Amb la derrota de la Guerra de Successió Catalunya va perdre la seva sobirania política, fonamentada en les seves Constitucions i privilegis. El país va passar a ser regit, com la resta de territoris d’Espanya, per unes lleis uniformitzadores que no admetien, a excepció dels territoris bascos forals, cap mena de particularitat.
Aquesta situació es va perllongar durant més de dos segles, fins que el catalanisme polític nascut a l’escalf de la Renaixença cultural i liderat per Enric Prat de la Riba va aconseguir la fita històrica d’agrupar tot el Principat de Catalunya sota l’únic govern de la Mancomunitat. A partir d’aquí ja no hi ha hagut marxa enrere en l’autogovern, si no ha estat motivada per un acte d’imposició forçada, militar o política, des del govern espanyol. Els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco van suspendre l’autonomia catalana en dues ocasions, i els lerrouxistes i la CEDA van fer el mateix després dels Fets d’Octubre del 1934.
Després de la mort de Franco, però, Catalunya entra en una fase esperançadora. El pacte constitucional és subscrit per tots els grans partits espanyols i Espanya esdevé un país profundament descentralitzat. En paral·lel, el procés de construcció europea afebleix els estats i fa impensable que es pugui produir cap altre cop militar. Malgrat aquest nou escenari, la desafecció política i social entre Catalunya i Espanya, entre catalans i espanyols, ha arribat a nivells inimaginables fa no gaire temps. Què ha passat en aquests trenta anys?
Borja de Riquer CATEDRÀTIC HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA UAB
1. Quines causes històriques han dut a l’actual tensió entre Catalunya i Espanya?
A les causes històriques prou conegudes per tothom s’hi ha d’afegir el deficient funcionament de l’actual sistema autonòmic espanyol, que ha demostrat ser força discriminatori per a Catalunya. La Constitució espanyola de l’any 1978, nascuda de la Transició després de la dictadura, no ha significat un punt de partida cap a una Espanya plurinacional i federalista, sinó un punt final intocable. En aquest sentit, la no-reforma de la Constitució en aquests 34 anys ha provocat una notable insatisfacció a Catalunya, que ha vist molt hipotecades les seves possibilitats com a país i pateix un espoli fiscal que fa perillar la seva estabilitat econòmica i social en el cas que aquesta situació es perllongui indefinidament.
2. Fins a quin punt el desplegament autonòmic ha influït en aquest desacord?
El cafè per a tothom va ser una maniobra política dissenyada especialment per diluir el pes polític de les autonomies catalana i basca, per evitar l’establiment de relacions bilaterals (govern espanyol-Generalitat) i, a més, ha suposat unes noves plataformes de poder per als barons regionals de la UCD -després PP– i del PSOE. Avui alguns espanyolistes recalcitrants semblen penedits, però dubto que acabin proposant la liquidació del model autonòmic actualment vigent, en el qual han teixit, després de tants anys, massa interessos personals, polítics i econòmics. En aquest sentit, sempre els han resultat molt més útils, políticament i mediàticament, les campanyes habituals i recurrents contra els “insolidaris i egoistes” catalans.
3. Què hauria de passar per fer remetre aquesta tensió?
Només caldria que els demòcrates espanyols acceptessin que Catalunya té el dret a modificar la seva situació dins l’Estat, sempre que la majoria dels seus ciutadans així ho volgués democràticament. Però, desafortunadament, em temo que aquest principi democràtic, exercit al Quebec més d’una vegada els últims anys i que aviat serà exercit també a Escòcia, a Espanya no és acceptat de cap de les maneres. Els polítics espanyols han imposat, com a dogma de fe, que no hi ha més nació que la seva, Espanya, i que els altres no tenim dret ni a vindicar la nostra pròpia nació. Avui la majoria dels polítics i intel·lectuals espanyols -tant de dretes com d’esquerres- subscriurien allò tan terrible de “antes roja que rota “. Davant d’aquestes actituds, clarament antidemocràtiques, els catalans no només ens hem de carregar de raons sinó que també cal mostrar tanta fortalesa com habilitat política.
Article de Jaume Clotet per a l’Ara.cat
