Raimon Obiols: L’apunt del dia/114 (Marina Bru, una camisa immaculadament blanca)
Marina Bru, una camisa immaculadament blanca
11 de maig de 2023
He conegut, al llarg de la meva vida política, bastants casos de gent que exhibia amb seguretat tota mena de certeses i conviccions immutables, que canviaven a l’albur del temps i de les circumstàncies. En alguns casos, a contracor i mirant de posar-hi bona cara, quan les evidències desmentien allò que creien veritats definitives. En altres, amb el càlcul lleuger de qui té un tombant pels canvis de camisa.
Per sort, he conegut molts més altres casos de persones que, fins i tot quan canviaven d’opinió, ho feien mantenint unes fidelitats essencials, un entramat de principis irrenunciables. “De savis és canviar d’opinió. Al que no hem de perdonar és al que canvia de camisa, que no és el mateix que canviar d’opinió. S’ha de dur sempre la mateixa camisa, i s’ha de dur immaculadament blanca”, escrivia Lluís Capdevila, parlant d’Emili Junoy, el 1931.
Hi ha gent que du tota la vida la camisa immaculadament blanca. Per sort. La Marina Bru, per exemple. Ara m’ha telefonat en Daniel Font per dir-me que s’acaba de morir. A la meva edat, les baixes d’amics i amigues més grans que tú, o coetanis, es multipliquen. Fa un parell de setmanes havíem parlat, d’ella i del seu germà Carlos (europeístes de pedra picada tots dos), amb Laura Baeza, a Montblanc.
Dur sempre la camisa immaculadament blanca no s’ha de confondre amb la «coherència». Les persones sempre «coherents» fan sempre una mica de por. Es tracta d’una altra cosa, que no és fàcil de definir, però que he après a reconèixer: és una suma de rectitud i de bona voluntat en el judici; de passió per defensar les pròpies idees respectant les dels altres; de sentit intens de l’amistat; de tenacitat i perseverança; potser de manteniment d’una determinada serietat de la infància, malgrat els cops i desenganys que dóna la vida. De tot això, la Marina Bru en tingué i en regalà en abundància.
En el món de la política en sentit general (dels afers col·lectius), que és molt més complicat que tots als estereotips pejoratius habitualment predominants, aquesta gent amb camisa immaculadament blanca és indispensable. Són el ciment generós sense el qual no és possible cap empresa col·lectiva autènticament ambiciosa. En Miquel Iceta ha dit, comentant la mort de Marina Bru, que va ser «una companya imprescindible en el moment trascendental de la unitat socialista». En puc donar testimoni: era respectuosa, ferma i diplomàtica, elegant i sempre somrient, feminista de la primera hora. Amb ella, i amb moltes i molts altres companys i companyes, vam formar a Catalunya un partit d’igualtat i d’unitat civil, d’amples fronteres, que segueix navegant en mar obert, espero que per molts anys.
