Entrevista a Harald Schumann: “A la zona euro encara es pensa en termes nacionals, i els pitjors en això són els alemanys”
Fa anys que el periodista alemany Harald Schumann s’ocupa de la crisi financera. A ell es deuen algunes de les revelacions més interessants i incisives sobre els secrets de la banca alemanya. Schumann es passa setmanes sense escriure una línia, investigant i llegint, un privilegi, diu, però quan escriu un s’assabenta de coses interessants. Encara que ni tan sols va estudiar economia, la crisi l’ha convertit en un expert en finances nacional, explica en el seu petit despatx de la redacció del berlinès Der Tagesspiegel.
P-Una de les coses més interessants de la crisi immobiliària espanyola ha estat la revelació que alguns ministres espanyols coneixien la bomba de rellotgeria sobre la qual reposava l'”Espanya va bé” d’Aznar. Quin nivell de consciència existia en el sector financer i en el govern alemany sobre els riscos bancaris abans de la crisi?
R-No hi havia cap consciència. Si l’hagués hagut no s’hauria enviat diners a mans plenes a Espanya….
P-… Però un informe del Handelsblatt va donar compte el 2003 d’una reunió dels directius de la banca alemanya amb el canceller Schröder i el seu ministre de finances a l’any 2000 per, textualment, “estudiar la creació d’un banc dolent que servís per empaquetar els mals crèdits i tornar-los a vendre“.
R-Aquella reunió no va fer referència especial als països europeus. Ni tan sols es va parlar d’ells. Es tractava dels mals actius que la banca alemanya tenia a Europa de l’Est i als Estats Units…
P-…però el d’Estats Units també era immobiliari, com a Espanya.
R-Des de 2005 hi havia informes a la premsa econòmica sobre els riscos del mercat immobiliari als Estats Units, Regne Unit, Irlanda i Espanya, però no es prenia molt seriosament. Abans del 2008 no hi havia una consciència sobre el tema. Miri (mostra un gràfic rampant fins al 2008 d’inversions alemanyes a Espanya), això es refereix només a bancs, sense comptar les empreses de gestió de patrimonis etc.: Fins el 2008 el flux de capital puja sense parar. Si hi hagués hagut alguna consciència del risc no hauria passat…
P-A Espanya alguns ministres i alts funcionaris confessaven la inviabilitat de l’assumpte, però no informaven, o si ho feien el pastís era massa gros com perquè els polítics s’atrevissin a fer alguna cosa…
R-És com un conjur: si no parlem d’això, no passarà. Massa diners atonta. Hi havia una eufòria col·lectiva, tots pensaven que continuaria per sempre. Si un ha guanyat moltíssims diners durant uns anys, per què parar?, Només perquè alguns economistes crítics diuen que no és sostenible? Així no funciona la naturalesa humana.
“ELS NOSTRES POLÍTICS NO TENIEN NI IDEA DE LA CRISI”
P-Entre 2008 i 2009 el govern alemany va rescatar als seus bancs amb gairebé mig bilió d’euros, quin paper va jugar el Bundestag en el procés?
R-Quan va esclatar la crisi tots estaven aclaparats. El ministre de finances Peer Steinbrück no tenia ni idea del que passava. Estava allà personalment i ho recordo: el dijous va dir davant el Bundestag, “no caldrà salvar la banca com als Estats Units perquè el sistema alemany és robust”, i l’endemà començaven les negociacions per salvar l’Hypo Real Estate (HRE) amb 100.000 milions. Si el ministre no entenia res, els diputats encara menys. Es va dir que si es deixava fer fallida al HRE cauria tot el sistema financer alemany i l’economia nacional s’aturaria, així que calia fer-ho. El Bundestag no només va ser atropellat, també va ser desposseït de tot poder, però com formalment s’exigia un control parlamentari, es va formar una comissió secreta de nou diputats de totes les forces polítiques. La comissió no tenia cap poder, no podia exigir declaració ni documents, només podia convidar membres del govern o del fons de rescat i entrevistar-los. Si alguna cosa no els agradava no podien fer-ho públic, ni tan sols informar els seus col·legues de grup parlamentari…. Va ser tan democràtic com el paper de L’Assemblea Nacional del Poble de Corea del Nord.
P-Com van poder acceptar els diputats i els mitjans de comunicació una situació tan kafkiana: donar quantitats de diners del contribuent amb els ulls tancats…?
