dues parts estan decidides, o resignades, a la confrontació. Rajoy ha conclòs que és impossible negociar amb algú el punt de partida és: referèndum d’autodeterminació o res. No li falta raó, però ell té prou responsabilitat en què hàgim arribat a aquest punt per la seva campanya anticatalana quan l’Estatut (recordin les meses demanant un referèndum a tot Espanya), pel seu posterior mega-recurs davant el Constitucional contra un text aprovat per les cambres legislatives que encarnen la sobirania nacional, i per no fer res en els seus quatre anys de majoria absoluta per rebaixar la tensió.
I així, avui, la meitat dels catalans flirteja amb el somni de la independència. El 47,8% va votar a llistes separatistes en les últimes eleccions catalanes de 2015, i encara que després el suport ha baixat una mica (ho diuen diverses enquestes), segueix bastant alt. I el més greu és que la credibilitat del Govern espanyol a Catalunya és escassa. Que la vicepresidenta es munti un despatx a Barcelona que practica poc no canvia les coses.
Rajoy pensa que si la Generalitat passa de les declaracions als fets, té totes les de perdre. Segurament té raó, però el preu pot ser alt. Per a tots.
Per la seva banda, l’independentisme creu que ha aconseguit un fort suport, que la política del PP -i també del PSOE- té a Catalunya menys suport que abans, i que no poden defraudar els seus electors, als quals va prometre un referèndum d’autodeterminació el 2014 que es va quedar en ‘consulta participativa’ sense efectes pràctics, després unes eleccions plebiscitàries que van guanyar en escons però no en vots i que no han portat enlloc, més tard una DUI (declaració unilateral d’independència) de la qual ja parlen molt poc, i finalment un ‘referèndum o referèndum‘.
Davant aquesta frustració del separatisme (pel seu mal cap), Puigdemont ha decidit cremar les naus a mercadejar amb la CUP el suport als Pressupostos a canvi d’un referèndum “el més tard al setembre“. I el separatisme creu que pot guanyar. O que si perd, l’Estat haurà de recórrer a mesures tals que augmentin la seva impopularitat a Catalunya, que alarmin l’Europa democràtica (sense tenir en compte que la UE té altres problemes), i que per aquesta espiral a no gaire llarg termini l’independentisme sortirà reforçat. A costa de potser perdre el poder a Catalunya i que se’ls pugui acusar de danyar seriosament el major autogovern que Catalunya ha tingut en la història contemporània? ¿D’un acte de rebel·lia que pot fer naufragar les institucions d’autonomia, com va passar després de la proclamació per Lluís Companys el 1934 de la República catalana? Doncs això sembla, que la rauxa s’ha imposat al seny.
Madrid pensa que guanyarà i que només ha de fer respectar l’ordre constitucional, i la Generalitat creu que no pot fer marxa enrere sense risc de decebre al seu electorat, que tendeix a confondre -equivocadament- amb tot el poble català.
Puigdemont, després del pacte amb la CUP pel referèndum, té ara dues fulles de ruta possibles. En ambdues, la prioritat és augmentar la tensió de l’electorat independentista, per al que el judici d’Artur Mas -i potser un altre contra Carme Forcadell– seria l’aperitiu i servirà per prendre la temperatura a la moral de les tropes. Ara, l’independentisme discuteix si el referèndum serà al juny o setembre, però quatre mesos de diferència són poc rellevants.
La clau de l’estratègia és recuperar un punt alt de confrontació de l’opinió pública catalana amb Madrid.
Tant l’abandonament de l’operació Diàleg com els judicis contra Artur Mas i altres ajudaran. Després es convocaria amb el màxim soroll de tambors possible un referèndum d’autodeterminació que el Tribunal Constitucional prohibirà amb tota seguretat. Llavors, l’opció moderada (sempre en termes relatius) seria forcejar tot el possible amb l’Estat, omplir les places de Catalunya de poble indignat amb el comportament poc democràtic de l’Estat, intentar ocupar capçaleres de la premsa europea … i acabar desistint del referèndum per a, el mateix dia de la renúncia, convocar unes eleccions legals i autonòmiques en les que el cartell electoral de l’independentisme seria la rebel·lió pacífica contra la prohibició del referèndum per un Govern que no respecta la democràcia. Amb l’esperança que el resultat superés el 47,8% de 2015 i el separatisme pogués esgrimir que havia guanyat no només per tenir una majoria parlamentària sinó també moralment, en haver arribat al 51% dels vots.
