CatalunyaPortada

Jordi Font: L’endemà del tsunami

Un tsunami conservador ha inundat l’“estesa pell de brau”, amb tota la seva fúria invasiva. Ha arrasat. Ha sepultat en uns instants l’excel·lent i meritòria feina de molts alcaldes exemplars i entusiastes, que no en tenien cap culpa, que mereixien tot el reconeixement. Ha esventrat parets i s’ha endut gent, idees, projectes…

És l’efecte inevitable d’un període massa paradoxal, tràgicament paradoxal. En el seu decurs, el socialisme democràtic, caracteritzat des de la postguerra mundial per la seva capacitat de governar l’economia i de compensar els desequilibris de la selva capitalista, ha esdevingut un impotent hostatge, obligat a rescatar els bancs de la crisi produïda per ells mateixos i a fer-ho a càrrec de l’erari; i obligat, per les exigències dels mercats financers, a practicar reajustaments draconians i intensius, a expenses dels sectors més febles de la societat, dels sectors que esperaven la protecció dels socialistes.

Sabem que la selva és aliena a tota moral. I que només la doma i l’enjardinament poden fer-la habitable. Però vet aquí que els fuets dels domadors i les dalles i rasclets dels jardiners fan curt, ja no hi arriben: no donen per posar ordre a la selva global. Són eines de curt abast. Caldrien eines efectives, d’abast europeu i mundial, avui inexistents o molt insuficients. Urgeix un relat versemblant en aquesta direcció, capaç de rearmar la voluntat reformadora de l’esquerra i de tornar-li la credibilitat. Només així es podrà esquinçar la tètrica nuvolada i recuperar l’esperança contra l’abandó, el cinisme i la demagògia populista.

Catalunya i el País Basc alteren el to uniforme del mapa estatal i mostren la singularitat dels respectius demos. En el nostre cas, amb una opció conservadora específica (CiU), que tanmateix sembla destinada a pactar, un cop més, amb la dreta espanyola més cavernícola i anticatalana, sense ni tan sols esperar a les properes eleccions generals, sinó en els mateixos ajuntaments, encara que sigui fent alcalde de Badalona un dels més conspicus representants de la prèdica xenòfoba. O pesarà més el compromís democràtic i l’interès nacional, tal com havia promès CiU durant la campanya electoral?

Els resultats del socialisme català, al seu torn, són pitjors que els resultats del socialisme espanyol, perquè haurien de ser millors i són iguals. És sabut que les ofensives del PP generen anticossos a Catalunya. Quan, el 1976, el socialisme dequeia a tot Espanya, a Catalunya restava encara en primera posició. Ara, això no ha succeït, i alguna explicació ha de tenir. Per descobrir-la, només cal parar l’orella a les converses de mig país: dues votacions del PSC al Congrés dels Diputats (sobre la sentència de l’Estatut i sobre el Fons de Competitivitat) han tingut efectes devastadors sobre el seu renovat crèdit nacional, en haver contradit de manera ostentosa i incomprensible el seu vot de la setmana anterior (al Parlament i al Senat, respectivament). Ha estat com engegar-se un parell de trets a la cama i servir mastegat a CiU el revifament del tronat anatema sucursalista.

Mentrestant, les xarxes socials treuen espurnes i els “indignats” ocupen les places contra els efectes salvatges de la crisi. Hi acampen, s’hi expressen imaginativament, debaten de manera ordenada, constitueixen comissions de treball… Davant d’un sistema obscur i depredador, amb unes polítiques d’esquerra que no toquen vores, sorgeix la millor cara de l’espècie humana: la rebel·lia contra la injustícia; l’exigència ètica, a voltes ingènua, però sempre imprescindible; la deliberació pública, l’àgora primigènia, bressol de la democràcia; el compromís col·lectiu, nou de trinca.

Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button