R-Per la por, es deia que l’alternativa era un enfonsament. Per ignorància. I també pel que s’havia vist a Estats Units, on el govern ja havia posat 750.000 milions pel de Lehman, que al final va ser molt més. Van pensar, “si s’espanten els americans…” Però per a mi el més extraordinari no va ser la frenètica reacció del govern o que el Bundestag es deixés trepitjar: el que més em va estremir va ser la passivitat de la població davant, per exemple, el cas del Commerzbank: vam posar 18.000 milions de diners públics en un banc que a la borsa no valia més de 3000 milions i ni tan sols l’Estat es va quedar amb tot el banc, només amb el 25%. Va passar amb nocturnitat, entre Nadal i Any nou, sense cap control parlamentari. Es va fer per protegir de les pèrdues a Allianz, el veritable poder financer d’Alemanya, rigui vostè del Deutsche Bank, el que compta és Allianz. El cap de Commerzbank, Blessing podia haver dit a l’octubre que no comprava el Dresdner Bank, perquè estava ple de valors americans i era un pou sense fons, però ho va fer. Steinbrück, i això ho sé de bona font, li va dir a Blessing que si sortia malament el contribuent donaria suport… Va ser un procés dement i opac. Imagineu, amb els interessos eren 20.000 milions.
EL SECRET I EL SEU SENTIT
P-Com va aconseguir la llista dels bancs salvats en el rescat al Hypo Real State que va costar 100.000 milions al contribuent?
R-Hi havia una comissió d’investigació al Bundestag. Aquestes comissions no tenen molts drets, però poden veure els documents. Els grups parlamentaris que van aconseguir que la comissió es formés van ser els Verds, l’Esquerra i els Liberals. Vaig parlar amb els tres i vaig poder confeccionar la cistella.
P-Però no és una llista pública.
R-No, està feta sobre documents que el Bundesbank dóna al govern gràcies a que algú va dir, “ja que donem tants diners, volem saber qui són els beneficiaris”, però tot era secret. Cada document que es lliurava a un diputat portava un segell diferent de “Secret” per identificar la filtració en qualsevol fotocòpia.
P-Quin sentit té mantenir aquesta informació en secret?
R-Evitar el debat sobre qui són els beneficiaris, a qui es protegeix de les pèrdues. És el que passa ara a Irlanda i a Espanya.
P-O sigui, té sentit per a les institucions implicades…
R-… i també per al govern. Es vol evitar aquest debat. Si en el moment de prendre la decisió es conegués la llista de a qui se salva amb ella, no hi hauria hagut majoria al parlament. Estic segur que el parlament espanyol no hauria votat a favor si hagués sabut qui tenia comptes de cobrar a Bankia…
P-Permeteu-me dubtar…
R-… o haurien dit, “val, ho fem però després ens cobrem els diners dels beneficiaris d’una o altra manera”. Fins al dia d’avui desconeixem qui són els creditors no garantits de Bankia.
“SENSE EL RESCAT DELS EUA, EL DEUTSCHE BANK s’hauria trencat”
P-Com es va saber que el Deutsche Bank tenia 12600 milions atrapats en la fallida de l’asseguradora americana AIG?
R-Perquè el Senat dels Estats Units li va exigir a la Reserva Federal la publicació de les dades de les transferències. Quan aconsegueixen alliberar-se dels interessos creats que financen les seves campanyes, els diputats americans són increïblement forts. Ha llegit els informes del Senat sobre la crisi financera? Són una font increïble. El paper del Deutsche Bank als Estats Units mai s’hagués descobert sense el Senat dels EUA!.
P-I què li hauria passat a Deutsche Bank si AIG no hagués estat rescatada pel govern d’Estats Units?
R- S’hauria enfonsat: 12.000 milions era gairebé la meitat del capital propi del banc. L’any s’hauria tancat amb pèrdues i això hauria costat tants diners que el Deutsche Bank no hauria pogut complir les regles de la supervisió bancària.
P-… el que no va impedir al cap del Deutsche Bank, Josef Ackermann, presumir que el seu banc no havia necessitat diners públics…
R-Una mentida, i no només per l’AIG. El Deutsche Bank es va beneficiar de totes les altres operacions de rescat, per exemple rebre més de 2000 milions en la salvació de l’Hypo Real Estate.
P-Tots aquests rescats i els rescats de països són, en realitat rescats de bancs interrelacionats pel casino internacional, com s’ha aconseguit mantenir l’opinió pública al marge d’aquesta obvietat?
R-Quina pregunta!. La majoria dels periodistes no es veuen com il·lustradors del públic, sinó com a mers transmissors d’informacions que donen altres. El problema apareix quan la majoria de les institucions implicades estan d’acord en no explicar el que està passant.
P-Com va aconseguir la llista dels beneficiaris de la salvació bancària d’Irlanda?
R-A Irlanda es debatia la qüestió de la identitat dels que estaven endeutats amb la banca irlandesa. El ministre de finances va dir que no ho sabia perquè els bons es negociaven en mercats anònims. Era una mentida flagrant. Un insider li va donar a un blogger irlandès a Londres – no es fiava de la premsa irlandesa- la llista dels propietaris de bons de l’Anglo Irish Bank, un dels bancs en fallida amb un deute de 30.000 milions. La llista només comptava a partir de grans creditors, però aquí ja es podia veure que la majoria dels creditors eren d’Alemanya, França i Anglaterra. A la llista de 80 adreces de creditors del deute d’Irlanda, 50 eren alemanyes o franceses.
