Portada

Jordi Font: PSC, pedra de toc

La desconfiança envers la política és a l’ordre del dia. Ho diuen tota mena d’enquestes, més encara després de constatar-se l’estret espai que l’economia global deixa a l’acció política estatal i a l’Europa monetària. Els “indignats”, d’altra banda, s’han vist acompanyats d’un corrent de simpatia general que els reconeix com a expressió d’un malestar molt ampli i d’unes idees i sentiments molt estesos en la nostra societat.

En aquest context, el congrés del PSC serà tot un senyal, serà la primera gran àgora política que permetrà calibrar el grau de receptivitat del sistema democràtic, és dir, en quina mesura se senten i s’entenen les veus que s’han fet sentir i que demanen respostes. Per aquesta raó, el congrés del PSC serà observat per tothom amb la màxima atenció. I només resultaran acceptables les maneres de fer radicalment democràtiques i transparents. Així com les resolucions que apuntin a un horitzó nou, amb l’eixamplament i revitalització de la democràcia, amb la reapropiació ciutadana de la política, amb la cohesió social i nacional de Catalunya, amb l’autogovern de la nació catalana (sempre disposada a l’articulació federativa que Espanya no sembla voler), amb l’impuls d’una Europa políticament forta envers l’economia global…, en fi, amb la capacitat d’autoreforma i d’obertura del mateix PSC.

També serà observat pels que hi volen trobar signes d’un declivi, senyals que la cultura democràtica i progressista es bat en retirada o s’encalla en simplismes, proves que les misèries humanes ho corquen tot i confirmen el fatalisme interessat dels poders foscos i de la seva guerra antipolítica, contra el poder democràtic.

És vital, per a la democràcia, que els primers en surtin confortats i esperançats i que els segons en surtin moixos i decebuts. La salut col·lectiva així ho exigeix. El PSC té, en aquest sentit, un escreix enorme de responsabilitat. Serà el primer a donar senyals i les ha de donar de manera inequívoca. En depèn no tan sols la seva vigència i la seva posició com a partit, sinó també la configuració d’un nou horitzó a mitjà termini, per a la causa de la igualtat i la justícia social, per a la causa de la democràcia, per a la causa de Catalunya.

El PSC serà la pedra de toc. I, doncs, no es pot permetre frivolitats, ni la més mínima ombra en els mètodes i els procediments, en els reglaments. L’autoexigència democràtica ha de ser absoluta. Ha de permetre que aflori tota la pluralitat que conté i ha de generar el clima fratern que permet els consensos més enraonats i integradors. Perquè el PSC ha de canviar en moltes coses, però ha de fer-ho sense traumes ni esquinçaments, ha de fer-ho a partir d’una ampla entesa i de la suma de tots els seus actius. S’han de fer tots els relleus que calguin, però sense derrotes cruentes, a partir de la racionalitat que el moment imposa.

Les males arts i els tripijocs han fet molt de mal en el passat i no haurien de repetir-se per compte de cap aparell ni per compte de cap insurgència. La crisi de la política democràtica és una crisi de confiança, basada en la idea que la part fosca de la condició humana s’hi mou a pleret. No és més cert que en altres camps, amb la diferència que, en aquest, hi ha més eines per compensar-ho. El PSC ha de mostrar el que sap: que la política democràtica és l’espai de la llibertat i la solidaritat, l’espai on pot desenvolupar-se plenament les nostres millors facetes, on la dignitat humana i el compromís amb els altres adquireixen de vegades proporcions extraordinàries.

Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button