A la darrera Diada de José Montilla com a President de la Generalitat vaig sentir a una ràdio d’aquestes de la ‘caverna’, potser era el mateix Jiménez Losantos, quelcom com això: ‘¿que narices hace un tío de Iznájar haciendo el paripé en la Diada de Cataluña?’. Lamentable recordar com continuava la seqüència i la comparació que feia en relació que per ell era com veure a un negre al davant del Ku Klux Klan.
En paral·lel, un important líder de Convergència i Unió, considerava que el President Montilla hagués estat el President ideal del General Franco.
O com un dirigent de CiU, vilanoví per més dades, titllava d’indigne a un company seu de partit, per cert, nét de Cambó, per haver acceptat l’oferta del govern espanyol per dirigir per mèrits propis la direcció de l’Institut de la cinematografia.
I per acabar aquest reguitzell d’exemples, si anem més lluny i fem una mica de memòria, el 31 de maig de 1984 en el context de la manifestació, els mossos d’esquadra van haver de protegir el cotxe d’en Raimon Obiols de les ires d’un grup de manifestants, que al crit de “mateu-lo, mateu-lo” i “Obiols, botifler” volien agredir-lo.
Una paraula guarneix i descriu el capteniment dels qui així pensen i argumenten sense rubor: és traïdor el qui no pensa com jo. Una mateixa actitud des de nacionalismes aparentment antagònics.
Pels vigilants de les essències espanyoles, el President de la Generalitat era un “traïdor” donat el seu ADN andalús; pels altres, per aquells catalans que sovint identifiquen una opció política amb un país en exclusivitat, un “xarnego” o “botifler”, un “franquista”, en definitiva, també un “traïdor”, en aquest cas no a la pàtria espanyola sinó a la Catalana.
I no recordo ara aquests tristos episodis per afegir més artilleria electoral en plena campanya ni més guerra bruta en la que no crec en democràcia.
Ho faig per reivindicar el protagonisme dels socialistes catalans en la unitat civil del poble de Catalunya, de la seva convivència, de la configuració social del país com a un sol poble.
Però siguem sincers, no puc oblidar ara l’alt preu polític que el PSC va haver de pagar en determinats moments de la vida política catalana, els “anys de plom” dels 80 i començament dels 90, per la seva responsabilitat política, en moments complicats. I n’estem orgullosos.
Però faríem mal en acontentar-nos només amb el reconeixement d’aquest mèrit. Crec que en aquesta conjuntura electoral, històrica però a vegades també histèrica, aquest reconeixement l’hem de presentar com el nostre principal aval electoral, com el nostre principal aval de credibilitat davant el viatge, legítim però ple d’incerteses que estem vivint.
Hem de treure pit i rebel·lar-nos perquè som l’objectiu. Sinó, perquè creieu que han avançat les eleccions? Ens intuïen febles. I en part és així.
El que no saben es que si en alguna cosa som eficients els socialistes és en abordar nous inicis, perquè ens sustenta una tradició mil·lenària, la lluita per la justícia social, per un món més decent. I la capacitat d’indignar-se i alçar-se contra la injustícia. I això és indestructible perquè està al cor de les persones.
La dreta espanyola, la que cuina a les FAES i que cal prendre-se-la molt seriosament, busca una ruptura dels consensos bàsics a Catalunya. Els consensos que en bona part vam construir els socialistes catalans. Per això és essencial la unitat dins el País. Aquella que volen trencar. I per això és poc responsable l’opció d’Artur Mas de voler treure rèdits electorals de la confrontació.
No caiguem en el parany de la dreta espanyola. És clar que existeix desencís, desafecció, i malestar. Com no hi ha d’haver-ne després de l’estafa política que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional vulnerant la voluntat del poble de Catalunya!
És clar que cal fixar unes noves regles del joc. És clar que cal donar un nou pas en les nostres llibertats nacionals. Un nou inici d’un projecte compartit en el que les regles han d’estar ben clares, en qüestions competencials i econòmiques. I en el reconeixement de la nostra condició de nació. Perquè sí, Som una nació.
