A la ciutat de Milà, sempre agermanada amb Barcelona, es va produir el 1947 un esdeveniment recordat en els anals com un bon exemple de l’etern dilema entre el realisme polític i la fugida cap endavant.
Derrotat el feixisme, els partisans havien lliurat les armes, seguint la consigna del comitè d’alliberament nacional. Amos de no poques ciutats del nord i del centre del país, les brigades dominades pels comunistes podien haver intentat proclamar una república socialista independent, però van trepitjar el fre per evitar una gairebé segura guerra civil. Van optar per la integritat d’Itàlia, a canvi d’un paper rellevant per a l’esquerra en la nova constitució.
Eren mesos de pacte i d’intensa pugna. La Democràcia Cristiana no en tenia prou amb el desarmament de les brigades partisanes. També volia que els seus comandants deixessin d’ocupar llocs de comandament administratiu amb unitats de policia a les seves ordres. Al novembre de 1947, el ministre de l’Interior va destituir el prefecte (governador civil) de Milà, Ettore Troilo, cap partisà de brillant historial. Hi va haver protestes i un grup de militants comunistes va ocupar la prefectura de Milà, en senyal de desobediència i desconnexió amb el nou poder blanc.
Ocupat el palau governamental, el cap dels comunistes milanesos, Gian Carlo Pajetta, crida a Roma: “Compagno Togliatti, et comunico que tenim la prefectura de Milà a les nostres mans”. Silenci a la línia. Palmiro Togliatti, glacial, respon: “I què penses fer amb la prefectura de Milà?”. Lleuger estossec del jove Pajetta, que esperava un brau! des de l’altre extrem de la línia. Consigna del secretari general: “Mira de sortir com més aviat, sense fer el ridícul”.
2015. A la Barcelona postmoderna, turística, gestual, teatral i fortament radicalitzada per la crisi econòmica, els principals dirigents de l’àmplia però fragmentada corrent independentista acaben de prendre la decisió d’assaltar l’autoritat de l’Estat espanyol amb un paper.
Postmodernitat és simulació constant. No és gens estrany que una de les primera decisions de la nova presidenta del Parlament de Catalunya i dels seus amics, després del coratjós vítor a favor de la República catalana, fos fer-se una selfie com a record d’un dia tan assenyalat.
Una selfie premonitòria. Autoretrat de l’any de les emocions fortes, mentre desnonen als cosins convergents. Aquest és l’estil que ve. Aquesta és la primera i més verídica declaració d’intencions de la futura classe dirigent catalana, cridada a substituir als que aquestes setmanes són objecte de registre policial.
La postmodernitat admet ironies que eren gairebé inimaginables en els moments més dramàtics del segle XX. Un parlament que no es posa d’acord per elegir el nou president de l’Executiu, després d’unes eleccions que han dividit en dos la societat catalana, es proposa aprovar de manera immediata una moció de desobediència al Tribunal Constitucional i a les principals lleis vigents, anunciant la pròxima instauració d’una República catalana, sobre la qual la majoria dels electors no s’ha pronunciat, ja que no figurava en el programa de la coalició vencedora.
No se sap si hi haurà president -o presidenta- en els pròxims setanta dies, i ja es planteja un programa de ruptura, amb una República que no constava en el programa electoral vencedor. Una República no és poca cosa, fins i tot en la postmodernitat. Estem davant d’una situació veritablement insòlita en les democràcies europees. Fugida cap endavant a tota castanya.
En paral·lel a aquesta nova acceleració tàctica de l’independentisme exprés -insisteixo, no recolzat de manera explícita pel mandat de les urnes-, la policia registra el domicili de l’home polític més rellevant a Catalunya en els últims cinquanta anys i el de diverses persones directament relacionades amb el partit governamental, a la recerca de proves que demostrin el cobrament de comissions per la concessió d’obres públiques; el famós 3%, inscrit ja de manera indeleble en la cultura popular.
Mentre la declaració d’independència exprés entra al registre del Parlament, les televisions difonen imatges de la col·lecció de cotxes de luxe d’un dels principals investigats. El cacau en l’opinió pública és fenomenal. A Catalunya ia tot Espanya.
Quan la política es complica suggereixo sempre un exercici: intentar explicar el que està passant a un amic estranger. Veu alta, distància i traducció. Ahir ho vaig fer i vaig arribar a la conclusió que el grup dirigent català ha decidit la fugida cap endavant, pres d’una doble angoixa: l’enorme resistència de la CUP a la investidura de Mas i el temor a una possible desintegració de CDC, davant el salt de qualitat de la investigació judicial, que podria estar comptant amb nous i insospitats informants.
La situació catalana canvia de rasant. I el Partit Popular no desaprofitarà ni un minut per reafirmar-se com Partit Alfa. El vot català va derrotar al PP el 2004 i el 2008. Aquesta vegada, l’angoixa del partit governant català podria servir-li en safata la campanya electoral.
La freda pregunta de Togliatti encara té sentit: ¿I què penseu fer després de la declaració ?.
Encara que també podria plantejar-se en Madrid: ¿I què penseu fer després de l’article 155?
