A menys de nou mesos per a la data de la consulta sobre la independència de Catalunya, persisteix una gran incertesa sobre el que succeirà el 9 de novembre. Estem embarassats de consulta, però no sabem si s’interromprà el procés (amb permís del ministre Ruiz-Gallardón), ni si acabarà sent consulta o eleccions anticipades. Imaginem un procés de gestació complicat, sense repòs algun, i encara que el govern de Mas desitjaria un part natural assistit per Rajoy, hi ha sectors independentistes que ja tenen preparat els fòrceps. Per no saber, ignorem la paternitat de la consulta: uns diuen que és el govern de Catalunya, altres parlen del Parlament i també s’apunta que va ser la pressió popular del carrer. Desconeixem si d’aquí nou mesos, efectivament, es donarà a llum o si estarem en la foscor d’un túnel sense sortida. Acabarà com la faula del part de les muntanyes o serà el part de la burra?
Tots els escenaris polítics estan oberts. Al novembre podria celebrar-se un referèndum, una consulta, unes eleccions o no haver-hi res. Si, com sembla evident, el Congrés rebutja delegar a la Generalitat la competència per celebrar un referèndum, entra en escena una llei de consultes catalana, que el govern espanyol impugnarà davant del Tribunal Constitucional. Aquesta impugnació, com estableix l’article 161.2 de la Constitució, produirà la suspensió de la disposició i la paralització del procés. El president Mas especula sobre l’habilitació per poder realitzar una convocatòria legal durant els pocs dies que van des de l’aprovació de la llei catalana i la seva publicació al DOGC fins que el Consell de Ministres decideixi impugnar. Convocar legalment la consulta sabent que no es podrà realitzar només incrementa el pols entre governs i mostra públicament un nou desengany.
Frustrada la consulta, hi ha un tercer escenari: les eleccions anticipades. Aquí també hi ha molts dubtes. Seran unes eleccions en clau plebiscitària? En cas afirmatiu, en què consisteixen les eleccions plebiscitàries? Més enllà de la consulta, sobre la qual ja coneixem els posicionaments, es presentaran programes electorals que reclamin una declaració unilateral d’independència? Hi haurà candidatures unitàries? No hi ha res clar. De moment, les principals formacions polítiques partidàries de transformar Catalunya en un nou Estat de la Unió Europea no contemplen unes eleccions plebiscitàries, ni la formació de candidatures unitàries en unes hipotètiques eleccions autonòmiques, ni de bon tros una declaració unilateral. Però tampoc s’entreveu cap altre pla C que no sigui la convocatòria d’unes eleccions per permetre al poble català expressar la seva voluntat a través de les urnes.
Segons les últimes enquestes, l’aritmètica parlamentària que sorgiria d’unes eleccions anticipades mostra dues situacions de futur incert: una major fragmentació parlamentària (amb les mateixes formacions polítiques però amb menor diferència d’escons entre elles) i una victòria electoral d’ERC o de CiU, que sumarien la majoria absoluta dels diputats del Parlament. Davant d’aquest eventual panorama, què canviaria?, Hi hauria un govern de coalició entre CiU i ERC, què faria de nou aquest govern, si no és una proclamació unilateral d’independència? I després de proclamar-la, quin és el següent pas? Ningú sap res i ningú preveu res.
Si el curs polític és difús, l’escenari social tampoc està molt clar. No és fàcil especular sobre el comportament social, però la ciutadania i les formacions polítiques partidàries de construir un Estat català saben que una mobilització social perseverant i multitudinària és l’única força que pot trencar l’actual immobilisme polític dels que no volen canviar res. Hi ha qui creu que el pas del temps i una lenta millora econòmica comportaran una claudicació en cascada de les ambicions sobiranistes, mentre d’altres afirmen que la mobilització social independentista no cessarà. En qualsevol cas, si no hi ha consulta ni eleccions, desapareixerà el límit temporal del 9 de novembre que manté viva l’esperança i continguda l’acció reivindicativa, i no serà fàcil gestionar la frustració col·lectiva. Els efectes del fracàs o la desil·lusió d’una protesta ciutadana que s’ha caracteritzat per ser massiva, en progressió creixent, pacífica i democràtica, i que només ha rebut un “no” per resposta, són imprevisibles. El més probable és que sense resoldre el problema persisteixin
i fins i tot augmentin, les demandes independentistes, i no és descartable que el cansament social comporti l’aparició de grups violents. Aquesta és la hipòtesi anhelada per alguna formació política contrària al procés sobiranista, que tracta d’identificar l’independentisme català amb aquell terrorisme etarra que tants beneficis electorals li va generar. Encara falten nou mesos per conèixer el desenllaç d’aquesta incerta i compromesa consulta.
