Philippe Aghion, Michel Aglietta, et al.: Nosaltres, economistes, donem suport a Hollande
Som economistes i seguim amb atenció els debats en curs i els anuncis realitzats pels candidats presidencials. Jutgem la seva ambició econòmica en relació a les opcions que proposen, especialment pel que fa a la recuperació del creixement i l’ocupació, la recuperació de la nostra competitivitat, la regulació financera i la visió de les polítiques econòmiques europees. Però jutgem també la credibilitat del seu projecte, incloent la coherència global de les propostes, el seu impacte en la cohesió social del nostre país, la coherència i la fiabilitat dels seus compromisos i la compatibilitat amb les limitacions pressupostàries. Un candidat apareix als nostres ulls com el més apte per redreçar França i unir als francesos. Aquest candidat és, François Hollande.
En efecte, és el moment d’escollir. La crisi en la zona euro mostra que el pitjor encara és possible: una absurda carrera cap a la desprotecció social, cap a les polítiques d’austeritat que trenquen el creixement, i en última instància a la creença que cadascú per si mateix pot esdevenir el més fort. Hem de posar fi a aquestes polítiques que devasten les economies d’Europa. La crisi del deute no es podrà resoldre si el creixement es trenca i el poder de compra disminueix a la meitat. És urgent una reorientació de la construcció europea, al servei del creixement i dels ciutadans europeus, amb una negociació d’un nou acord de responsabilitat, de creixement i de governança amb els nostres socis europeus.
El creixement del deute públic fa que sigui essencial la consolidació de les finances públiques. L’objectiu de recuperar un pressupost equilibrat al final del quinquenni és exigent, però creïble. La reforma fiscal anunciada per François Hollande, sens dubte, caldrà que es precisi i que el seu calendari s’acceleri. Però el rumb fixat és el bo, amb un canvi en la política fiscal en el sentit d’una major justícia social i una major eficiència econòmica. Hem de posar fi a la menor tributació del capital i de les rendes vitalícies, que no només condueixen a l’augment de la desigualtat, sinó també als excessos especulatius que estan a l’origen de la crisi financera.
L’eficàcia i la justícia s’uneixen amb la finalitat de requerir la necessària reconsideració dels beneficis fiscals ineficaços, en lloc d’augmentar els impostos sobre les llars més vulnerables; per la selecció, caldrà veure la santuarització de les despeses de capital indispensables per al creixement a mig termini, especialment en l’educació i la investigació.
Establint un estàndard d’evolució de les despeses públiques estrictament menors que el PIB, François Hollande, mostra que vol un Estat eficaç i preocupat pels fons públics. Però, a més, també dóna l’esquena a la política portada a terme des de l’any 2007 que ha reduït la modernització de l’Estat a una simple equació comptable: la no renovació d’un de cada dos funcionaris. Cinc anys més tard, el nostre govern està desorganitzat, els nostres funcionaris estan desmobilitzats i la qualitat dels serveis públics es va deteriorant… És hora de posar fi a les pràctiques pressupostàries que han deixat de donar legitimitat a l’acció pública. Restaurar la nostra credibilitat financera, no només passa pels paràmetres financers, sinó per tornar a l’Estat el significat de la seva missió i les seves responsabilitats.
En matèria d’ocupació i de capacitat de compra és necessària una nova orientació. França té una riquesa excepcional, la d’una joventut nombrosa i dinàmica. Però té una taxa d’atur massa alta i inacceptable. S’ha de fer èmfasi en les mesures per promoure l’ocupabilitat dels joves, a través de la seguretat de la carrera professional, la reorientació dels esforços de la formació professional, el desenvolupament de contractes específics, com ara els contractes de generació – i l’enfortiment de l’educació nacional. Retornar al seu lloc els sindicats – organitzant una Conferència Nacional per al creixement i l’ocupació – és també fonamental per a que els empleats contribueixin a la transformació del món professional, sense que es limitin només a criticar les decisions ja adoptades per l’empresari. Com es fa per evolucionar sinó és amb la diversitat social, la igualtat entre homes i dones, la mobilitat entre empreses i amb estratègies per a la contractació i la promoció dins les empreses i les administracions?
