Javier Pérez Royo explicava fa uns dies de la manera més didàctica possible la situació catalana en termes de predicció sensata amb un títol descriptiu, Referèndum permanent. Si el Govern de l’Estat no es fa càrrec de la situació real a Catalunya pot estar afavorint l’estratègia dels partits nacionalistes catalans. Més ben dit: pot estar afavorint l’èxit electoral massiu dels partits catalanistes que a Catalunya han decidit optar per una separació real i no merament il·lusòria de l’Estat. I és possible que impulsin aquest projecte ja en noves condicions i a costa del que sigui, costi el que costi, perquè la bola de neu s’ha fet immensa i res, o gairebé res, des del Govern de l’Estat ha ajudat a reduir-la.
És possible que des del Govern de l’Estat la percepció sigui menys greu, però potser aquest és el centre del problema. No seria cap disbarat comissionar un equip secret o consultiu o tècnic que avaluï pel seu compte si tota la resposta del Govern ha de continuar sent no oferir alternativa o, pitjor encara, seguir alimentant independentistes. La independència em sembla escassament recomanable, però ara això és el de menys. El problema és que ha deixat de figurar en bona part de l’imaginari català com a conat negociador o amenaça, no és ja carnassa intimidatòria destinada només al propi electorat ni és un altre desafiament més pujat de to. Hi ha avui com a proposta normalitzada i pot ser majoritària a través dels vots que van a anar acumulant en successives convocatòries electorals aquests mateixos partits en els pròxims dos anys, i sobretot ERC. Amb o sense referèndum.
La raó no sembla molt enigmàtica. Les majories absolutes en les eleccions generals, en les autonòmiques i gairebé a les municipals per part del PP a pràcticament tota Espanya han tingut l’efecte de desactivar l’atenció raonada i experta, professional, en els assumptes flotants que no són la crisi econòmica. O dit d’una altra manera: quan algú és guanyador de manera tan aparatosa i unànime, és molt difícil que s’autoexigeixi vigilància a problemes que tradicionalment han estat resolts amb gestió, reunions, pactes i cessions. Al PP és normal que (gairebé) ningú entengui que el problema català ja no encaixa en aquesta estratègia clàssica i més o menys passiva. Potser creuen que tot segueix igual, sense més variant que un intens augment del to de les declaracions i els gestos polítics.
El PSOE té una erosió electoral, pel que sembla, equivalent o fins i tot major proporcionalment a la del partit en el poder. Hauria de ser al revés, però no. El partit que gestiona la crisi, imposa les retallades, puja la llum o desnona a la investigació perd menys relativament que el PSOE. Per tant, el PP no se sent obligat a posar-se a pensar seriosament en problemes diferents de la crisi i el setge de la corrupció. Però l’experiència electoral anterior avala el PP per seguir actuant com ho fa: a València el preu pagat no només va ser irrisori, sinó que no hi va haver cap preu, i el mateix val a dir per als governs populars a les Balears. Hi ha alguna raó per creure que el seu electorat respondrà d’una altra manera en el futur, si el principal element d’erosió és la corrupció de gomina que encarnen Gürtel i Bárcenas?
I és aquí on es dibuixa el veritable problema. Si el PP no se sent greument erosionat per la crisi ni tampoc per la corrupció -i això semblen apuntar les enquestes-, creu que les coses no li van gens malament al poder. El PSOE no remunta, els partits petits augmenten però ho fan respecte a les seves expectatives de vot i no en termes de poder real. En aparença, per tant, Catalunya no passa de ser un problema aspre i antipàtic, tan previsible i antic que no val la pena donar-li moltes voltes. Potser pensen que s’acabarà com sempre: una mica de màniga ampla aquí o allà, algun gest, alguna dimissió, i llest.
Aquesta fantasia és mentida i prou atendre a les dades reals i llegir sense reserves als analistes més sensats. Recordo una altra vegada a Javier Pérez Royo -però podria apel·lar a Francesc de Carreras- perquè ha encadenat dos articles impecables i el principal destinatari no era l’independentisme català. El destinatari era el poder de l’Estat com a reu d’una culpa democràtica greu, que és amagar el cap, defugir el problema, i fer veure que no passa res perquè els problemes greus són uns altres.
Torna a ser mentida. El problema català és greu i dóna la impressió que ho és molt més del que el poder polític de l’Estat entreveu. Escric des de la voluntat de continuïtat de Catalunya a Espanya, però aquesta voluntat no pot prosperar davant la ciutadania catalana d’avui només per la via voluntarista, per la inèrcia o el wishful thinking, no pot consistir només en resistir creient que, un dia o altre , tot tornarà a l’ordre natural, o perquè sí, perquè no pot ser d’altra manera. Ja no. Avui ja no és suficient la resistència passiva perquè la societat catalana ha canviat: les coses no són avui com eren, i precisament perquè no són ni estan com sempre, necessiten una resposta política nova. No hi ha un xantatge en marxa, aquest cop, sinó un canvi de majories polítiques, socials i mediàtiques que està amagant una altra realitat també real: l’existència d’una àmplia base de ciutadans no independentistes. I aquesta invisibilitat és també un problema polític.
I diria fins i tot més. L’oferta d’un nou pacte fiscal o drecera per l’estil delataria poca perspicàcia sobre el salt simbòlic que ha donat ja bona part de la ciutadania (i el Govern com a tal). Aquest gest, que seria rellevant i gens menor, ha perdut oportunitat històrica davant la ciutadania i els mitjans majoritaris a Catalunya. Cap responsable de la Generalitat (a part de Duran i Lleida, però és que aquest és el seu paper polític en la coalició convergent) defensaria aquest pacte avui perquè es llegiria com una regressió inacceptable al passat ja superat (i un frau domèstic d’imprevisibles conseqüències). L’espectre independentista ha crescut, i ha crescut amb mitjans democràtics (que inclouen l’ús abusiu i instrumental dels mitjans públics i l’efecte contagiós en múltiples mitjans privats). Quan guanyin per majories cada vegada més fortes les successives convocatòries electorals europees o municipals o autonòmiques ningú sabrà què fer contra la separació de Catalunya, encara infinitat d’experts, analistes, empresaris o intel·lectuals expressin reserves o alarmes frontals.
Si algú en el poder creu que és preferible mantenir Catalunya a Espanya, i jo ho crec per moltes raons, necessita urgentment una resposta política. I si és veritat que des del Govern de l’Estat l’expectativa natural és seguir comptant amb Catalunya com a part complicada, rica i díscola, exigent però fecunda, de l’Estat, potser l’única resposta plausible i convincent és assumir la nova realitat i oferir condicions de legitimitat pactada entre governs en favor d’una consulta amb pregunta clara: vol vostè que Catalunya s’independitzi d’Espanya i es constitueixi en un nou Estat d’Europa?
El Govern d’Espanya podria forçar una consulta així d’explícita, de manera que els partits catalans i no catalans, independentistes i no independentistes, haurien de convèncer de les raons que donen suport al sí o el no. I, per descomptat, l’oferta intel·ligent i racional d’una consulta no té res a veure amb acceptar un fabulat dret a decidir. Té a veure amb la invenció d’una solució davant d’un problema polític per l’única via per solucionar problemes polítics: política.
