Fer nació, no “desnacionalitzar”
Aquest estiu, el govern de Salvador Illa ha fet un any. Sobre seu va recaure el pes de donar cos a l’endemà del Procés, al final abrupte d’aquella dècada de grans expectatives que havia fet somniar la meitat de la ciutadania catalana, la d’identitat més unívocament catalana, mentre havia deixat de banda l’altra meitat, la d’identitat híbrida, sobretot la que se sentia alhora catalana i espanyola.
Tot plegat venia del trauma produït a Catalunya per la sentència del 2010 sobre l’Estatut del 2006 que, empesa per la dreta espanyola, havia vingut a esmenar allò que s’havia pactat i aprovat a les Corts Generals i que havia referendat el poble de Catalunya en exercici del seu dret constitucional a la darrera paraula pel que fa al model del seu autogovern. La resposta catalana havia de ser contundent: clara i viable i també amb tota la força disponible, és a dir, unitària. Però no vam optar per aquest camí, sinó per una actuació de màxims, unilateral i fora del marc legal vigent, sobre la base d’un càlcul polític encara poc explicat. I amb uns “efectes col·laterals” greus per a la nació catalana, de signe “desnacionalitzador” (per emprar un mot que alguns, paradoxalment, fan servir de mandró contra el govern d’Illa). Es tracta de l’efecte de disgregar la nació, de separar els “nacionals” en funció de la intensitat o de la unicitat dels seus sentiments de pertinença. No és que aquest fos un objectiu volgut pels principals dirigents del moment, ben al contrari, però era un efecte indefugible a la vista de les dinàmiques desfermades. I és que, a Catalunya com a Espanya i arreu, hi ha una reserva d’esventats “dorments” que s’activen a la més mínima ocasió, d’igual manera que el foc desvetlla els piròmans. I l’esvoranc social i nacional n’és la conseqüència.
El govern d’Illa, abans que res, tenia la missió de suturar aquesta grossa esquerda que amenaçava de derivar en fractura social i nacional, és a dir, que posava en risc la mateixa existència de la nació catalana. Calia que el nou govern apaivagués la fúria de les acceleracions contraposades. I que, per contra, obrís fites i dinàmiques inclusives, pacificadores, en què pogués identificar-se la pluralitat de la nació, articulant-la en un denominador comú. Calia retornar a les beceroles. Una nació no és una essència pura que calgui preservar de contaminacions (Herder), sinó el consens renovat de la ciutadania que la integra (Renan); un consens que ha de preservar continuïtats fonamentals (com la llengua catalana, en el nostre cas), però que ha de reconèixer i incorporar la diversitat que belluga en el seu si. Ignorar els diferents, menystenir les identitats híbrides, és negar una part de la ciutadania, és supeditar-la a una alternativa individualment infernal i lesiva per al conjunt: transigir a l’automutilació o cavar trinxeres i fer de contrasocietat (el vell camí ja fressat pel lerrouxisme). El govern d’Illa ho ha tingut clar de bon començament: calia fer la nació i no desfer-la, calia reobrir l’espai dels consensos bàsics que articulen la nació.
És, aquest, un govern que fa poc soroll i treballa molt. Es nota. No fa gaire joc tàctic –ni té gaire espai per fer-ne, cal admetre-ho–, però fa apostes estratègiques i les empeny sense defallir: “model singular” i just de finançament, compromís per l’habitatge 2030, “Pla nacional per la Llengua”, reforma de l’administració, rellançament educatiu, aliança arts-educació, traspàs i gestió catalana de Rodalies, ambició de lideratge econòmic espanyol, “Pla Brussel·les” envers les institucions europees, “Pla Àsia” d’obertura cap als mercats asiàtics, impuls del hub audiovisual-digital del sud d’Europa “Catalunya Media City”, ampliació del Prat com a hub internacional (tot preservant el medi natural)…
Ha introduït la normalitat institucional envers l’Estat, sense deixar de mantenir una exigència màxima per assolir les cotes de l’Estatut del 2006 i per anar més enllà en tot allò que calgui. Juga un paper decisiu en aquest sentit l’estreta aliança amb el govern espanyol d’esquerres, l’aliat obvi de Catalunya en la perspectiva del reconeixement plurinacional i del “federalisme dels fets” (mentre no siguin viables les reformes constitucionals). Tot plegat és possible, cal dir-ho, en aliança amb ERC i amb els Comuns. I, a Espanya, en aliança amb aquests i amb Junts. Caldria que l’amnistia s’apliqués aviat enterament i que Junts s’incorporés també als consensos bàsics d’àmbit català. La responsabilitat nacional de tots plegats ho exigeix.
