Eren les “primàries” del 27-S o no ho eren?
La continuació de Trias a l’alcaldia de Barcelona era condició necessària per al “procés” o no ho era?
És colossal la manca de perspicàcia que semblen denotar les asseveracions d’Artur Mas en campanya. Fins a aquest punt ha confós els desitjos amb la realitat? Fins a disparar-se un tret al peu? Hi haurà aquesta mateixa manca de perspicàcia darrere del conte de la lletera que ens explica anant cap al 27-S? La gent, davant de l’urna, s’ho pensa dos cops: no es tracta d’apuntar-se a una xerinola o a un ritual patriòtic, en què tots podem sentir-nos més o menys cridats: es tracta de decidir, de decidir de veres.
Encara que hi cap una altra interpretació: no és manca de perspicàcia, és càlcul. En aquest cas, l’objectiu de Mas no seria l’aparent, no seria la independència de Catalunya, sinó tan sols contenir l’ascens d’ERC, que li havia fet el sorpasso en les eleccions europees, i recuperar la primera posició competint-hi sobre la base d’enlairar l’estelada des de la presidència de la Generalitat, tractant de captar així l’enorme indignació causada a Catalunya per la burla estatutària, sempre amb la tranquil·litat que, a l’hora de la veritat, no es produirà la majoria absoluta independentista que es diu perseguir, tal com els resultats del 9-N ja van donar a entendre. En aquest cas, es tractaria tan sols d’un independentisme instrumental, d’una falsa meta, en una operació digna del príncep de Maquiavel, que acabaria figurant en els annals per l’envergadura de la impostura i pels seus enormes costos: de nou els “bons” i els “mals” catalans, amb el consegüent risc per a la cohesió nacional, una consideració, aquesta, convertida en motiu de riota per alguns convergents i aviat confirmada amb l’ascens de Ciutadans a la segona posició, segons les enquestes. Els extrems sempre s’alimenten. No és aquest el camí de la consolidació nacional de Catalunya, sinó aquell que persegueix l’enfortiment del consens ciutadà bàsic, constitutiu de la nació.
Estic segur que la revolució democràtica que té lloc a Espanya i a Catalunya, i que no demanava gaire perspicàcia per veure-la venir, obrirà una nova etapa tant en l’ordre polític com en l’econòmic i social. I noves possibilitats d’entesa entre Catalunya i Espanya. Cal, entretant, posar en peu una estratègia catalana veritable, seriosa i adaptada a aquesta nova realitat. A partir de la força que dóna la màxima unitat possible i apuntant a objectius certs, que comportin la solució dels problemes que tenim plantejats com a nació, així com la plena assumpció per l’Estat espanyol de la seva pluralitat nacional, cultural i lingüística. Aquest és el procés que, ara, li convé a Catalunya, més enllà de fantasies instrumentals. Amb prou patriotisme per fer abstracció d’interessos petits, en l’esperit de la vella Assemblea de Catalunya. Mentre no s’hi posin els partits (les inèrcies no són fàcils de superar i el 27-S ha de fer encara el seu fet), potser és inexcusable que comencin a posar-s’hi les individualitats més conscients del país, des de la màxima pluralitat catalanista. Cal reconduir la indignació i la voluntat d’autogovern dels catalans, alliberant-la d’ideologies extremes, fent-ne la força comuna que ens ha de permetre guanyar objectius nacionals tangibles.
http://cintoamat.blogspot.com.es/2015/05/que-passara-emb-el-full-de-ruta.html
Què passarà emb el full de ruta?
Amb els resultats de les eleccions municipals a Catalunya, se’ns acumulen els interrogants, com cada vegada que arribem a una de les fites senyalades pel procés sobiranista, que en realitat no són punts de maduració per treure conclusions d’on som i fins on podem anar, sinó llançadores cap endavant que creen més dubtes que certeses. Així va passar amb les eleccions anticipades del 2012, amb la declaració de sobirania del Parlament el 2013, amb la consulta del 9N, i ara amb les municipals del 24M.
Els interrogants d’aquests moments: hi haurà eleccions el 27-S?; s’ampliarà la signatura del preacord, o full de ruta entre Convergència i ERC, a Unió, a Iniciativa i a la CUP?; de la formació de les corporacions municipals i Diputacions se’n pot derivar algun fet que pugui ser qualificat d’incompliment del full de ruta?; seguirà igualment endavant el full de ruta si Convergència i ERC no obtenen la majoria absoluta d’escons el 27S i han de recórrer a la suma dels escons de la CUP?; entraria la CUP al govern de la Generalitat?; seguiria igualment endavant si la suma de vots de les tres formacions no arribés a la majoria absoluta dels votants?
