La vulgaritat rasa de tantes declaracions de polítics de primer nivell és consubstancial a la democràcia. Cada hora, cada dia, cada nova roda de premsa és difícil que un polític -ni ningú- digui coses intel·ligents o originals. El més greu, però, és la sensació freqüentíssima que la classe política ha deixat de llegir o escoltar intel·lectuals o analistes. Ni tots són mers portaveus d’interessos partidistes, ni són només altaveus d’interessos classificats. Sovint, fins i tot són gent solvent i amb valor positiu per plantejar racionalment problemes difícils. Per què és tan habitual la sensació que els polítics no revisen les seves idees o els seus prejudicis llegint, tan sols de tant en tant, el que diuen les pàgines d’opinió, les tribunes, les columnes, els “pantallazos” dels mitjans de comunicació, o almenys aquelles intervencions signades per gent de provada competència en l’anàlisi social i polític?
La pregunta és menys ingènua del que sembla, o fins i tot del que em sembla a mi mateix. Potser el descrèdit l’intel·lectual (com indocumentat loquaç) ha desactivat la necessitat d’escoltar gent de fora del partit propi per calcular o imaginar alguna forma de solució diferent als problemes concrets. És veritat que és marejador la barreja de mentides i ximpleries de tantes tertúlies i pot ser inhibidora el rebombori de veus. Però el risc cert és l’autisme polític i em sembla un malbaratament prescindir del judici d’aquests intel·lectuals (suposadament callats, silenciosos o extingits). Alguns, a més, han dit coses molt pertinents sobre l’espiral de l’independentisme català. I difereixen de la veu majoritària tant des del punt de vista independentista com des del immobilisme estatalista.
Ni Francisco Rubio Llorente ni Francesc de Carreras ni Javier Pérez Royo em sembla a mi que parlen per boca de cap partit quan mediten sobre el bloqueig actual de la política catalana. Actuen com analistes compromesos amb el present i amb voluntat d’il·luminar. La combinació de diversos articles recents d’aquests tres autors, almenys, deixaria un redactat unitari amb un sentit semblant al que proposo en el paràgraf següent. Potser no es reconeguin cada un d’ells, però el concebo com a síntesi plausible del que podrien defensar en conjunt (excepte flagrant equivocació meva).
La inconstitucionalitat del dret de secessió, aquí i a qualsevol constitució democràtica moderna, emplaça el problema català en una dimensió política més que jurídica o constitucional. El dret a decidir no existeix jurídicament (fora de condicions que no fan al cas), però és l’eslògan polític més eficaç dels últims anys a Catalunya i ha servit per aglutinar de manera transversal i heterogènia a un nodrit grup d’electors que han donat el seu vot a formacions de dreta i d’esquerra que el defensaven. Aquesta dimensió política del problema reclama una solució política del problema, llevat que es vulgui ignorar com a problema. No obstant això, la brillantor de l’eslògan ha portat al Parlament català a impulsar una declaració conscientment inconstitucional com prova contundent del problema polític o com a demostració fefaent del fracàs de les intencions de la sentència de maig de 2010.
Jurídicament el Tribunal Constitucional s’ha raspallat l’Estatut, però políticament ha incentivat encara més la tensió secessionista, tant si els seus promotors aspiren a reptar l’Estat com si actuen des de la fe inequívoca del catalanisme independentista.
Si tot això és més o menys veritat, la sospita immediata és que les vies reflexives de solució han de partir de poders aliens a l’Executiu de Madrid i de Barcelona. Des d’aquests dos governs la tensió és convenient en termes polítics perquè alimenta el perfil nacionalista de cadascuna de les formacions que els donen suport (el PP a Madrid i el tripartit a Barcelona: Convergència, Unió i ERC).
Per això resulta xocant la dificultat per trobar un discurs coherent i fort des de l’esquerra no governamental avui: des del PSOE, des del PSC, des d’IU i des d’ICV. Per què no hi ha manera de desemmascarar el dret a decidir com a eslògan electoral i populista i reconduir la qüestió, activa i convençudament, cap a la defensa d’una consulta pactada sobre un problema polític real? Enfortir pública i mediàticament aquesta posició s’hauria de convertir en un objectiu civil, no només polític, d’aquesta esquerra genèrica, però molt particularment del PSOE, com a partit majoritari.
Entendre la consulta com projecte ofereix una solució política que qualsevol ciutadà comprèn sense dificultat: les decisions polítiques en democràcia es pacten entre poders legítims.
Davant un problema que polaritza i distorsiona la vida pública val la pena assajar una alternativa racional: vertebrar una oposició ideològica i federalista (abans es deia autonomista, però la paraula ha caducat) contra el conservadorisme nacionalista espanyol i català.
Però aquest discurs ja existeix. A l’esquerra catalana i espanyola ningú somia amb abandonar Espanya ni forma part de les seves fantasies polítiques. Però des de Catalunya l’esquerra necessita la convicció del PSOE per no vegetar com a alternativa desemparada i solitària. I l’independentisme latent a ICV, potser fins i tot en algun sector marginal del PSC, podria transigir amb una consulta negociada que fes aflorar la magnitud i profunditat real de l’independentisme català. Defensar aquesta consulta amb la determinació de seguir a Espanya, renegociant les condicions, funcionaria com a mecanisme d’oxigenació d’un debat curtcircuitat. Una pota de la regeneració política del PSOE passa per netejar les teranyines de la seva rutina ideològica en l’assumpte territorial.
Aquesta desacomplexada llibertat per defensar una consulta pactada forçaria als que ara defensen el dret a decidir a explicar el seu vot i explicitar el sí a la independència que bona part d’ells
La següent conseqüència radical podria ser d’higiene social, i ja no només política: rebaixar l’obscena i infundada pandèmia anticatalana (no només anticatalanista) que ha fet de tot català un espavilat egoista (i un independentista, de pas). Aquest deliri menteix tan flagrantment com el antiespanyolisme des de Catalunya, però l’esquerra ha d’escapar amb totes les seves armes d’aquesta associació amb uns i altres. L’espai social i ideològic per reprendre un seny racional i sensat entre ambdues parts existeix, sens dubte, però no té ara lloc polític on reflectir-se. I fins podria ser aquest nou rumb una manera articulada i convincent de combatre l’espanyolisme de porró des d’Espanya mateixa.defensen. No és veritat que no hagi existit el dret a decidir perquè portem 30 anys exercint-lo (incloses les opcions independentistes), però és veritat que la peripècia política recent i els errors de molts han conduït a un escenari en què la solució política pot ser una consult . Encara que a Espanya no tinguem costum de consultar res fora de les eleccions. Desfer l’equivocitat és un imperatiu d’higiene política, a Catalunya ia Espanya: els que vulguin ser federalistes, que defensin la reforma autonòmica en aquest sentit, i els que aspiren a la independència que lluitin per ella. Però que l’esquerra espanyola, i el PSOE en particular, no romangui enrocada en una mena de terra de ningú, de titubeig imprecís i ara, ja, anacrònic. No hi ha traïció alguna a Espanya en la defensa d’una solució política a un problema polític amb Catalunya; hi lleialtat a l’esquerra a Espanya i Catalunya en armar un rumb polític integrador amb i des de la consulta.
El primer objectiu polític del PSOE és avui sincronitzar el seu programa amb el present, i el present ha engendrat l’enèsima variació d’un conflicte històric. O facilitem la renovació intel·ligent de les relacions entre Espanya i Catalunya o afavorim l’espiral de la dreta nacionalista, aquí i allà (o allà i aquí).
