Divendres passat, Xavier Trías presentava el nou projecte de patrocini corporatiu de TMB. L’objectiu, aconseguir ingressos complementaris que permetin reduir el dèficit del transport públic de Barcelona. A la pàgina web de patrocini hi ha els detalls d’aquesta iniciativa, que assenyala com a objectiu:
“Las protagonistas son las marcas comerciales que apuestan por un marketing innovador y que desean posicionarse al lado de una marca reconocida mundialmente, la de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo es suscribir acuerdos de patrocinio a largo plazo con cada una de las empresas participantes, adaptados a las necesidades concretas de la marca y que pueden contemplar acciones inéditas como, por ejemplo, formar parte del nombre de una estación de metro”.
A la mateixa web s’assenyala que el projecte s’inspira en les experiències d’altres ciutats com Dubai i Madrid, de la que destaca la nova denominació de l’estació Vodafone-Sol. Només les referències ja parlen per si soles.
Cal reconèixer-ho: la situació de les finances del nostre transport públic és delicada. El dèficit anual dels darrers anys ronda els 100M€, la qual cosa incrementa el deute de l’empresa –avui supera els 500M €– fins a límits insuportables. D’una banda, l’extensió i la qualitat del servei ha incrementat els costos –i encara està per acabar la Línia 9, indispensable per completar la xarxa de metro–; de l’altra, els ingressos cauen fruit de la crisi i, sobretot, per la retallada salvatge de l’aportació de l’Estat al transport públic barceloní i la disminució de l’aportació de la Generalitat. El model trontolla i la bola de neu es va fent més grossa cada dia que passa. Davant d’aquesta situació cal dibuixar un projecte complet que permeti capgirar una situació estructural que condueix al col·lapse del sistema, on és indispensable la negociació amb l’Estat, fer d’una vegada la llei del finançament del transport i reorganitzar TMB per adaptar-la al nou context.
En lloc d’això, el Govern municipal fa temps que va posant pedaços. A principis d’aquest mandat, i després de criticar, oposició estant, qualsevol increment de tarifes, Trias va aplicar l’augment més dràstic en el preu dels títols dels darrers anys. Va acometre, també, la retallada del servei del bus de barri, tan necessari en aquelles zones orogràficament irregulars de la nostra ciutat; ha apostat per la congelació salarial dels treballadors i ara, segons va explicar divendres, permetrà que les estacions de Metro incorporin marques comercials en la seva denominació. Semblen intents desesperats d’un govern per justificar que es fa alguna cosa davant un problema que se’ls escapa de les mans. El dèficit continua imparable.
Permeteu-me que m’aturi en aquesta darrera proposta, una iniciativa que traspassa un límit perillós, semblant a quan Trias va permetre disfressar el monument a Colom: el respecte a la ciutat. Pot semblar una opinió de llepafils en un món que, desvergonyit, ja posa preu a qualsevol cosa. Si ens falten diners, què més dóna vendre’s l’espai públic a les marques comercials disposades a colonitzar fins a l’últim racó de les nostres vides? Doncs, dóna; i tant que dóna! És una decisió que considero aberrant, de la mateixa manera que em sembla un sagnant error la decisió, presa per CiU i PP, de deixar que terrasses i vetlladors vagin creixent sobre les voreres sense cap límit, ocupant anàrquicament l’espai públic. Una aliança, la de convergents i populars, que també ha permès que la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella posi en venda, i no és una manera de parlar, el cor de la nostra ciutat, i que renunciem al Port Vell per tal que uns quants milionaris envaeixin amb els seus grans iots un dels espais més simbòlics de Barcelona. Pot semblar una actitud romàntica, però de fet són expressions del combat que lliura la ciutat amb un mercat voraç. Aquelles que aconsegueixin posar el mercat al servei de la ciutat afavoriran un progrés a llarg termini; les que es deixin envair esgotaran la font amb poc temps i renunciaran, cada dia, a una mica de la seva condició urbana.
Els símbols de la ciutat, els seus topònims, els elements que configuren l’imaginari barceloní, són, com en tantes altres ciutats, menys contundents que la iconografia nacional. La ciutat, el lloc de la complexitat, no genera una identitat tan perfilada, però això no vol dir que no sigui indispensable per viure en comunitat, que es conreï l’afecte entre els habitants i la seva ciutat. Sense la retòrica nacional, sense himnes ni banderes, la ciutat necessita l’escalf i l’estima dels seus ciutadans. I ara que està tan de moda la desafecció vers Espanya, veig com de manera menys cridanera, més subtil i silenciosa, va creixent la desafecció entre els barcelonins i la seva ciutat. Trias mostra cada dia la seva sensibilitat nacional però és incapaç d’entendre que una ciutat és alguna cosa més que una superfície urbanitzada. Barcelona necessita un alcalde que se l’estimi.
