I si sí?
* “I si sí?”: quan començà el mal anomenat “procés”, aquesta pregunta se la va fer molta gent. Uns se la feren amb il·lusió – tantes eren les promeses que es feien demagògicament, oferint una independència a la cantonada i pràcticament de franc. Altres se la van fer per cautela biogràfica (“És improbable però, i si sí? No voldria que em titllessin després de botifler!”). Altres es feren la pregunta per càlcul, en dues versions: els uns, respectables i equivocats, es deien “demanem la independència i obtindrem el màxim autogovern possible“; els altres simplement pensaven: “quina bicoca, quants càrrecs a repartir, quantes feines ben pagades, quants aplaudiments!”.
* De tots ells, els únics que l’han encertat, de moment, han esta els darrers, és a dir els aprofitats i els oportunistes, amb la seva inevitable rialleta de conill.
I si no?
* Hauria estat necessari fer-se des del començament la pregunta oposada: “I si no?” Una mulitud il·lusionada s’hauria estalviat disgustos i frustració. Els que van callar per un “i si sí?”, no tindrien ara recances retrospectives. Als aprofitats se’ls hi hauria acabat la bicoca. Catalunya estaria menys esquerdada i tindria un autogovern que ara mateix pràcticament no té. A Espanya no planarien les tremendes amenaces que només els molt curts de vista no veuen a l’horitzó.
El Piamonte del Piamonte
* Una possible hipòtesi de tall “gramscià”, que només es formulable irònicament, permetria interpretar els orígens del mal anomenat “procés”, més enllà de les rucades a dues bandes dels últims anys.
* En el període de la Transició, els burgesos de Catalunya es mostraren ostensiblement incapaços d’exercir una funció dirigent; però volien, òbviament, que els seus interessos seguissin essent dominants. Per això, malgrat que majoritàriament no eren nacionalistes, van acabar optant per la única opció instrumental que trobaren a mà i donaren suport al pujolisme, amb recança però plenament.
* Es podria dir que van fer com els nuclis burgesos italians que, febles i dispersos en el període de la unitat nacional, van cedir la funció dominant al Piamonte i la seva monarquia, que exerciren, deia Gramsci, una funció substitutiva equiparable a la d’un “partit” per bé que només capaç de dominar, no de dirigir. Així, es podria dir que, en perspectiva històrica, la burgesia catalana no sols no va ser capaç d’encapçalar un Piamonte espanyol, sinó que acabà cedint armes i bagatges a un Piamonte pujolista.
Equilibris i ruptures de compromís
* S’establí així a Catalunya, el 1980, un “equilibri de compromís” entre burgesos catalans, Estat espanyol i pujolisme, que durà tres decennis. Durant aquest llarg període, el pujolisme exercí una funció de domini però no d’hegemonia (li era disputada sobretot per les esquerres dels nuclis urbans). Des de la Generalitat, el pujolisme va desenvolupar una prolongada “guerra de posicions”, fent avançar els seus peons en les institucions, en el territori (món rural vs. món urbà), en els vells i nous mitjans de comunicació, a l’escola, en el camp intel·lectual i en el món dels negocis. Les esquerres, amb la implosió del PSUC i l’afebliment del PSC (abans i després del cant del cigne maragallià) anaren cedint terreny.
* Fins que arribà el moment que el domini pujolista va caure en la il·lusió de l’hegemonia, quan pel pas del temps, els escàndols, la crisi i els avatars polítics s’anaren trencant els “equilibris de compromís”, primer amb l’Estat espanyol i després amb els suports burgesos tradicionals. Però essent el pujolisme una força ersatz, substitutiva, no reeixí a exercir un paper nacionalment dirigent. A més, aquest intent de pas a l’hegemonia (cercant conjuntures “plebiscitàries”) va fracassar també per errors estrepitosos d’avaluació i exercici polític. Sobretot, perquè ignorà el pluralisme dels sentiments d’identitat, lingüístics, de cultura i d’opinió política de la societat catalana, i perquè minusvalorà totalment la força de reacció de l’Estat i de la societat a Espanya.
* La nostra història dels últims quaranta anys seria doncs, en terminologia gramsciana, un petit cas de “revolució passiva” no reeixida, que ha arribat a un punt crític d’impasse sense que cap força político-social pugui exercir una funció ni dirigent ni dominant. Per això s’ha entrat en l’anomia caòtica de les crides al “protagonisme de la gent“. Per això, anomenar procés al “procés” és contradictori, una mena d’oxímoron: es tracta d’un cul-de-sac. La perspectiva que apareix a la vista sembla una prolongada guerra de desgast, esperem que incruenta, però amb una llarga llista de víctimes en tots els fronts.
* (Aquestes hipòtesis, fruit d’una mirada consternada, estan formulades en broma (“macabre fun”. humor macabre), però no em semblen del tot improcedents).
