Aquest període històric és temps de polaritzacions en l’àmbit econòmic, social, nacional i polític, lluny de centralitats, tan necessàries com inexistents. Alhora que la reconeguda impotència de la política per a superar els territoris de crisi, conflicte i confrontació, fa que el debat sobre països, sobre identitats col·lectives i realitats nacionals, amb estructures d’Estat o no, es converteixi en l’únic combustible possible que genera consens social i sentit de pertinença, a un cantó o a l’altre.
Hi ha qui intenta esborrar el guix de la pissarra i creure que el problema ha desaparegut, però la realitat és tossuda: entre la recentralització del PP, nacionalisme espanyol aplicat, i la voluntat segregacionista actual de CIU i d’ERC, no és pot construir una tercera via federalista, sense assumir que España o és Estat plurinacional o serà un altre, ben diferent de l’ actual. De la mateixa manera que, o és pacte entre el centre i la perifèria o les contradiccions territorials creixeran, i molt. Tanmateix, o és un projecte socio-polític compartit i acceptat, o serà fruit d`un ordenament imposat i rebutjat alhora.
A mida que els esdeveniments polítics institucionals prenen forma, cada vegada agafa més transcendència històrica l’aportació d’en Pasqual Maragall, referència col·lectiva. Arriben tard els qui pretenen repintar les parets. El que cal és una restauració en profunditat, reconèixer la pedra i donar-li màxim valor.
Quan masses dirigents catalans i de la resta d’España, acolliren la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat democràticament pels catalans, amb indissimulada satisfacció, estaven participant en la major frustració democràtica que ha sofert el poble de Catalunya des de 1977, desautoritzat com a subjecte polític de dalt a baix.
Ara que el xoc de la legalitat del TC amb la legitimitat democràtica del Parlament de Catalunya és una realitat en ser suspesa la declaració del 23 de gener de 2013 sobre la sobirania, que no tenia efectes jurídics, el TC apareix més com a part d’un aparell d’Estat, al servei dels grans poders, tensant una societat que vol sentir-se, de nou, agent decisori. Els conflictes polítics no és resolen a cop d’ordenament jurídic, que ja solament representa a una part, ni amb decisions unilaterals.
Si Catalunya és una realitat política de primer ordre, que respon a una realitat social, econòmica i cultural molt més complexa, diversa i plural, territorial i sociològicament parlant, més enllà de tota simplificació i reduccionisme interessats, cal treballar per a assolir els acords més amplis i representatius, per a poder exercir el dret democràtic de decidir quin futur es vol.
Més enllà de l’ intent permanent de la dreta nacionalista catalana de patrimonialitzar-la, la qual cosa ha explotat sovint amb èxit, tan per encerts propis com per l’incapacitat de bastir una alternativa des de l’esquerra catalana, la societat catalana, es regira i vol canvis, nous instruments i recursos per a sortir de la crisi. Com la resta de l’Estat espanyol, la pateix i percudeix intensament en la vida de la ciutadania, afectada per una pèrdua de drets i una regressió generalitzada. Impactes que erosionen greument la realitat social que molts viuen, alhora, associada a una crisis que afecta, tanmateix, a la realitat nacional que la sustenta.
A partir d’aquí, hom es planteja si la relació actual, a tots els nivells, no és més un fre que un altre cosa. Certament, creix el nombre de ciutadans que desitja una nova relació de caire bilateral en tots el àmbits, però també existeix una part dels ciutadans catalans que aspiren a una millora de l’Estat autonòmic i, com no, els qui enyoren temps passats.
Etapa històrica que es caracteritza per una crisi que posa en qüestió la base social i econòmica, el món polític, l’Estat del Benestar aconseguit, la estructuració del mateix Estat i la pròpia idea de progrés i de desenvolupament, en un entorn internacional, prioritàriament europeu, ple d’ incerteses, conflictes i indefinicions.