Aquests sentiments de vulneració i de necessitat de reconeixement col·lectiu son àmpliament compartits. Són els que ens van dur a molts a assistir a la manifestació de l’11 de setembre.
I justament per això vull expressar que el que allà es va esdevenir ha de ser escoltat i traduït en un projecte que uneixi. No amb Espanya. Cadascú tindrà la seva posició legítima, i nosaltres hem expressat la nostra. Sinó a l’interior del poble de Catalunya.
I les actituds han de correspondre amb aquesta voluntat. I en això el PSC és garantia.
Les manifestacions són per escoltar-les i treure conseqüències, no per llençar-les uns contra els altres. Els temps són complexes i cal unitat (primer que tot) a l’interior de Catalunya.
I qui confon majoria excepcional del seu partit amb consens, és que té l’autoestima massa alta i fa un mal servei al nostre poble. I com deia Orwell, si som aquí, és per estar al servei del nostre poble i no del partit.
I sí, nosaltres volem decidir: perquè hem escoltat i perquè per sobre de tot està la democràcia.
I també volem saber cap a on ens porta aquest procés. I nosaltres hem proposat un camí. Perquè qui vol liderar un procés ha de saber quin camí proposa. És el seu deure i la seva responsabilitat davant el seu poble i les futures generacions. I un procés així no pot ser un instrument al servei d’una majoria de partit.
I la realitat, com deia el poeta, no és que sigui trista, és que no té remei, és tossuda. I a partir del dia 26 el partit que guanyi s’haurà de posar a treballar, en plena crisi, per configurar un govern que presenti uns pressupostos. I molt em temo que si depèn dels d’ara, anem per la ruta de la tisora social. Per això vol la majoria excepcional?
Els socialistes catalans ens presentem davant d’aquestes eleccions al servei de la unitat civil. La nostra fortalesa la posarem al servei d’aquesta causa.
I també d’una Catalunya de justícia social perquè quan parlem del federalisme, i sóc conscient de la dificultat de fer pedagogia amb el mot, no parlem únicament d’organitzar-nos territorialment . Ens referim sobretot, a la necessitat de federar permanentment els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en un sol poble, cohesionat, lliure i socialment just.
Justícia social l’altre aval nostre. I la nostra herència, la que avui il·lustra perfectament Ernest Lluch.
I volem representar una actitud.
I la capacitat de no resignar-nos i de rebel·lar-nos contra la resignació.
Jo us vull dir que no ens resignem:
* a acceptar la reducció de serveis públics fins acabar ofegats.
* Ni a reformes laborals salvatges i immorals que han laminat els drets que els nostres pares van conquerir amb dècades de lluites.
* Ni a que els nostres joves tinguin com a únic futur un bitllet d’avió per anar a treballar fora del nostre país
I no ens resignem a patir un govern exigent, dur, fort, i sever amb els febles i mesell amb els poderosos.
Per la unitat civil del poble de Catalunya, per les nostres llibertats nacionals, per la justícia social i la decència pública i compromesos a restar fidels als nostres principis. Per això us demanem el vot.
I per això us volem demanar que no us resigneu vosaltres i:
– Que us rebel·leu,
– Alceu la veu,
– Mobilitzeu,
– I mobilitzeu als vostres amics, familiars i veïns,
Per obtenir un gran resultat, per fer d’aquesta mobilització el principi del nou inici, un nou començament.
El nou inici d’un projecte d’ahir, d’avui, de demà i per sempre.
Gramsci deia, que mentre hi hagi una persona que ho necessiti, hi haurà un socialista, una persona d’esquerres per defensar-la. Fem honor allò que som, i caminem!!
Intervenció de Joan Ignasi Elena a l’acte de campanya del PSC a Vilanova i la Geltrú, 21.11.2012
