Avui tota ficció sembla una mala còpia de la realitat, quan tanta gent d`arreu del món pateix, cada dia, les conseqüències d’un ordre social, econòmic i polític, dissenyat i imposat per a satisfer a elits d’aquí i d’allà, les quals sota de tot principi, valor o coartada mediàtica, persegueixen el més absolut control social i la distribució de recursos més desigual, mai vista.
Aquests dies, arran de la mort de Margaret Thatcher, a molts mitjans de comunicació és lloa la seva personalitat, pensament i acció de govern com a Primera Ministra del Regne Unit. Coneguda com la Dama de Ferro, dirigent conservadora, veritablement aixecà un programa polític ultraconservador, que avui segueix alimentant les decisions dels dirigents de la dreta europea.
Herència anglosaxona que qüestiona el model social de l’Estat del Benestar de dalt a baix, així com la pròpia construcció d’un espai polític, econòmic i cultural, d’àmbit europeu. Obsessionada en la desregulació de l’economia, la privatització de l’estat social i la derrota de tot pensament alternatiu i comunitari, s’ha convertit en símbol d’una dreta, sense complexos, ni miraments.
No és teoria o historia política, és la matriu argumental de governs com el de Rajoy o com el de Mas, els quals no proposen més que sacrificis, pèrdua de drets, empobriment general, exclusió social, frustració generacional i conflicte territorial, perjudicant a amplis sectors socials, al mateix temps que salvaguarden els interessos i els privilegis de grups que imposen els seus poders.
Dura realitat, de la qual van emergint cada vegada més compromisos personals i col·lectius, mitjançant plataformes, moviments, accions de protesta, als carrers o la xarxa cibernètica. Una creixent revolta de molta gent carregada de tanta raó com d’impotència, de tants arguments com ràbia i de tanta indiferència respecte al món polític professionalitzat com necessitat d’influència en les decisions que aquest pren.
Si totes les prospectives econòmiques que darrerament es donen a conèixer, mantenen un denominador comú: dècada perduda, sinó hi ha un canvi molt profund en l’orientació econòmica i s’impulsa un nou programa que superi l’actual status quo i signifiqui un retorn a la economia del producte, del cost racional, de la fiscalitat assegurada, de la democràcia econòmica, del bé comú, de dimensió humana, la decadència no s’aturarà. Relat, acompanyat de propostes sensates, que tan bé identifica i comunica en Toni Comin.
Els conflictes socials vells i els de nova naturalesa augmentaran, puix que molta gent arriba a la conclusió de què en aquesta partida resta en joc des d`una vida digna a una existència col·lectiva, conformada per uns valors humans compartits.
Qui representa a tota aquesta societat ? Qui posa veu i vot a tanta gent posicionada contra tant dirigent polític de patrimoni injustificable, de moral a mida de la seva butxaca, i d’impresentables complicitats amb el món econòmic més especulatiu ? Qui retorna a la política democràtica tota la força moral i ètica perduda? Qui genera una nova il·lusió en els progressistes, en la gent d`esquerres descreguda i decebuda?
La socialdemocràcia, els seus partits i una part significativa dels seus integrants, resten atrapats entre la vella política i les noves realitats, entre cultures politiques i cúpules dirigents amb agenda pròpia, autojustificativa, centrada en la gestió de poders, interns i externs. Fórmules esgotades, que massa sovint, impedeixen la imprescindible oxigenació, la urgentíssima porositat social, l’esperat canvi generacional i de programa polític.
Cal que el gran capital humà que hi ha darrera d’ideologies i sigles centenàries al servei dels ciutadans, dels treballadors, de la societat, assumeixi les errades comeses, promocioni al camarot de comandament als seus millors components amb motxilles carregades de qualitat humana, compromís social, professió practicada, formació amplia i arrelament civil.
Així aquestes organitzacions podran configurar nous equips col·laboratius, competents i creïbles, els quals, ensems a altres aportacions i orientacions polítiques i socials, liderin el procés de bastir l’alternativa progressista a la crisi, des de baix a dalt, sumant, incloent, coprotagonitzant un procés de transformació social. No és, ni serà, l’obra d’un partit, ni d’un fort lideratge, del tot necessaris, però insuficients a l’hora de donar respostes a una crisi, suma de conflictes, impactes i petjades d’una globalització sense ordre ni concert.
Reptes de dimensió històrica, els quals arrenquen de l’existir diari, individual, per a confondre’s amb el sentit de destí col·lectiu, a escala local, nacional, estatal o continental, en un planeta cada vegada més realitat global, integrada i compartida. No hi ha solucions màgiques, ni dreceres fàcils, però amb més democràcia, protagonisme social, més cultura de la reflexió, de la proposició i del compromís, amb l’acció conseqüent d’uns valors i principis ètics, potser començaríem a sortir del túnel. Aportació aquesta que té en la Laia Bonet, una magnífica impulsora.
Segle XXI, un temps que urgeix deixar de fer servir forns de vidre esquerdats que ja no serveixen i construir-ne de nous, que aprofitin tota la energia i tota la creativitat feta obra al servei de la majoria democràtica i progressista de Barcelona, de tota Catalunya, de la España democràtica, de la Europa unida política, econòmica i socialment.
Sentir Pensar Actuar, bloc de Jordi Homs