La globalització s’ha caracteritzat pel creixement i la difusió del coneixement, però també ha creat un món més fragmentat i, paradoxalment, menys solidari, augmentant la desigualtat salarial i afavorint la deslocalització. Les finances internacionals no han jugat el seu paper com a catalitzador del creixement i han retornat el capitalisme al seu pitjor moment. Les mesures indispensables per esmenar aquestes deficiències en el sistema financer són necessàries. Així, la divisió de les activitats bancàries entre l’especulació i l’economia real permetrà limitar els riscos, i per tant limitar les obligacions futures dels poders públics en cas d’una crisi bancària.
La prohibició d’utilitzar els paradisos fiscals també és necessària, i permetrà reduir l’evasió fiscal, sobretot si la mesura s’estén a tots els grans grups francesos. Al cap i a la fi, l’establiment d’un impost real a les transaccions financeres, la prohibició de les opcions de compra sobre les accions, el límit a les comissions bancàries i el control als crèdits per al consum responen a legítimes preocupacions de protegir-se millor de les disfuncions de les finances.
En termes de competitivitat, el balanç dels últims cinc anys – 350.000 llocs de treball industrial perduts, 900 fàbriques tancades i un dèficit comercial estructural – evidencia un error estratègic en l’anàlisi dels determinants de la competitivitat francesa, que es basa principalment en la qualitat dels nostres productes, els nostres processos de fabricació i el nostre govern. Crear un banc d’inversió pública amb una xarxa regional, incentius fiscals per a la localització d’inversions a França, la reducció de la cotització per les empreses que innoven, la creació d’un crèdit fiscal destinat a la innovació empresarial enfocada a la competència internacional… Aquestes mesures del candidat socialista formen part de la perspectiva adequada per complir amb el repte de la innovació que ens enfrontem avui dia.
El debat sobre la política econòmica a seguir no ha d’amagar les qüestions econòmiques fonamentals que es plantegen ara. Voldrem sempre més béns de consum amb una obsolescència accelerada que consumeixin energia i generin residus? O bé més salut, més educació, més qualitat de vida? Reeixir la transició ecològica és canviar l’estil de vida, és crear una nova civilització urbana basada en les activitats de proximitat, posant fi a l’expansió urbana descontrolada – un desastre econòmic, ecològic i social – i implementar les considerables inversions que seran necessàries per a la transició energètica.
Per totes aquestes raons, fem una crida a votar a François Hollande. Encara que la memòria de 2007 ens obliga a fer una gran reserva en les múltiples promeses de campanya del candidat sortint, François Hollande ha presentat un programa de reformes que als nostres ulls va pel camí desitjable. La credibilitat, l’ambició i la coherència estan del seu costat.
Philippe Aghion (Harvard), Michel Aglietta (Paris-X Nanterre), Yann Algan (Sciences Po Paris), Rémi Bazillier (université d’Orléans), Maya Beauvallet (Telecom Paristech), François Bélorgey (Irest), Françoise Benhamou (Paris-XIII), Eric Brousseau (Paris-Dauphine, Institut universitaire européen), Julia Cagé (Harvard), André Cartapanis (IEP Aix-en-Provence), Gilbert Cette(Université de la Méditerranée), Thomas Chalumeau (Sciences Po Paris), Mireille Chiroleu Assouline (Paris-I), Daniel Cohen (Ecole normale supérieure), Elie Cohen (Sciences Po Paris), Brigitte Dormont (Paris-Dauphine), Bernard Gazier (Paris-I), Jean Imbs (Ecole d’économie de Paris, CNRS), Marc Fleurbaey (Princeton, Collège d’études mondiales), Samuel Fraiberger (NewYork University), André Gauron (Cour des comptes), Jérôme Gautié (Paris-I),Patrice Geoffron (Paris-Dauphine), Tristan Klein, Jacques Le Cacheux(université de Pau et des Pays de l’Adour), Jean-Hervé Lorenzi (Paris-Dauphine), Philippe Martin (Sciences Po Paris), Jacques Mistral (Harvard Kennedy School), El Mouhoub Mouhoud (Paris-Dauphine), Pierre-Alain Muet (fundador del Conseil d’analyse économique, député), Fabrice Murtin (Sciences Po Paris), Dominique Namur (Paris-XIII), Romain Perez (Paris-I), Thomas Philippon (New York University), Thomas Piketty (EEP i EHESS), Michel Rainelli (Université Nice-Sophia-Antipolis), Lionel Ragot (Université d’Evry-Val-d’Essonne), Romain Rancière (EEP), Katheline Schubert (Paris-I), Laurence Tubiana (Sciences Po Paris, Columbia), Joëlle Toledano (Supélec), Dominique Villemot.
Un comentari