Alguns creuen de bona fe que al PSC li ha donat per armar un motí a bord del seu partit germà i fins algun mal pensat podria creure que actua des del congènit egoisme català, ja infectat del virus independentista. Però això és un deliri. El meu punt de vista és el contrari. Si els seus set diputats mantenen la coherència política i ideològica amb el no a Rajoy, es deu presumiblement tant al seu paper a Catalunya com a Espanya.
L’estrangulament polític del PSC no va empitjorar quan Miquel Iceta va assumir la secretaria general, i fins va millorar el seu suport electoral. Avui Iceta és un altre, i el PSC també. Va frenar la caiguda alhora que perfilava un indret polític, fora del mainstream català, a la meva manera de veure de forma intel·ligent i pràctica, sense renunciar a la socialdemocràcia: reactivar l’aposta lleial i real a favor del federalisme com a opció resolutiva del conflicte territorial (que ni s’ha volatilitzat ni s’ha extingit: l’endemà de la somiada investidura de Rajoy, el malson seguirà aquí).
La seva aposta no és ni ambigua ni antiga. Promou una solució satisfactòria per a una majoria de catalans i una altra majoria d’espanyols, sense causar al seu torn noves destrosses ni per a uns ni per a altres. No és això avui exactament el top ten de popularitat a Catalunya ni a Espanya, però tampoc és una bajanada ni una forma de fugir d’estudi. A l’inrevés: oposa una alternativa lúcida i desdramatitzadora l’independentisme (real i no mediàtic, ni només propagandístic) i alhora eludeix una col·lisió directa amb les formacions a la seva esquerra. A Catalunya estan representades per una amalgama de partits i grups que lidera al Congrés Xavier Domènech, i presumiblement quallarà amb Ada Colau al capdavant d’aquí a uns mesos.
Aquí, en aquest conglomerat, s’integren federalistes i independendistes, i les òbvies sintonies ideològiques i ètiques faciliten un terreny bàsic per negociar aliances o acords, com ha succeït amb la incorporació al govern municipal de Barcelona del PSC, amb Ada Colau a l’alcaldia. El PSC funciona a Catalunya com socialdemocràcia clàssica però no fòbica ni al·lèrgica a les noves esquerres, malgrat els recels, les biografies, els gestos i les xarxes.
Desobeir les instruccions imperatives de la gestora que presideix Javier Fernández no equival a lliurar a Espanya a la destral de guerra independentista ni equival tampoc a una aliança de llet amb Podem (tampoc imagino jo en aquest paper a Pedro Sánchez, Patxi López ni a Odón Elorza). El PSC revalida la seva autonomia de funcionament però sobretot subratlla una modesta avantguarda a l’interior dels socialistes en rebutjar les operacions de persecució implacable que l’executiva de Pedro Sánchez va viure en les últimes setmanes. Aquest sabotatge ha asfixiat a una de les ànimes que subsisteixen, encara, al PSOE, que té com a mínim dos: uns senten que aquella executiva era massa permeable a acords amb l’esquerra nova, i també potencial interlocutor de les reivindicacions federalistes. Un altre PSOE creu de bona fe que parlar amb Podem és perdre autoritat i senyoriu o de negociar coses amb Puigdemont o ERC propicia l’quejío de l’ànima d’una Espanya partida.
Però podria ser a l’inrevés, encara que als socialistes els obligués a un treball pedagògic i desdramatitzador. O fins i tot podria obligar-los a alguna cosa millor: emplaçar al PSOE al centre del mapa biològic, professional i geogràfic en el qual es mou la societat en marxa que va engendrar el 15-M i la va instal·lar al Parlament amb cinc milions de vots (una mica menys que els socialistes). Renunciar a aquesta baralla negociada pel poder i resignar-se a ser crossa auxiliar del PP sona des de Catalunya, des d’Euskadi i des d’alguns llocs més, com ancoratge defensiu i conservador enfront d’una realitat civil i social que canvia invenciblement i, a més, amb bones raons per fer-ho.
Al PSC no li queda altre remei que la desobediència si no vol ser a Catalunya l’últim furgó de l’unionisme ranci de naftalina i si aspira a continuar actuant com a mínim com a laboratori d’idees per tancar el contenciós territorial per les bones, i no per les males . Les primeres, les bones, passen en bona mesura per les seves mans; les segones estan en mans de l’independentisme i la seva sensible detector de greuges, activat les 24 hores ia tota marxa quan governa el PP, o aquest PP.
