El procés independentista ha entrat en una fase crítica: els grups de JxSí i la CUP han posat en marxa una reforma del reglament del Parlament per aprovar la desconnexió exprés. Una mena de fugida endavant quan acaba d’esclatar la bomba política del cas Millet. Val a dir que em sorprèn la sorpresa d’alguns analistes per aquesta iniciativa parlamentària. La causa causarum, en expressió de Ciceró, no és cap altra que les eleccions plebiscitàries del 27- S del 2015. Artur Mas va donar un perfil de plebiscit a aquella convocatòria anticipada i en va trastocar els resultats: els electors no van respondre en clau ideològica, sinó identitària.
El desenllaç del 27- S va ser pervers en diversos fronts. Primer: l’independentisme va tenir la majoria absoluta d’escons (72), però no de vots. Segon: la tensió identitària va situar Ciutadans com a segona força; per primera vegada, el primer partit de l’oposició no pertanyia a la tradició del catalanisme polític (aquesta lògica es va trencar tres mesos després –a les generals del 20 – D – quan va guanyar pes l’eix ideològic i Ciutadans va ocupar el cinquè lloc). I tercer front: JxSí (ERC i CDC) va sumar 62 escons i podria haver pactat la investidura amb la segona força, la tercera, la quarta o la cinquena ( Cs, PSC, CSQP i PP), però ho va fer amb la sisena força, és a dir, la CUP. Aquest desplaçament de l’eix ideològic a favor de l’identitari va portar l’antiga CDC a sacrificar el seu perfil reformista a l’altar del procés: el president Mas, partidari del business friendly, va lligar la seva sort a la dels 10 diputats de la CUP, una força que es defineix com a anticapitalista.
Aquí va començar una cadena de despropòsits. Primer: la resolució sobre l’inici del procés, aprovada pel Parlament el 9 de novembre del 2015, és a dir, abans que Artur Mas s’hagués assegurat la investidura; en aquell text, el Parlament anunciava que adoptaria “les mesures necessàries per obrir el procés de desconnexió de l’ Estat espanyol” i instava “el futur Govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta Cambra”. Segon: el “pas al costat” que va fer Mas a canvi d’un acord d’“estabilitat parlamentària” amb la CUP per investir Carles Puigdemont; la CUP es comprometia a “no votar en cap cas en el mateix sentit que els grups contraris al procés”. Després, amb la fallida votació del pressupost i la qüestió de confiança com a rerefons, el Parlament va aprovar les conclusions de la comissió d’Estudi del Procés Constituent, el 27 de juliol del 2016, que propugnen “la desconnexió de la legalitat de l’ Estat espanyol per mitjà de les lleis de desconnexió”. I el 6 d’octubre del 2016, en el debat de política general, la Cambra catalana va retrocedir a la pantalla anterior, és a dir, a la del referèndum: instava el Govern “a celebrar un referèndum vinculant, a tot tardar, al setembre del 2017”.
I som aquí. Només hi ha un mecanisme per sortir del cercle viciós del 27- S: dissoldre el Parlament i convocar eleccions. És la vàlvula de seguretat. El president Puigdemont té a les seves mans la clau per activar-la. Però el problema rau en el fet que va ser elegit per fer tot el contrari: portar el procés fins al final.
