»Primera escena, un flashback. En aquesta pel·lícula no explico res que no passi en totes les ciutats del món, però sí ho explico en l’única per la qual em puc passejar per tot arreu amb una càmera sense que em passi res. És una d’aquelles afirmacions que han resistit al pas del temps, pel que expressa i per qui ho fa. A finals de 2008, Barcelona va acollir durant diverses setmanes un d’aquells rodatges que per la seva complexitat, tècnica i argumental, van fer que els que teníem responsabilitats a l’Ajuntament ens impliquéssim a fons. La ciutat va ser l’escenari escollit per Alejandro González Iñárritu per filmar Biutiful, una història aspra, habitada per amors impossibles, corrupció i pobresa. Un film que fixava el seu objectiu a la Barcelona menys amable, aquella que molts voldríem que no existís, però que no podem esborrar. Després haver rodat, i sense jo preguntar-li res, va ser Iñárritu qui em va fer aquesta confessió. Malgrat l’argument, tot i la visió que es projectava de la nostra ciutat, com a responsable públic no vaig tenir cap dubte sobre quin havia de ser el paper de l’Ajuntament: facilitar al màxim la feina a l’equip de rodatge. S’imaginen que després d’haver demanat i llegit el guió de Biutiful, Barcelona hagués denegat el permís de filmació al tractar-se d’una història molesta? És el que acaba de fer Xavier Trias amb la sèrie Isabel, de TVE. El motiu adduït, discrepàncies sobre la fidelitat històrica del guió. Un intent de censura lamentable.
»Segona escena, pla general. Des que la dreta governa la ciutat ha anat desapareixent el respecte a les opinions contràries, al debat. El nostre alcalde ha fet gala en massa ocasions de ser poc amic de les subtileses, de tenir al·lèrgia a la permissivitat, de no tenir una visió oberta i crítica de Barcelona. De no entendre que aquesta ciutat és la suma de moltes coses, de molts sentiments. Els aficionats de l’Espanyol ja saben al que em refereixo. Recorden els pins que va fer retirar de La Central, al MuhBa? Va obligar a guardar al calaix de la intolerància d’aquesta llibreria de prestigi una sèrie de sis xapes que mostraven escenes contra les que molts lluitem però que, malauradament, formen part de la Barcelona real. Una ciutat que Trias no vol veure.
»Tercera escena, pla seqüència. El MuhBa torna aquests dies a ser notícia. Trias decideix ara fer crítica històrica i denegar als responsables d’Isabel un permís de filmació al saló del Tinell. Sovint, conciliar les necessitats d’un rodatge amb el normal funcionament d’un equipament no és fàcil, però els motius esgrimits per la negativa, que han anat canviant, tenen un dèficit intel·lectual preocupant. L’últim: evitar friccions entre història i ficció. És senzillament lamentable. Tot i la consideració que tinc per Joan Roca, l’actual director del MuhBa, l’argument oficial grinyola. ¿Cal recordar que en la inauguració del Born de fa escassos dies es va estrenar una representació teatral que barrejava, sobre les mateixes pedres de la ciutat destruïda, una història dolça d’amor entre dos personatges i el setge borbònic a la ciutat? No va proclamar Manel Huerga des del balcó de l’Ajuntament la mateixa República a Macià contra Companys? Un balcó, per cert, d’on Trias, amb la complicitat de la canícula estiuenca, ha fet treure la placa de plaça de la Constitució. Una altra decisió òrfena de justificació.
»Quarta escena, fos a negre. Fa alguns anys, quan el cinema i la producció audiovisual havien gairebé desaparegut de la nostra ciutat, l’Ajuntament va obrir una de les primeres oficines per a l’audiovisual, Barcelona Plató. El seu objectiu era facilitar el rodatge de produccions audiovisuals utilitzant l’escenari urbà i les infraestructures públiques i privades de la ciutat. Un treball ingent que ha obtingut grans resultats però que ara està seriosament amenaçat per la irrupció del sectarisme polític. La funció de l’Ajuntament és promocionar els rodatges a la nostra ciutat, convertir-la en un espai amable per a productors i empreses audiovisuals i no exercir un paper avaluador. Decidir autoritzar o denegar permisos en funció de posicionaments històrics o de si agrada o no allò filmat és intentar domesticar Barcelona. Recordo a Jaume Ciurana, regidor de Cultura, en una de les seves afirmacions predilectes: “La cultura no la fa l’Ajuntament, la fan els ciutadans”. I afegeixo, tots.
»Darrera escena, slapstick. Les càmeres immortalitzen als guanyadors dels darrers premis Ondas 2012. L’alcalde, somrient, posa amb tots ells en els jardins del Palauet Albéniz. Els responsables d’Isabel, feliços amb el seu Ondas a la millor sèrie espanyola de ficció. Un premi més que posar en una prestatgeria plena de guardons. Una imatge en color, de felicitacions i enhorabones institucionals, que la malaptesa i el sectarisme han substituït per una altra, en blanc i negre: la de l’intent de censura municipal. Certes casualitats sembla carregar el diable…
