Una de les circumstàncies del brot independentista català, que en això no és gens original ni excepcional, és que tots els seus protagonistes saben com va sorgir, però ningú sap molt bé com fer-ho. Això és una cosa molt freqüent en els assumptes polítics. Se sap com s’entra en un embolic però no com se’n surt. Sovint es recorda, per exemple, que la transició de la dictadura a la democràcia es va realitzar en la dècada de 1970 improvisant una i altra vegada, a mesura que els esdeveniments ho exigien.
El mateix cal dir, a escala catalana, de la recuperació de l’autonomia. Hi havia projectes, plans més o menys detallats, sobre el que algunes forces socials i polítiques volien fer. D’això tractava, posem per cas, el Congrés de Cultura Catalana que va tenir lloc als últims anys de la dictadura, encara en condicions d’il·legalitat i clandestinitat. Ningú comptava que Josep Tarradellas tornés de l’exili com a president de la Generalitat. A poques setmanes de les primeres eleccions al Parlament, ni CiU ni Jordi Pujol haguessin apostat a que els tocaria formar el primer govern autònom.
Una cosa semblant passa ara amb el brot independentista. Ha sorgit, hi és. Té un ampli suport social i una majoria en un parlament autònom, però no sobirà. S’han realitzat proclamacions retòriques, s’han improvisat fulls de ruta i plans per a fer-la efectiva, però, en realitat, ningú sap com aconseguir-la, no està gens clar qui pot liderar-la. Tampoc hi ha un programa d’aplicar, més enllà del rebuig a les limitacions amb què ha ensopegat l’autonomia de Catalunya. Els partits independentistes porten uns mesos desorientats, perquè han pres consciència que la simple repetició de la consigna, independència, independència, no obra miracle algun, no resol els problemes, i està arribant el moment en que aquesta realitat es fa òbvia per a tot el món.
La CUP va acudir a les eleccions al Parlament brandant una fórmula, la seva fórmula. Tenia, té, l’atractiu de la simplicitat: desobediència. I un avantatge, potser no volguda però real: els qui estaven en situació de desobeir eren uns altres. Aquesta era la resposta dels líders de la CUP en els debats preelectorals. Davant els obstacles que anaven sorgint i els que assegurava que aniria aixecant el Govern de l’Espanya de la qual es pretén la separació, els dirigents de la CUP tenien una resposta clara, desafiant: desobediència. Sonava a invocació màgica. El resolia tot, desfeia els obstacles. Enfront de la resistència del Govern central i les institucions de l’Estat, desobediència. Davant de les decisions del Tribunal Constitucional, desobediència.
Les matemàtiques electorals van convertir a la CUP a complement necessari i imprescindible per formar majoria independentista al Parlament i llavors els seus líders van obligar al soci major, Junts pel Sí, a adoptar a la Cambra una resolució que, entre altres coses, fixava la desobediència a les institucions de l’Estat espanyol, i en particular al Tribunal Constitucional, com a mètode per a materialitzar la independència. I a més, li marcava un termini: 18 mesos.
Això va passar el 9 de novembre i des de llavors independentistes cal mesuren el temps com si del començament d’una nova era es tractés: només falten 17 mesos, només falten 16 mesos, només falten 15 mesos… El que per a uns és una esperançadora compte enrere per a altres, entre els mateixos independentistes, és un malson. La desobediència s’ha convertit, com era de suposar, no en un mètode màgic sinó en un perillós i amenaçador maldecap del qual Junts pel Sí i el Govern de Carles Puigdemont volen lliurar-se i no saben com perquè el seu aliat no els deixa. Així està l’independentisme: entre la pressió de l’ala radical i el risc de desbandada de l’ala moderada. No és per sorprendre. Succeeix sempre en aquest tipus de situacions.
I aquest és el problema: el pas següent al de la desobediència, suposant que algú vulgui donar-lo, és la insurrecció. Per molt pacifica que es proclami, aquesta és la via preconitzada per la CUP i aquest és el desafiament que s’autoimposen els qui la segueixin. Arribats a aquest punt, el que de veritat compta no és la majoria al Parlament, sinó la relació entre la força política, social, institucional, econòmica d’una Catalunya amb una ajustada majoria independentista respecte a un Estat espanyol que s’oposa frontalment a ella. Per terra, mar i aire, com no deixen de recordar els seus defensors.
