Tinc gran respecte pel periodista Iñaki Gabilondo i per la seva gran professionalitat. El considero un dels millors periodistes d’Espanya. Ara bé, discrepo dels seus comentaris fets el 17 de setembre arran de la manifestació independentista que va tenir lloc a Barcelona l’11 de setembre (el dia nacional de Catalunya). Les seves observacions van indicar (amb tot el respecte que caracteritza sempre l’exposició dels seus arguments) que la nova situació creada per l’enorme grandària de tal manifestació exigia un posicionament clar del partit governant a Catalunya, CiU, així com d’altres partits definits fins avui com nacionalistes o catalanistes, sobre els seus objectius polítics per a Catalunya, criticant una certa ambigüitat sobre aquests objectius per part d’aquestes formacions polítiques, ambigüitat notòria, segons ell, en els últims anys. Com que aquesta exigència de claredat és bastant generalitzada en cercles mediàtics, acadèmics i polítics espanyols (i molt en particular madrilenys) em veig en la necessitat de respondre-li, no sense abans agrair-li que hagi definit la situació actual en què es troben aquestes opcions polítiques com a resultat d’una ambivalència. Altres de diferent tarannà que Gabilondo han parlat, no tant d’ambigüitat, sinó de manipulació, presentant aquests partits com independentistes ocults que han anat canviant la presentació dels seus arguments depenent del moment i període en què es trobaven. La famosa frase que “els nacionalistes/catalanistes mai estaran satisfets, se’ls doni el que se’ls doni” recull aquesta percepció que els nacionalistes o catalanistes sempre volen, en realitat, arribar a la independència, i tota la resta és una mera estratègia de passos en aquest sentit.
Aquest tipus d’arguments ignora, tanmateix, que la gran majoria de persones que estan a favor de la independència avui a Catalunya no ho estava fa només uns anys. Tinc moltíssims amics aquí a Catalunya que, no havent sentit mai el desig de tenir un estat propi, separant-se d’Espanya, avui ho desitgen. Una de les majors causes de que això passi no es troba a Catalunya sinó a Madrid i a Espanya. En contra del que adduïa un recent article a El País (“La lucha final de la burguesía catalana”, de José Luis Álvarez, 21.08.12), en el qual es criticava l’establishment espanyol per haver estat massa passiu davant del que l’autor definia gairebé com vel·leïtats del nacionalisme o catalanisme, l’enorme creixement de l’independentisme s’explica, en gran part, pel comportament de l’establishment espanyol (centrat primordialment a Madrid), sent el seu eix principal l’aparell de l’Estat central i també els majors mitjans d’informació basats en el que s’anomena la capital d’Espanya.
El rebuig a la plurinacionalitat d’Espanya
La manca de reconeixement de tal plurinacionalitat de l’Estat espanyol existent en aquest establishment ha estat l’arrel del problema. Només per un moment, durant la II República, va semblar que s’obria una possibilitat, que va desaparèixer completament durant la dictadura feixista que va imposar un nacionalisme espanyol (castellà) extrem que, basat en una concepció jacobina de l’Estat espanyol, va ofegar i va asfixiar qualsevol altra visió d’Espanya. La Transició inmodélica (que es va realitzar en termes molt desequilibrats entre unes dretes -hereves del franquisme- que controlaven els aparells de l’Estat i unes esquerres -que van liderar les forces democràtiques- que acabaven de sortir de la clandestinitat) va permetre més espais a les forces nacionalistes/catalanistes, però sense reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya. En realitat, l’Estat de les autonomies (amb el “café para todoss”) era una manera de negar aquesta plurinacionalitat. Referir-se als acords que van tenir lloc llavors com a font de les exigències per a que es respectin les regles, sense tenir en compte l’enorme desequilibri de forces que hi havia en aquell moment (com feia Santos Juliá en el seu article de diumenge passat a El País o com fa el Monarca en la seva carta oberta als espanyols), és permetre que aquell desequilibri es mantingui.
Aquest Estat de les autonomies abocarà inevitablement a la disgregació i trencament d’Espanya, com alguns hem anat subratllant (veure el meu llibre Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. Sobre lo que no es habla en nuestro país). Si cada demanda de Catalunya s’ha de traduir en disset demandes iguals, Espanya deixarà d’existir ja que Espanya no pot ser la suma de disset Catalunyes. Espanya no aguanta la suma de disset nacions amb històries, cultures i idiomes diferents.
