Són molts els que han assenyalat el creixement de la desigualtat com el principal mal del nostre temps. En un article publicat a la nova i recomanable revista La Maleta de Port Bou, Antón Costas assenyalava que “si la desigualtat continua la seva tendència actual, la lògica desigualitària del capitalisme financer acabarà xocant amb la lògica igualitària de la democràcia”. Un conflicte en tota regla entre capitalisme i democràcia que només es pot resoldre reinventant polítiques públiques que s’adaptin a un context que no deixa d’escopir ciutadans a la cuneta de la crisi.
La desigualtat és un poderós dissolvent de l’urbà. A la ciutat, espai de diversitat i conflicte per excel·lència, li aguaita el perill de la desintegració i perd la seva condició urbana quan la idea de comunitat es dissol. La desigualtat fa miques els llaços que vinculen a un col·lectiu humà i es carrega els sectors intermedis que exerceixen un paper cohesionador indispensable. Caminem desgraciadament cap a la ciutat dual on un sector continua gaudint de privilegis i oportunitats mentre un altre, que assisteix impotent a la degradació del seu entorn urbà, malviu cada vegada amb més dificultats.
En relació al paper redistributiu de les polítiques públiques, l’última enquesta metropolitana de Barcelona llança xifres molt preocupants. Algunes dades alarmants: la renda mitjana del 10% més pobre ha baixat dels 4.570 euros del 2006 fins als 2.519 de 2011, mentre que la del 10% més ric ha pujat dels 36.145 euros del 2006 fins als 38.343 de 2012. La bretxa s’engrandeix però el més rellevant i sagnant és que les rendes públiques -prestacions per atur, pensions i rendes no contributives- que rep el 10% més pobre han baixat dels 1.737 euros de 2006 als 1.334 de 2011. Mentrestant, a la franja més rica, sorpresa!, Les rendes públiques han augmentat dels 2.661 euros de 2006 als 3.673 de 2011. Com veiem, no només augmenta la desigualtat en la distribució de rendes del treball, sinó que la paradoxa és que també augmenta en la transferència de renda pública. Si afegim les retallades en els serveis associats a l’estat del Benestar, que segueixen castigant especialment als més desfavorits, el còctel és explosiu. L’Estat no només no compensa la desigualtat del sistema, sinó que aprofundeix en ella.
A Barcelona, la desigualtat amenaça a molts barris castigats especialment per la crisi i el risc de guetització i esclat social ha tornat a fer-se real. Són barris, convé recordar-ho, dotats d’equipaments i transport públic, places, jardins i una urbanització molt decent, és a dir, amb un maquinari urbà construït durant aquests últims 30 anys que els ha aportat dignitat i condició de ciutat. Urgeix, però, revisar el seu programari: no es tracta de construir escoles, sinó d’oferir educació de qualitat que activi el avariat ascensor social, no es tracta de seguir pensant només en futurs tecnològics, sinó de disposar de plans ocupacionals, no es tracta d’ invertir en obres avui absurdes, com Glòries, passeig de Gràcia o Diagonal, sinó d’invertir en capital humà, especialment en uns joves condemnats a la precarietat. Es tracta, doncs, de tornar a oferir esperances de futur en entorns on creix la incertesa i es degrada el paisatge humà.
Hi ha una Barcelona potent i elegant, cosmopolita i atractiva. Existeix, també, una Barcelona que ho està passant malament i veu com el seu futur s’esvaeix, cosa que mai hem permès. L’Eixample de Cerdà és, en aquest sentit, un cant a la ciutat igualitària. No es tracta d’acontentar a les nostres consciències amb una mica més de polítiques socials, es tracta d’inventar un projecte polític que aposti per una ciutat cohesionada que no deixa a ningú pel camí. El PSC de Barcelona, de la mà de veïns i entitats, va llançar dimecres des de la Nau Ivanov un eloqüent SOS Barris cap a una ciutat que, com diria Paco Candel, pot tornar a canviar de nom.
