És clar que, a les coses, cal dir-les pel seu nom, “al pa, pa i al vi, vi”. Tractar d’impedir-ho va contra el sentit comú i només es pot entendre com un intent falsari per sembrar la confusió que, ja se sap, és guany de pescadors. Això atempta contra el dret ciutadà a la deguda informació. I atenta, en termes de mercat, contra la lliure competència: no es pot negar el seu nom a cap producte, llevat que es tracti de donar-li l’exclusiva a algun competidor o, pitjor encara, a algú que no podria competir en igualtat de condicions perquè no dóna la talla. El pa és el pa, el vi és el vi i el grau és el grau. I no pot obligar a ningú a que anomeni, al pa, “massa de farina fornejada” ni, al vi, “most fermentat” ni, al grau, “títol superior”. Menys encara hi ha via lliure perquè altres productes puguin dir pa, vi i grau. Aquesta és la situació demencial en què es troben les escoles superiors artístiques i els seus ensenyaments, que atresoren un coneixement sedimentat al llarg del temps, davant d’unes ofertes universitàries que poden improvisar de qualsevol manera, a partir de quatre rudiments teòrics. Sent ambdós ensenyaments reconeguts com “primer cicle o grau” de l’Espai Europeu d’Educació Superior, però només les segones amb la denominació corresponent de “Grau”.
Les escoles superiors d’ensenyaments artístics havien esperat que, in extremis, una esmena de consens a la LOMCE, al Senat, restituís la denominació de “Grau” que els correspon, que va establir el Reial Decret d’Ordenació d’aquests ensenyaments, a l’octubre de 2009, i que va regir durant els cursos 2010-11 i 2011-12 i fins a la sentència del Tribunal Suprem de febrer del 2012. Una sentència que va confirmar la condició d’aquests ensenyaments com a “primer cicle o grau” de l’Espai Europeu d’Educació Superior, però que va assenyalar l’error del Ministeri d’Educació al no haver esmenat la vella denominació de “Títol Superior” a la LOE (com sí havia fet en el seu moment amb la LOU), cosa que invalidava ara la part corresponent del Reial Decret d’Ordenació. Milers d’alumnes -dues promocions senceres de totes les escoles artístiques superiors- es despertaven aquest dia amb la notícia que els estudis que venien cursant ja no eren de “Grau” encara que així ho digués la matrícula pagada, com ells diuen, havien estat ” degradats”.
Havia estat un descuit incomprensible del Ministeri o, més aviat, es tractava d’un “regalet”- amb espoleta retardada- que algun “amic” de les arts va deixar embolicat i camuflat? Sembla mentida que, a hores d’ara, hi hagi encara gent encastellada que no pot amb les arts. Pensàvem que havien quedat enrere definitivament, que el seu cant del cigne havien estat els dos episodis soferts en el procés de desenvolupament de la LOE, tancats amb la dimissió de dos directors generals, gràcies a la coherència i al coratge d’Eva Almunia, en un cas, i de Mario Bedera, en l’altre, successius Secretaris d’Estat d’Educació. Es tracta de la retrògrada ideologia que sempre va menysprear al coneixement artístic i que, no fa tants anys, tenia a bé enterrar els còmics “fora de sagrat”.
Caldrà convenir, però, que l’inefable ministre Wert els va prendre el relleu, enfrontant-se a la voluntat pràcticament unànime de les direccions de les escoles i també dels grups parlamentaris, inclòs el seu propi. Llança a la mà, va donar amb la possible esmena de consens per terra i va forçar a l’extrem el corró governamental, legislant contra la denominació de “Grau” que hauria etiquetar als ensenyaments artístics superiors com el que són, amb la resta d’ensenyaments superiors.
Pura ideologia? O potser, també, alguna funcionalitat opaca? Això segon sembla més que probable. Sol passar amb les ideologies extremes. Després dels seus valors i “públiques virtuts”, amaguen lletjos “vicis privats”. Mireu l’efecte i s’endevinarà de seguida la cura. Algunes facultats universitàries, amb professorat sobrant o amb desitjos d’aconseguir majors cotes de poder acadèmic, porten temps volent colonitzar nous territoris docents, fins i tot sense disposar del coneixement ni del professorat degut. I vet aquí que ara, per fi i gràcies al ministre Wert, podran fer-ho, traient al mercat “Graus” de música, de teatre, de dansa, de disseny i de conservació de béns, en competició trucada amb les escoles superiors artístiques, les úniques que disposen d’aquests coneixements i del professorat adequat, i els ensenyaments de les quals, sent de “primer cicle o de grau”, no podran denominar-se “Grau”. Més encara i potser aquí hi ha el mòbil principal-, els centres privats que, millors o pitjors, s’adscriguin a una universitat també podran esgrimir, en els seus ensenyaments, davant de les escoles públiques de sempre, la denominació de “Grau”. Sobren els comentaris.
Què faran ara les escoles artístiques superiors, després del llarg, laboriós i exemplar procés seguit des de 2004 que les ha portat a ser membres de ple dret de l’Espai Europeu? Vist el vist, esgotat el tràmit del Senat, aprovada la LOMCE sense cap esmena al respecte, sembla no haver-hi més que dos camins possibles. Un: carregar amb el disbarat fins que canviïn les tornes. L’altre: fer creu i ratlla, donant per liquidat el camí a la mida obert per la LOE i el Reial Decret d’Ordenació, per passar a exigir la major, és a dir, la reforma de la LOU, de manera que els ensenyaments artístics càpiguen directament a la universitat sense morir en l’intent. Mentrestant, caldria negociar amb la universitat, a partir de l’acord i el suport del corresponent govern autonòmic, un model transitori de “adscripció universitària” que permeti disposar ja de la denominació de “Grau”, sense que això greugi el preu de la matrícula i garantint la ràtio professor / alumnes avui vigents i un règim del professorat que admeti, en igualtat de condicions, als artistes en exercici al costat dels doctors. El primer és un paràmetre democràtic elemental.El segon són les condicions vitals dels ensenyaments artístics.
Quin cansament! ¡Quan treball inútil, a les escoles, en les trobades curriculars, en el diàleg amb la professió, als despatxos ministerials, en el Consell Superior d’Ensenyaments Artístics, en les seves comissions, en la relació amb els grups parlamentaris…! Quantes esperances frustrades! Que penós! Cal agrair-ho al senyor Wert i al govern del qual forma part. I, en certa manera, als corifeus que, des dels seus interessos corporatius (el plat de llenties d’una càtedra universitària), fa temps que pregonant l’ingrés incondicional a la universitat, tot i que sigui per enterrar els ensenyaments artístics. Caldrà anar amb molt de compte.