Entorn que porta a governs com el del PP, o el de CIU, a instrumentalitzar el conflicte territorial, situant la pilota en el camp de l`interès partidari, incapaços de liderar un nou temps, una sortida a la crisi i d’impulsar una regeneració democràtica. Així, presenten el conflicte social com una conseqüència del conflicte nacional, volent passar de puntetes per damunt del model social que defensen, els interessos econòmics que representen, les responsabilitats de gestió que tenen i el paper que han jugat, i juguen, en relació a la corrupció.
I les forces polítiques que haurien d’aixecar l’alternativa que fan? Uns, paint la pèrdua del poder sense assumir realment els motius de fons que han provocat una gran davallada electoral, com és el cas del PSOE i del PSC, immersos a l’hora en la dinàmica d’una socialdemocràcia desorientada davant la crisi, al mateix temps patint les tensions del conflicte territorial entre Catalunya i España. Altres, com ICV intenten ser referència en la lluita contra aquesta crisi, la qual inunda tot el cos social, recollint el desgast del partits que han governat i ho continuen fent, responsabilitzats com a causants de la greu situació del país.
Però el que sura és bloqueig i paràlisi, polítiques velles per situacions noves, dirigents desprestigiats i un electorat descregut, discursos buits i decisions equivocades, agendes invertides i prioritats injustificades, lobbys manant i Parlaments de fireta. Així, la gent suportant masses situacions intolerables i la vida cada dia més dura i complicada. Una mala maror s’està covant i els descosits socials ja són masses.
En aquest context el populisme, trufat de nacionalisme, és una temptació que travessa territoris i països, mercaderia que ven, sigui a la dreta o a l’esquerra, amb els perills que això comporta, sempre, quan el terreny esta adobat.
Al bell mig hom troba molta gent progressista que davant la polarització política plantejada demana, exigeix, deixar darrera la política dels ¨anti¨ i potenciar la dels ¨amb¨, i que vol sentir-se representada per un projecte de reformisme social, profundament democràtic i regenerat, que sumi esforços i energies, des d’un catalanisme que no accepta carnets de catalanitat ni certificats d’esquerres de ningú, com tant bé defensà la Montserrat Tura.
Projecte polític que no pagui cap peatge, que acumuli la millor tradició del socialisme català, ensems la herència del republicanisme cívic, i que incorpori totes les sinèrgies de canvi, transformació i creació que té el país.
Definitivament, cal que el PSC deixi darrera la vella política, que impulsi decididament un programa clarament d’esquerres, des d’un catalanisme popular, integrador i obert, decididament federalista i plurinacional, europeista des del sud, radicalment democràtic, confrontat amb la corrupció i tot tipus de privilegi i oposat a tot poder que vulgui trencar la supremacia de la sobirania democràtica.
Cal superar els paranys, que tenen forma i són interessats. Cal parlar clar, tenir un model socio-econòmic definit i viable, fonament d’una nova Catalunya cohesionada, civilment unida, capdavantera en la construcció d’un model social que destaqui pel desenvolupament democràtic en totes les àrees de vida, que impulsi la igualtat d’oportunitats, que faci de la justícia social i la solidaritat, raó col·lectiva i que torni a posar en valor el potencial de les dones com a agents de canvi social, polític i econòmic.
Empresa de gran transcendència que necessita de tots i totes, per a participar activament en la superació d’aquesta crisi, tancant una etapa de regressió i decadència intenses a Catalunya , que s’estén a tota Europa, per a obrir-ne una de nova i millor que doni sortides reals, efectives i engrescadores al jovent.
Cal teixir una nova aliança entre tots i totes les socialistes, tots els progressistes, a nivell espanyol i europeu, amb la força necessària per a impulsar una nova etapa de democràcia, de progrés compartit i repartit en la construcció definitiva de l’Europa federal.
Nou camí per a ésser trepitjat per molta gent, per a avançar cap a una societat, com la catalana, construïda per a garantir la dignitat humana, la ciutadana, la social i la nacional.