La manca de resolució d’aquesta articulació Catalunya-Espanya a l’Espanya de les Autonomies va fer que sorgís la demanda d’un projecte federal asimètric que reconegués, dins d’Espanya, l’especificitat de la nació catalana. Va ser en aquesta via que, juntament amb altres alternatives, va sorgir l’Estatut de Catalunya que va ser aprovat pel Parlament Català, per les Corts Espanyoles i ratificat per la població catalana. I tot i això, el Tribunal Constitucional, part de l’aparell de l’Estat, va vetar precisament alguns dels components més estimats pels moviments que havien generat la necessitat d’establir l’Estatut. I la maldestra resposta del govern Zapatero, definint tal veto com un element menor de l’Estatut, va contribuir a ampliar l’enuig de grans sectors de la població catalana. Més i més persones a Catalunya van començar a pensar que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer. Alguns ferms seguidors del federalisme asimètric van abandonar aquest projecte, sota la constatació que no hi havia possibilitats ni complicitats a Espanya per desenvolupar-lo. I es van convertir en independentistes.
L’explosió de l’independentisme
Però, per què ha arribat ara l’independentisme el nivell que ha assolit? I la resposta és la crisi. Avui, la crisi està afectant molt dolorosament el benestar de la població. I la gran habilitat política de la coalició nacionalista governant a Catalunya, CiU, ha consistit a atribuir aquestes dificultats al famós “espoli espanyol”. Segons aquest argument, l’aportació no voluntària de Catalunya a Espanya és equivalent al 8% del PIB de Catalunya. La demanda d’un pacte fiscal, amb un sistema semblant al concert basc, és una lògica resposta a aquesta situació, en el cas que el projecte desitjat fora mantenir-se a Espanya. Tal Pacte Fiscal implicaria un canvi en la gestió dels impostos i la seva distribució. Exigiria que fos l’Estat català (com part de l’Estat espanyol) el que recollís els impostos i fora l’Estat català el que negociés amb l’Estat central els fons per al pagament dels serveis comuns i el component de solidaritat que, per cert, ningú qüestionava (almenys fins ara).
Però aquesta demanda es veu irrealitzable a Espanya, governada per l’establishment espanyol basat a Madrid. I el punt final d’aquesta frustració ha estat la victòria per gran majoria del PP, el partit que es va oposar a l’Estatut amb més intensitat. Tal partit, hereu del franquisme, mostra la major hostilitat a l’especificitat catalana i al reconeixement de Catalunya com una nació. L’últim detall, entre molts altres, és que tal govern no va sancionar a un militar que fa uns dies demanava, una vegada més, la invasió militar de Catalunya. El comportament del govern PP i de la “caverna” que l’envolta és el major fabricant d’independentistes a Catalunya. Els mitjans públics de la Generalitat, tant Catalunya Ràdio com TV3, instrumentalitzats abusivament pel govern Mas (recordant els pitjors moments del pujolisme), constantment identifiquen la ultradreta, el PP, amb Espanya, forçant una imatge falsa que el PSOE i el PP són el mateix. Autors de la “caverna” apareixen o són citats molt més freqüentment en aquests mitjans que autors espanyols d’esquerra federalistes, o fins i tot polítics espanyols coneguts que donen suport al dret d’autodeterminació de Catalunya.
La paradoxal situació a Catalunya
Resultat d’aquesta situació, inclòs el control de la majoria de mitjans a Catalunya per part de les dretes nacionalistes, ens trobem amb la situació gairebé única a Europa que un dels governs que ha anat imposant més mesures d’austeritat a la seva població (cap d’elles existents en el seu programa electoral) gaudeix d’un ampli suport electoral a Catalunya sense que la crisi i la posada en marxa d’aquestes polítiques hagin afectat la seva popularitat. La gran astúcia política del partit governant, CiU, ha estat presentar la necessitat d’aplicar aquestes mesures com a conseqüència del “espoli” de Catalunya per part d’Espanya. Per això ha intentat canalitzar, amb l’ajuda dels seus mitjans, tal enuig cap al establishment espanyol basat a Madrid, definint com Espanya.
En aquest argument s’oblida que el dèficit de despesa pública (incloent la despesa pública social) de Catalunya és més gran que el dèficit fiscal (que existeix i s’ha d’eliminar). I també s’oblida que el País Basc, amb un sistema fiscal semblant al que el govern CiU vol, té també problemes greus, amb una crisi profunda. En realitat, la despesa pública social per habitant al País Basc és molt menor del que li correspondria pel nivell de desenvolupament econòmic que té, i això com a resultat d’haver estat governat per les dretes en la majoria del període democràtic. Tenir una Catalunya independent no és garantia que Catalunya elimini el seu enorme dèficit de despesa pública social. En realitat, alguns dels economistes més visibles en l’esfera independentista (incloent l’economista “oficial” de TV3, que en les seves anomenades “lliçons d’economia” en tal mitjà s’adoctrina la població catalana amb seu dogma neoliberal) són ultraliberals que eliminarien gran part dels serveis públics, com sanitat i educació, accentuant encara més el deteriorament dels serveis públics viscut sota el mandat de CiU.
