Raimon Obiols: L’apunt del dia/271 (Landsberg, el compromís i les causes imperfectes)

Landsberg, el compromís, les causes imperfectes 

31 d’octubre de 2023

Paul Ludwig Landsberg (Bonn, 1901-Oranienburg, 1944) va ser un filòsof alemany que durant un parell de cursos,  de 1934 a 1936, ensenyà a la Universitat de Barcelona, convidat per Joaquim Xirau, aleshores degà de la facultat de Filosofia i Lletres.  Deixeble de Max Scheler, Landsberg era  professor a la Universitat de Bonn, però el 1933, amb l’ascens de Hitler, va haver d’exilar-se per ser d’origen jueu. 

A Barcelona, els  cursos i conferències de Landsberg deixaren petja entre els joves universitaris que els seguiren, entre ells Jordi Maragall, el pare d’en Pasqual, que en deixà escrit un perfil. Amàlia Tineo i Francesc Gomà, que vaig tenir la sort de tenir de professors de batxillerat, el recordaven sovint (Gomà el descrivia com un «cavaller andant de l’esperit»). Retornat a França, ensenyà a la Sorbona, col·laborà estretament amb la revista Esprit, i quan els alemanys envaïren el país fou internat. Aconseguí evadir-se i col·laborà en la resistència, fins que finalment caiguè en mans de la Gestapo. Va morir d’inanició al camp de concentració d’Oranienburg, prop de Berlín, el 1944. 

A la revista Esprit, Landsberg publicà el novembre de 1937 un assaig, Reflexions sur l’éngagement personnel (Reflexions sobre el compromís personal), que ha estat reeditat fa poc. Ha recobrat actualitat: les convulsions actuals del món recorden aspectes tràgics dels anys 30 del segle passat i replantegen de nou amb força la qüestió del compromís personal.

Situats en un món ple de contradiccions i violència, escrivia Landsberg, «tots sentim  sovint  la necessitat de retirar-nos del joc, d’apartar-nos, de situar-nos “per  damunt”  dels esdeveniments, com a espectadors separats.  El motiu d’aquesta fugida del món no és un egoisme estret, sinó més aviat el desig de poder constituir almenys una vida significativa en l’àmbit individual i privat, replegant-nos en nosaltres mateixos». 

«Però aviat ens adonem», seguia el filòsof, «que la nostra existència  està tan implicada en un destí col·lectiu que la nostra vida pròpia  només pot guanyar  sentit participant en la història de les col·lectivitats a les quals pertanyem». 

Aquesta idea de compromís significa el rebuig radical d’una humanitat dividida entre  víctimes i espectadors passius, d’una banda,  i actors  brutals i actius, de l’altra. La manca de compromís (la  no intervenció) dels uns donaria via lliure a l’agressivitat sense escrúpols ni límits  dels altres. 

En tal situació, escrivia Landsberg,  «La intel·ligència podria observar-ho tot, explicar-ho tot, és a dir, reduir els fets a altres fets designats inequívocament. Podria justificar-ho tot,  o més aviat no podria justificar res.  (…)  Aquest  punt de vista d’una intel·ligència radicalment separada  ja no pot satisfer els homes, en un moment de crisi històrica i social que, tard o d’hora, esdevé la crisi personal de cadascú». 

« D’aquesta responsabilitat pel futur, cap déu ens en  pot deslliurar”, deia Landsberg. Reconeixia  els riscos del compromís: «és molt difícil decidir-se per una causa imperfecta, és a dir per qualsevol causa humana», però «és a través d’aquesta consciència de la imperfecció que la lleialtat a una causa es preservarà de tot fanatisme, és a dir, de qualsevol convicció de viure en possessió d’una veritat absoluta i integral». 

Durant anys, la noció de compromís perdè la vigència extrema que tingué en l’època que Landsberg visqué. El 2010, Gregorio Luri escrivia a l’Ara, en un bon article que recordava el fiòsof, que «Ja no es parla de compromís (…) Ara és una paraula que els mitjans de comunicació desempolsen a les necrològiques“.

Tal vegada, en les convulsions actuals del món,  les paraules de Landsberg tornaran a sonar amb força: «Anomenem compromís l’assumpció concreta de la responsabilitat d’un treball a realitzar de cara al futur (…) El compromís fa realitat la historicitat humana i voler eludir-lo és normalment destruir el progrés mateix de la nostra qualitat humana».

____________

Xavier Escribano, Paul Ludwig Landsberg, un cavaller errant de l’esperit a Barcelona

Jordi Maragall,  Paul Ludwig Landsberg. Vida, obra i mort, a Paul Ludwig Landsberg, Reflexions sobre el suicidi i la mort

P. L. Landsberg, Reflexions sur l’éngagement personnel