INVERTIR A ESPANYA: LA GRAN GRESCA
P- I a Espanya, quins bancs alemanys estan més exposats?
R-Sabem que entre 2005 i 2008 bancs alemanys i francesos van col·locar 320.000 milions a Espanya, gran part en immobiliària. Juan Rodríguez, excap de Caixa Granada em va explicar el fàcil que era rebre diners a Alemanya, on va viatjar diverses vegades. “Prestaven diners sense preguntar a on anava”, em va dir. El mateix em va dir el directiu de Caja Madrid, Tierno Galván: “les ofertes plovien per tot arreu”. La gent ni preguntava el que s’anava a fer amb els diners, només els interessava si podria cobrar un 1,5% d’interès més que a casa. És obvi que en un negoci boig la responsabilitat és tant de qui demana diners com de qui el dóna sense mirar. Els noms dels creditors alemanys no es publiquen, són secrets.
P-Vostè va sondejar al ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, sobre la qüestió de la responsabilitat a Espanya, què va respondre?
R-No va entendre la pregunta. Mai havia sentit que en la contractació d’un crèdit la responsabilitat està en els dos costats, el que el rep i el que el dóna. Em va dir, “no obliguem als espanyols a acceptar els nostres diners per la força de les armes”. Schäuble és advocat, però per a un banquer la pregunta és òbvia. A de Guindos, com banquer, aquesta mateixa pregunta no li va semblar tan rara, però el va incomodar més. Va dir que la llista dels tenidors del deute de Bankia, “no és una informació essencial, encara que sabem que la majoria són inversors estrangers”. De Guindos va reconèixer que els inversors tenen responsabilitat, però va dir, “no ens podem permetre exigir-los que l’assumeixin perquè es perdria la confiança d’Espanya”. Jörg Asmussen, directiu del BCE, va ser l’únic que va admetre que encara que aquestes llistes són secret empresarial, en el moment en què entra en escena diners públics per rescatar la gent té dret a conèixer les dades. De tots els entrevistats va ser el més constructiu, potser perquè ja no és polític.
COMUNIZAR DEUTES
P – Què s’hauria de fer a Europa per posar remei al desgavell bancari d’una manera decent?
R- Caldria fer una unió bancària europea, però només podria funcionar si també es creés una garantia de dipòsits europea en què els països es responsabilitzessin conjuntament que el client d’un banc no tingui perjudici si el banc fa fallida. Hi hauria d’haver un sistema europeu per solucionar els bancs en fallida finançat pel mateix sector financer. D’una banda l’impost sobre transaccions financeres i per un altre un impost addicional sobre bancs. Si es realitzés de manera conseqüent seria un programa racional.
P I el problema dels desequilibris entre països?
R- El primer seria que les empreses italianes o espanyoles no haguessin de pagar un 3% o un 4% més d’interès pel mateix crèdit que una empresa alemanya, com passa tot al mercat únic, la moneda comuna i l’absència de fronteres. El problema és que a la zona euro es continua pensant en termes nacionals i els pitjors en això, cal dir-ho honestament, estan sent els alemanys. La via correcta seria comunizar els deutes d’Estat que sobrepassin el 60% del PIB per acabar amb les diferències de taxes d’interès. Aquí vénen els alemanys i diuen, “però llavors nosaltres hauríem de pagar més interès”. I tant que sí, el contrari és pervers i absurd. Segons el càlcul de l’Institut d’Economia Mundial de Kiel, si Alemanya hagués tingut els mateixos interessos de mitjana que va tenir fins el 2007, entre 2008 i 2012 hauria pagat 80.000 milions més. És a dir amb la crisi Alemanya ja s’ha estalviat 80.000 milions. El mínim seria tornar aquests diners als estats en crisi, no de cop, però sí de mica en mica. És injust aprofitar-se dels beneficis sense parlar-ne i dir als altres que han de millorar. Que Alemanya tingui èxit perquè els altres es van endeutar, és una cosa que no pot funcionar. Hi ha d’haver un equilibri, sinó l’eurozona es trencarà.
ESPERANT EL FUKUSHIMA EUROPEU
P-Pot canviar Merkel?
R- El tràgic és que la seva popularitat es deu a una política equivocada. Quan va començar la crisi de Grècia no ho va entendre i va ficar al govern i l’electorat en una via equivocada de la qual no sap sortir. Si canvia el rumb ara perdria les eleccions, així que ha d’aguantar almenys fins a la tardor.
P – I després de les eleccions?
R-L’única esperança és que doni un gir de 180 graus, com va fer amb l’energia nuclear.
P- Però per això va haver de passar Fukushim …
R- La situació europea no és menys crítica que allò. Estic segur que hi haurà noves eleccions a Itàlia i acabarà havent una plantada davant Alemanya. Merkel és tan popular que té força per fer un gir, en cas contrari és la fi de l’eurozona. No veig una altra sortida.
Entrevista de Rafael Poch per a La Vanguardia
