Demà es discutirà al Congrés dels Diputats la iniciativa del Parlament demanant la transferència temporal a la Generalitat de Catalunya de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) del passat 25 de març, el debat ja no s’hauria de centrar en si el govern espanyol pot o no realitzar aquesta transferència, sinó si hi ha la voluntat política d’uns per satisfer, com assenyala el TC, la “aspiració política” d’altres.
El TC confirma el ja sabut: el conflicte és polític -no jurídic-, i la discussió ha de girar al voltant del principi democràtic que, segons el Tribunal, té tres manifestacions: “la major identitat possible entre governants i governats”, “els representats trien per si mateixos els seus representants “i” la formació de la voluntat s’articula a través d’un procediment en què opera el principi majoritari”.
CiU es va presentar a les eleccions catalanes de 2012 amb un programa electoral que afirmava categòricament que, en cas de governar, construiria “una majoria social àmplia perquè Catalunya pugui tenir un Estat propi”. I, encara que sigui poc habitual, en democràcia és desitjable que els partits que guanyen les eleccions i governen compleixin els seus compromisos electorals. Potser els partits polítics que obliden sistemàticament les seves promeses de campanya no valorin aquest compliment, però el govern de Catalunya aplica, en aquest assumpte, una de les principals propostes electorals que va avalar democràticament la majoria dels catalans.
Alguns consideren que en els últims comicis CiU va fracassar precisament per la seva defensa sobiranista; altres, en canvi, pensen que la mala gestió de la crisi de l’anomenat “govern dels millors” no va obtenir el càstig que es mereixia. Sigui com sigui, CiU va aconseguir el 2012 una victòria que qualsevol partit signaria amb els ulls tancats: el projecte electoral de CiU va guanyar a les quatre províncies catalanes, en 40 de les 41 comarques i en 11 dels 12 districtes de la ciutat de Barcelona. I a més, per segona vegada en la història -la primera va ser el 2010 -, va aconseguir doblar els resultats de la segona formació política tant en nombre de vots (PSC) com d’escons (ERC). Això sí, no va aconseguir la desitjada majoria absoluta que ningú ha aconseguit a Catalunya en els últims 22 anys.
Si de l’executiu passem al legislatiu, constatem que les teories simplistes que consideren la petició d’una consulta com “una obsessió del govern de CiU”, “un calentón d’estiu” o “una deriva nacionalista”, no són correctes. La primera declaració parlamentària de sobirania es remunta a 1989, quan la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local va aprovar -amb els vots favorables de CiU, ERC, IC i fins i tot d’un CDS presidit encara per Adolfo Suárez- una resolució “sobre el dret d’autodeterminació de la nació catalana” que proclamava que el poble català no ha de renunciar a exercir aquest dret.
Des de llavors, el Parlament ha aprovat altres deu resolucions similars, incloent la recorreguda del gener passat, i sempre amb àmplies i ideològicament heterogènies majories parlamentàries. Per tant, no estem davant d’una iniciativa conjuntural de l’actual govern català, sinó davant d’una reivindicació que el Parlament, òrgan de representació del poble de Catalunya, porta més de 25 anys realitzant. I tampoc es tracta, com afirmen els que volen marginar el moviment sobiranista, d’una demanda exclusivament nacionalista, ja que la majoria dels partits que van votar a favor d’aquestes múltiples resolucions parlamentàries mai han estat nacionalistes (PSC, ICV, EUiA o CDS), com tampoc ho són els principals sindicats (UGT i CCOO) o molts dels moviments socials que avui donen suport a la celebració d’una consulta popular.
A les reclamacions democràtiques de l’executiu i del legislatiu cal afegir la voluntat manifesta de la gran majoria dels catalans. Les enquestes insisteixen a assenyalar que el 80% volen celebrar un referèndum i que el 90% acceptaria el resultat final. Més enllà de tots dos sentiments àmpliament majoritaris, cal recordar que els partidaris de la independència de Catalunya segueixen augmentant. En els tretze baròmetres d’opinió que el CEO ha realitzat en els últims quatre anys, a la pregunta de si Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un estat d’una Espanya federal o un estat independent, l’opció independentista ha augmentat en cada sondeig, passant d’un 19,4% al gener de 2010 al 48,5% en l’últim, de finals de 2013.
El Congrés dels Diputats hauria d’entendre que la força democràtica d’un govern, d’un parlament i d’un poble que desitgen majoritàriament celebrar una consulta popular per decidir el seu futur no pot ser ignorada, ni callar amb arguments suposadament jurídics, ni obtenir un simple “no” per resposta.