L’espoli no és l’única causa del dèficit social de Catalunya
En realitat, tal com he assenyalat en un altre article (“Expolio nacional o expolio social” Público 13.11.11) el gran dèficit social de Catalunya s’ha accentuat encara més com a resultat de l’aliança de CiU amb el PP (que va ser el partit que es va oposar més a l’Estatut) en les polítiques fiscals regressives, en la reducció dels impostos que graven les rendes del capital i rendes superiors, i en la privatització de serveis públics, a més d’altres polítiques de clara orientació neoliberal. I tots dos, tant CiU com el PP, han fet el contrari del que van prometre. Van dir mil vegades durant la campanya electoral que no retallarien en els serveis públics com sanitat i educació, on ha retallat més. Tots dos estan seguint polítiques per les quals no hi ha cap mandat popular. Per això la demanda d’un referèndum sobre si la ciutadania aprova aquestes polítiques d’austeritat sigui tan aplicable al govern PP com al govern CiU.
El president Mas ha subratllat que, si el poble català votés a favor de la independència en un referèndum, les autoritats públiques representatives espanyoles, per mera coherència democràtica, haurien acceptar i permetre el seu desenvolupament. Però la selectivitat a la exigida coherència i la seva falta de credibilitat apareix clarament quan el mateix president fa el contrari del que el poble català va votar, desmuntant, com ho està fent, l’Estat del Benestar català. En sanitat, per exemple, les polítiques de la Generalitat de Catalunya estan polaritzant encara més la sanitat a Catalunya, afavorint a la sanitat privada (que serveix predominantment a les rendes de més ingressos) a costa de la sanitat pública (que serveix a les classes populars). I tot això sota el lideratge del conseller de Salut (que era el cap de la patronal hospitalària privada) transformant un servei universal en un servei assistencial, justificant aquestes polítiques sota el lema que no hi ha altra alternativa, doncs Madrid (Espanya) ens força a fer-ho i així ens ho mana.
De la mateixa manera que el president Rajoy està desmantellant l’Espanya social sota l’excusa que és el que li exigeix Brussel·les, el govern Mas també assenyala que ho ha de fer perquè així l’hi demana Madrid. En ambdós casos estem veient l’externalització de responsabilitats. A Espanya, Brussel·les es presenta com el problema. A Catalunya, Madrid és el problema. I encara que en totes dues hi ha un component que sí es correspon a la realitat, és només un component i no ho és tot doncs, ni abans que hi hagués l’euro ni ara amb l’euro, Brussel·les i Madrid han estat els majors determinants del subdesenvolupament social de Catalunya i d’Espanya (veure el meu llibre El subdesarrollo social de España. Causas y Consecuencias). Les relacions de poder de classe juguen el paper determinant tant a Catalunya com a Espanya. L’aliança de classes, entre les classes dominants a Espanya i a Catalunya (terminologia mai utilitzada en els mitjans per considerar-la interessadament com antiquada), és la causa més gran de l’endarreriment social d’ambdues, i les dades així ho mostren. Els països que tenen menys despesa social per habitant són aquells on les classes conservadores han estat més dominants sobre els aparells dels seus estats. I així passa tant a Catalunya com a Espanya, com ho mostra que en la gran majoria de lleis i pressupostos d’austeritat que han afectat negativament el benestar de la població (tant a Catalunya com a Espanya), el PP i CiU han votat junts ( tant al Parlament de Catalunya com a les Corts Espanyoles). Això és el que està passant a Catalunya i a Espanya, del que no es parla en els mitjans de major difusió ni a Catalunya ni a Espanya.
Seria un gran error que les esquerres permetessin que les dretes catalanes i espanyoles protagonitzaran el desenvolupament dels fets durant aquest període. Les esquerres catalanes no poden deixar que el govern CiU lideri el procés de defensa de Catalunya quan les seves polítiques públiques han estat danyant d’una manera tan accentuada el benestar del poble català. Les manifestacions identitàries i les socials han de confluir en una protesta generalitzada cap al que està passant, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. I l’esquerra espanyola necessita acceptar que la Constitució, fruit d’un desequilibri en el moment de la seva aprovació, no és un document sagrat. S’ha de canviar afavorint que la plurinacionalitat d’Espanya es reflecteixi en què cada nació dins d’aquest Estat pugui expressar-se i determinar el seu futur.
