Raimon Obiols: L’apunt del dia/87 (Icones 6: Torres-García i la lliga dels “pillos”)
«Un govern incapaç de trobar un mínim pressupost per portar a Barcelona la gran exposició del MOMA novaiorquès sobre el pintor Joaquim Torres Garcia, que ara es contempla a la Fundació Telefònica de la Granvia madrilenya i tot seguit es traslladarà al museu Picasso de Màlaga, no hauria de continuar exhibint a la seva seu oficial un Saló Torres Garcia dedicat als murals noucentistes de l’autor». Això escrivia Xavier Febrés a la seva web, el 12 de juliol de 2016. I afegía: «És la segona bufetada ressonant contra un dels artistes més internacionals formats a Barcelona».
La primera bufetada, Joaquim Torres-García l’havia rebut quasi exactament un segle abans, l’any 1917. Havia començat a pintar els murs del Saló de Sant Jordi, al palau de la Generalitat, per encàrrec del president Prat de la Riba, el 1912. Quan l’obra era a mig fer, Prat va morir, l’agost de 1917, i Puig i Cadafalch, que assumí la presidència de la Mancomunitat, i el president de la Diputació, Vallès i Pujals, van ordenar el cessament immediat de l’obra en marxa.
Les pintures van ser tapades amb cortines. Per acabar-ho d’adobar, poc després vingué la dictadura de Primo de Rivera i van ser cobertes per altres teles de diversos autors, que tenien per comú denominador la consigna de «Por Dios y por España». Continuen decorant el Saló, fins que es materialitzi el recent acord de retirar-les dignament.
Aquella va ser la primera enrabiada, diguem-ne política, del meu pare, Josep Obiols, que havia estat un fidel i entusiasta deixeble de Torres-García. Tenia aleshores vint anys i escaig, i de bon grat s’hauria batut contra els “homenets” (deia ell) que havien defenestrat el seu mestre. (Després, de disgustos en tingué més: va viure el franquisme amb una irritació per sort intermitent; sobretot -em deia-, «perquè no l’havia previst»).
La brutal interrupció d’aquella obra va ser un catalitzador que va estimular i accelerar l’evolució ideològica i artística de Torres-García. Es va radicalitzar. De les formes i els ideals noucentistes, que havia practicat i teoritzat, passà a un avantguardisme personal i característic, a cavall del cubisme, el futurisme i el constructivisme. En aquella acceleració hi influí el seu amic, el poeta Joan Salvat-Papasseit, com ha apuntat Jordi Amat: «Quan la intervenció al Palau queda cancel·lada és quan Salvat arriba. És el moment de la intensificació avantguardista».
Nascut a Montevideo, de pare català (de Mataró) i de mare uruguaiana, Torres-García va viure a Catalunya des dels disset fins al quaranta-sis anys. Se’n va anar, el 1920, amb la dona i les filles, i emprengué un llarg periple, no privat de penúries: a París, Nova York i Montevideo, on morí el 1949. Quan va marxar, va escriure a un amic: «Contra la lliga dels pillos, s’ha de fer la lliga dels homes justos”. En un poema visual d’aquells anys, Salvat-Papasseit va dir el mateix de manera molt més taxativa: «Escopiu a la closca pelada dels cretins». Són dues consignes que segueixen a l’ordre del dia.
P.S.- Els joguets són una part important de l’obra de Torres-García. A Catalunya, de 1917 a 1920, en va dissenyar per als nens de l’escola Mont d’Or, a partir dels mètodes Montessori i Decroly. Després, a Nova York, en va fer inspirant-se en personatges pintorescos (Funny People) que veia a la ciutat. El Museu Torres García de Montevideo en segueix reproduint, amb tècniques i materials similars als originals. Veient aquestes joguines ve al cap Baudelaire, que deia: «El geni és la infantesa redescoberta a voluntat» («Le génie c’est l’enfance retrouvée à volonté»). O Jaime Gil de Biedma: «Quien no sepa en algún modo de salvar su niñez, quien haya perdido toda afinidad con ella, difícil es que llegue a ser artista».