L’inconvenient d’aquesta opció és que la renúncia final al referèndum podria portar a un cisma amb la CUP que trenqués el front separatista. En aquest cas, el risc de perdre les eleccions – o de repetir la majoria parlamentària, però trencats els ponts amb la CUP – augmentaria.
Però Puigdemont -un polític que ha dit que no vol repetir i que és independentista amb la mateixa fe de carboner que un seguidor del Barça (o del Reial Madrid) – pot estar temptat de pujar l’aposta col·locant a l’Estat espanyol en una situació límit i més incòmoda que la de prohibir un referèndum il·legal. Pot convocar simultàniament, el mateix dia, eleccions autonòmiques legals i el referèndum il·legal.
En aquest cas, seria molt complicat que el Govern espanyol pogués prohibir unes eleccions legals, la convocatòria de les quals correspon al president de la Generalitat, però al mateix temps estaria en la necessitat d’impedir el referèndum. Com?
Un rellevant polític espanyol em reconeixia fa uns dies que seria una situació límit i que no quedaria altre remei que treure l’urna del referèndum dels col·legis electorals o impedir – d’entrada – que hi hagués aquesta segona urna. Com? No vaig obtenir resposta, però és evident que es necessitaria un cos policial que obeís al Govern de Madrid. ¿Traient a la Generalitat el control dels Mossos que, segons sembla, només necessitaria un acord del Senat en què el PP té majoria absoluta? ¿Anant més enllà?
En tot cas, el grau de crispació a Catalunya ia Espanya augmentaria de forma exponencial, així com l’atenció de la premsa internacional i la preocupació a les cancelleries europees. Imaginin per un moment que el xoc entre Madrid i Catalunya pogués fer-se un buit en les capçaleres dels mitjans europeus amb la victòria de Marine Le Pen a la primera volta de les eleccions franceses! Ja no està gens clar a qui beneficiaria llavors l’increment de la crispació, ni si es podrien celebrar les eleccions. El segur és que l’escàndol seria majúscul i les conseqüències, imprevisibles ara per ara. Algú hauria de tenir nervis d’acer.
Però, passés el que passés, la democràcia espanyola tal com la coneixem des de 1977 hauria patit un cop fortíssim. I la recomposició seria difícil perquè, sense un mínim de confiança en què els principals agents polítics respectar les regles del joc – precisament el que la UCD, el PSOE, CiU, el PCE i mitja AP de Fraga van garantir al 78 -, la democràcia és difícil que pugui funcionar satisfactòriament. Es va veure el 1936.
El PP té responsabilitat per tota la seva actuació quan la discussió de l’Estatut i per no haver sabut ni volgut negociar. La democràcia és respecte i pacte, i Rajoy ha cregut que es podia desentendre del que pensés una gran part de Catalunya. El PSOE -que va fracassar quan l’Estatut i està embrancat ara en la seva guerra civil interna- no sap, no contesta, però haurà de defensar l’ordre constitucional. I l’independentisme -tret que triomfi, que ja se sap que els guanyadors escriuen la història- haurà perdut tota legitimitat i pot fer que Catalunya perdi pes a Espanya, a Europa i al món.
Trencar la legalitat constitucional que els catalans van votar -més que els espanyols- el 1978 seria una greu irresponsabilitat, incomprensible a Europa. I a més, el separatisme hauria fet també saltar pels aires, víctima del seu entusiasme o sectarisme, el pacte intern català – formalitzat en els estatuts del 80 i de 2006- que estableix que per a modificar l’Estatut – i la independència és alguna cosa més rellevant – cal una majoria qualificada de dos terços dels diputats del Parlament.
Si Puigdemont – amb permís de l’antiga CDC i d’ERC, i la complicitat de la CUP – dispara l’arma atòmica, causarà un dany irreparable a l’edifici democràtic espanyol – tot el defectuós que es vulgui, però el més satisfactori de la història – i deixarà desemparats de la gran majoria de catalans que – independentistes o no – pensen, segons corroboren totes les enquestes, que el millor, o el menys dolent, seria un acomodament el més satisfactori possible dins d’una Espanya que reconegués la seva pluralitat.