Hi ha una colla d’elements que no aclareixen justament el panorama, sinó que hi afegeixen més dubtes:
– A l’entrevista d’ahir a Catalunya Ràdio el president Mas afirmava que el 27S se celebraran les eleccions, però matisant que la seva convocatòria s’entén en el marc del compliment dels pactes del full de ruta amb ERC. I afegia que en aquest compliment hi inclou el posicionament d’ERC a favor de la presidència de CiU a la Diputació de Barcelona. Què passarà si això no es produeix, o bé si ERC arriba a un acord amb Ada Colau a l’ajuntament de Barcelona amb CiU a l’oposició? I si ho fa de manera significativa en altres ajuntaments de progrés?
– Al llarg de l’entrevista el president es veia encotillat en el preacord que de moment només té amb ERC, de manera que en el seu argumentari no podia distingir entre el compliment dels pactes del full de ruta entre dos i el que són les condicions objectives vigents en aquest moment, després de la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona, sobre la qual persones rellevants del sobiranisme, abans de les eleccions, deien que, si es produïa, “s’hauria acabat el procés” (Agustí Colomines, al suplement Presència del dia 24M), i que “seria un pas enrere desastrós per al procés” (Quim Torra en el mateix suplement). El mateix president havia dit abans de les eleccions que si es perdia Barcelona el procés “ no se’n sortiria”.
– No poder distingir entre els pactes del full de ruta amb ERC i les condicions reals de la societat catalana que s’expressen en cada resultat (i que en aquests moments demostren una clar decantament cap a l’esquerra) fa que la visió del president, limitada al concepte sobiranista, es vagi empetitint i quedi reduïda a una qüestió de decisió personal sobre la qual es fa pivotar la sort del procés, i per tant també la sort de la societat catalana en vista a les decisions que condicionaran el seu futur. L’estratègia d’avançar pactes i compromisos sense atendre la realitat de l’expressió de la complexitat de la societat catalana en cada moment porta el president a un camí sense sortida. Es troba presoner d’uns pactes, fràgils en si mateixos, no tenen en compte els canvis que es van produint a Catalunya, i també a tot l’Estat espanyol, que necessàriament condicionaran el full de ruta. El preacord amb ERC prescindeix absurdament de la consideració de qualsevol canvi que es pugi produir, com si la stituació a l’Estat espanyol hagués de romandre única i inamovible amb el govern del PP. Els moviments polítics ja produïts, i els que s’apunten a les generals de finals d’any, no van pas per aquest camí. Aquest és segurament el defecte bàsic del sobiranisme assimilat a independència.
– Es van voler presentar les municipals com una primera part de les pebiscitàries del 27S, però ara ja no se’n parla, tot i que hom insisteix en la progressió del nombre de regidors sobiranistes. Si es miren fredament, els números no permeten gaire fer voleiar campanes:
A les municipals del 2011 (quan encara el procés sobiranista no havia irromput amb força) la suma dels percentatges de CiU i ERC era del 36,1%, mentre que a les del 24M és del 37,9; si es suma el percentatge de la CUP, tenim el 38,3% el 2011, i el 45 % el 2015.
A les autonòmiques del 2012, la suma de CiU i ERC era el 44,4%, i el 47,87% si s’hi afegia la CUP. En cap cas, doncs, s’ha arribat a la majoria absoluta de votants.
El 1.861.753 de vots a favor del Sí-Sí en la consulta del 9N s’ha reduït el 24M a 1.398.099 si es sumen els vots de CiU, ERC i la CUP.
A l’àrea metropolitana de Barcelona els regidors de CiU i ERC sumats eren 69 el 2.011, i han passat a ser 71 el 2015 (CiU ha baixat de 65 a 31, mentre que ERC ha pujat de 4 a 40). Amb els regidors de la CUP la suma del tres partits era de 71 el 2.011, i passa a ser de 78 el 2015 (la CUP passa de 2 a 7 regidors, mentre que les altres plataformes alternatives d’esquerres passen de 2 a 47). El PSC continua sent el partit majoritari a l’àrea metropolitana, amb molta diferència, tot i que també ha baixat de 136 regidors el 2011 a 127 el 2015.
– Amb l’evolució d’aquests resultats és políticament raonable mantenir la convocatòria del 27S? És raonable mantenir el caràcter plebiscitari del 27S si la suma dels vots sobiranistes no arriba en cap convocatòria a superar el 50%? Es podrà mantenir la legitimitat política del full de ruta per a una altra declaració de sobirania, i per a una posterior declaració unilateral d’independència, si els resultats del 27S tampoc no donen una majoria absoluta de vots (com més àmplia millor) als partits que comparteixin el compromís per la independència?