La triomfal entrada al Palau de la Generalitat de Lluís Prenafeta, el poderós secretari general de la Presidència en l’etapa de Jordi Pujol, per assistir a la presa de possessió d’Artur Mas com a president ha estat fins ara el moment que millor resumeix la tornada de CiU al poder a Catalunya. Prenafeta es va convertir en símbol insuperable.
Sí, ha estat un retorn: de la dreta al Govern i de l’esquerra a l’oposició. I ambdues parts ho han viscut com una reincorporació al seu lloc, encara que dissimulin. Mas, declarant que viu la seva nova responsabilitat com una arribada i no com un retorn. El socialista Joaquim Nadal, recentment nomenat cap de l’oposició parlamentària, reiterant ahir la seva voluntat que el PSC es comporti com un partit de govern.
El que sembla portar pitjor la seva situació és el PP, que va viure les eleccions catalanes com un triomf de la dreta però va haver de comprovar que li toca seguir escalfant els bancs de l’oposició al Parlament. En canvi, a jutjar pel que s’ha vist i sentit en els primers moments, als dirigents d’Iniciativa-Verds no els va costar pràcticament res assumir gairebé amb alegria la seva part en la tornada de l’esquerra al seu paper d’oposició. Misteris de la política. La tardança de l’encara president d’ERC, Joan Puigcercós, en adonar-se que tenia una indelegable i no precisament petita part de responsabilitat en la derrota de l’esquerra remet també a la idea que els republicans es veien a si mateixos amb més naturalitat en l’oposició que al Govern. Era com si digués: “Aquí no ha passat res”.
Però ha passat. I ara el raonable és esperar que aquesta resituació de cadascú en un lloc duri almenys dues legislatures, per poc que CiU li posi un mínim de sentit comú i eficàcia al seu domini institucional i mediàtic.
No obstant això, l’eventualitat d’un període més llarg no és menyspreable si l’esquerra repeteix ara el que va fer en la dècada de 1980, en l’etapa que va consagrar al pujolisme com a força de govern. Aquella etapa va coincidir amb l’auge del neoliberalisme als Estats Units i el Regne Unit, l’enfonsament del comunisme soviètic i la desorientació de la socialdemocràcia en els països de l’entorn occidental en què està Espanya. Aquell procés a escala planetària es va traduir a Catalunya en un abstracció de les forces de l’esquerra, en què cadascuna anava al seu aire. Els socialistes, autoproclamant-se en solitari alternativa de govern a CiU. Esquerra, “satèl·litzada” del pujolisme fins a l’extrem que els seus secretaris generals d’aquests anys van acabar tots a CiU. Els comunistes, deixant anar llast i dedicats a convertir-se en ecosocialistes.
Fins que el PSC es va decidir a trucar a Pasqual Maragall no es va iniciar l’elaboració d’una alternativa real al domini de CiU, i això no va succeir fins ni més ni menys que 1997. Pujol i CiU portaven ja quatre legislatures formant Governs a Catalunya un darrere l’altre quan Maragall va començar l’elaboració d’un projecte de canvi polític. I la consegüent acumulació de forces no es traduiria fins a 2003 en una majoria parlamentària del conjunt dels tres partits de l’esquerra.
Les primeres setmanes de la legislatura actual ens mostren un Mas posant els vímets per a una etapa amb majoria electoral i política de llarga durada, com indica la integració de Ferran Mascarell al Govern de CiU. Davant d’aquest esforç, sembla apuntar-se la tendència dels partits de l’esquerra a buscar-se la vida cada un pel seu costat: els socialistes, proclamant-se força de govern; Esquerra, competint amb els partits sorgits de les seves escissions recents; Iniciativa-Verds, autoproclamant-se una altra vegada com a esquerra veritable. Potser és una etapa inevitable per reagrupar forces, però les dades i l’experiència indiquen que ni el PSC, ni ERC, ni ICV poden ser alternativa per separat i que, per tant, si volen retornar al Govern, han d’elaborar un projecte conjunt per dirigir Catalunya. Aquesta vegada, més conjunt. Com més triguin a començar, més tard arribaran. L’altra vegada van ser 23 anys.
Un comentari