Alguns mals del PSC són d’ampli abast. La lenta reacció del socialisme democràtic davant el desordre generat pel capitalisme global, evadit de les velles regulacions estatals. El consegüent desgast patit pel govern socialista espanyol, atenallat per unes polítiques d’ajust draconià, imposades pels mercats financers i per una Europa governada per la dreta. I el simultani malestar generat per un sistema democràtic que resta lluny de la creixent exigència democràtica i participativa de la ciutadania.
Altres mals del PSC, en canvi, li són més específics i afecten la seva condició de partit nacional català. La crisi de la perspectiva federal per ell propugnada, en entredit d’ençà de la sentència de l’Estatut, que ha comportat alhora la fallida del “Pacte constitucional”, i davant de la manca d’una correspondència federal seriosa a l’altra banda de l’Ebre. El mutisme i l’absència del PSC i del seu discurs en l’escenari parlamentari espanyol, amb l’abandó de la representació de Catalunya en mans del nacionalisme català i amb l’abandó de la relació Catalunya-Espanya al xoc de nacionalismes contraposats (encara que sovint aliats en les seves opcions econòmiques i socials). I, no diguem, la difuminació de l’obra social del govern d’”Entesa” i de la seva funció integradora del poble de Catalunya, sota l’eixordador soroll de l’hegemònica confrontació de nacionalismes.
Són molts els mals del PSC. I no pot sorprendre ningú la seva davallada electoral, un fenomen que, en bona part, es deu a derives que venen de molt lluny. Com tota crisi, però, també la del PSC pot resultar definitiva o bé una gran oportunitat. Tot depèn de les actituds. La més fàcil i fatal és l’actitud desesperadament conservadora del nàufrag que s’arrapa a les quatre fustes que floten. N’hi ha una altra, però, de possible i desitjable: l’actitud serena de l’investigador, de l’enginyer, del savi, que veu en el fracàs l’ocasió per identificar i descartar errors i per rectificar i orientar-se amb encert. La primera actitud, acovardida i gasiva, porta al declivi definitiu. La segona és l’única que permet apuntar a la represa, l’única que està a l’altura dels ideals defensats i que es fa digna de les petjades precedent, les que van deixat el homes i dones coratjosos que van fer seu el combat per la llibertat i la justícia, quan aquest, a més de satisfacció moral, oferia un alt risc de deixar-hi la pell.
El socialisme democràtic és una opció radical per la democràcia, és a dir, per les urnes, però també per l’expansió dels valors democràtics, pel predomini del poder democràtic sobre el poder econòmic, per l’emancipació humana de tot poder i valor antidemocràtica. Això, a parer meu, avui i aquí, hauria de traduir-se en quatre punts bàsics:
- Una política democràtica d’abast supraestatal, capaç d’embridar la selva econòmica global i de governar-la en funció del bé comú; objectiu que exigeix un europeisme sense reserves, cap a una Europa políticament forta, més enllà de les inèrcies nacionalistes dels vells Estats, impulsora d’una concertació política intercontinental, d’un nou ordre global basat en la dignitat humana i en la preservació del planeta.
- Un compromís decidit per una democràcia sense restriccions, a l’altura d’una ciutadania cada cop més madura, crítica i exigent, amb un sistema electoral més just, amb llistes obertes, amb uns electes vinculats als seus electors, amb amples canals participatius, promotors de corresponsabilitat ciutadana.
- Una representació democràtica de Catalunya a les cambres espanyoles, amb presència i veu del catalanisme d’esquerres com del catalanisme conservador. Amb un PSC sense mordaces antidemocràtiques ni renúncies suïcides, amb el seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats. Només així la política espanyola i la relació Catalunya-Espanya, en incorporar el discurs del catalanisme de vocació federalista, podran superar l’exclusiva escenificació i l’hegemonia del xoc entre nacionalismes. Aquesta és una condició indispensable per a la normalitat democràtica a Espanya i per a la cohesió nacional a Catalunya.
- Unes eleccions primàries, a partir d’un cens ciutadà públic i transparent, de les quals sorgeixi la candidatura socialista a la Presidència de la Generalitat, destinada a encapçalar l’”Aliança Catalana de Progrés”, l’ample moviment polític i social que caldria impulsar de manera immediata.
Els mals del PSC no es resoldran en el seu proper congrés. Però aquest serà decisiu per resoldre el dilema: declivi o represa. Caldran, penso, unes resolucions en la línia dels quatre punts esmentat i, si aquestes es donen, caldrà una direcció que ofereixi prous garanties i tingui prou força per desenvolupar-les degudament, és a dir, una direcció que integri la pluralitat del PSC i que, des dels compromisos fundacionals d’aquest, sigui capaç de conduir els canvis que han de permetre la represa.
Un comentari