Va ser arran de l’impuls del nou Estatut pel govern tripartit que va activar-se la persistent ofensiva de les dretes espanyoles -polítiques, mediàtiques, fàctiques en general- per radicalitzar el catalanisme i trencar l’ample consens social on aquest recolza, amb la finalitat de poder fer forat en les franges de població que resultessin incomodades per la radicalització. El nou Estatut no pretenia la lluna, tan sols volia superar els dèficits constatats, amb noves capacitats competencials i financeres, tot fent camí, en el terreny semàntic, cap a l’Espanya plurinacional que el pacte constitucional de 1978 havia deixat oberta. Davant d’aquesta raonable ambició, les dretes espanyoles van respondre amb tota l’artilleria i sense aturar-se fins avui. Mentides i insults, obstruccionisme parlamentari, burles irrespectuoses i xulesques…: la pura provocació de qui, calculadament, està tractant d’engegar l’adversari a l’extrem oposat.
LA VERITAT, PERÒ, ÉS QUE DE MOMENT el seu èxit ha estat absolutament descriptible. Ni tan sols la reacció independentista que han produït no s’ha donat en els termes que perseguien ni ha generat, per ara, cap tensió significativa dins de la societat catalana, on les famoses consultes populars s’han descabdellat en un ambient distès, festiu i altament cívic. Hi ha contribuït, sens dubte, el fet que les consultes hagin tingut lloc en el terreny de la interpretació escènica més que de la realitat, és a dir, sabent tothom -tant els que hi han participat com els qui n’han restat al marge- que no tindrien cap conseqüència pràctica.
DOS ELEMENTS, DES DE CATALUNYA, han empès especialment cap al fracàs -per ara- de la provocació. D’una banda, el posicionament ponderat i inequívoc del president Montilla, que ha merescut el reconeixement de propis i estranys, amb un sentit ajustat dels temps, amb el mateix discurs a Catalunya que a Espanya i amb una remarcable capacitat de posar el dit a la llaga: “Una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució, una visió que tanqui el pas a la concepció plural d’Espanya, seria el pitjor servei que podria fer-se a la mateixa Constitució”. I ha afegit, tot negant el suat “problema catalán”, que es tracta en realitat d’un problema que “afecta totes les institucions de l’Estat”, ja que del tractament que s’hi doni “se’n derivarà el futur del projecte espanyol comú”. D’altra banda, ha tingut un efecte decisiu l’esplèndid editorial dels diaris catalans i les adhesions en cascada que ha obtingut, que donen la clau i la mesura del que podria ser un front polític del catalanisme plural al capdavant de la societat catalana si l’ocasió ho acabés exigint.
ALGUNES VEUS DEL MADRID POLÍTIC han començat a verbalitzar que “no es tracta ja de salvar l’Estatut, sinó de salvar la Constitució” i que ha de cessar, d’una vegada per totes, la mediatització del Tribunal Constitucional. En efecte, les dretes espanyoles, en la seva estratègia provocadora envers Catalunya, de factura neocon i d’objectiu lerrouxista, s’han passat completament de rosca i han estat sorpreses en el patètic paper de l’aprenent de bruixot: les aigües els han fugit de mare i han acabat per posar Espanya en joc. A més, sense aproximar-se ni de lluny als objectius que perseguien a Catalunya. Ben al contrari, han de constatar el reforçament del consens catalanista, mentre prescriptors estatals significats les assenyalen com a causants d’una possible crisi política espanyola de conseqüències no calculades, que els podria costar caríssima.
CATALUNYA HA SABUT ESTAR a l’altura. Cal que persisteixi, evitant derives afeblidores que puguin donar noves ales a les dretes espanyoles i als seus designis de divisió envers el nostre poble. L’objectiu primer és fer respectar el pacte de 2006, el nou i vigent Estatut. Però no tan sols. Tan important com aquest és l’objectiu de preservar els horitzons oberts pel pacte de 1978: el reconeixement constitucional de “nacionalitats i regions”, en el desenvolupament del qual hauríem de poder avançar cap a un llindar ineludible perquè Espanya no se’ns faci estranya: l’Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüístic i policèntric que la nació catalana necessita.
