Fa uns anys, amb sorpresa, sentíem dir a José Luis Rodríguez Zapatero que baixar impostos era d’esquerres. Fa pocs mesos, amb gran incredulitat, sentíem dir a Mariano Rajoy i altres membres de la dreta que no pensaven pujar els impostos. I ara, amb Rajoy president, hem viscut una de les pujades més fortes dels últims temps. Al marge de comentaris sobre la credibilitat dels polítics en temps electoral i els repartiments de culpes entre governs, se m’ocorren quatre reflexions sobre impostos i ideologies.
Cal distingir la ideologia i les matemàtiques. Pujar o baixar impostos no és un tema de dretes o d’esquerres, és un tema de comptabilitat. Els Estats, igual que les famílies, no poden viure instal·lats en el dèficit més que en períodes curts i amb dèficits moderats. Els nivells d’impostos vénen determinats gairebé matemàticament pels nivells de despeses. Una societat que decideix que, per augmentar el benestar i la equitat, desitja comptar amb uns serveis públics de més qualitat i gratuïts, només pot assegurar-ho amb un adequat nivell d’ingressos, és a dir, amb més impostos. Aquest ha estat el gran error de molts països, entre ells Espanya, que durant els últims 15 anys han anat millorant el nivell de serveis i infraestructures, i al mateix temps rebaixant impostos, amb aplaudiments de tots, esquerra i dreta. Incrementar sistemàticament l’endeutament és avançar cap al precipici. I cal reconèixer que durant aquest període els governs, tots, no han sabut quadrar els comptes. Ho han fet amb ingressos no sostenibles (procedents de l’immobiliari) o amb dèficit. Ens podríem haver evitat l’augment actual si no s’haguessin fet (en alguns casos les mateixes persones i partits) les imprudents supressions o disminucions d’anys enrere.
Les matemàtiques donen pas a la ideologia a l’hora de prendre dues decisions clau. La primera és el nivell de benestar que es desitja. L’esquerra és partidària de més benestar i menys desigualtat, i la dreta de menys serveis públics gratuïts i de menys impostos. En aquests últims anys s’ha anat invertint a tot Europa la tendència de la dècada de 1960 cap a una societat més cohesionada i amb un Estat de benestar més important (en algun cas fins excessiu). Les retallades que es van fer han arribat a Espanya quan encara estava el nostre a mig construir i per tant és més difícil acceptar passos cap enrere. La lluita contra les retallades serà dura, sobretot pel gran increment de pobresa que s’ha creat en aquests dos últims anys, pobresa que a més enfonsa el consum i la recuperació.
La segona decisió és potser més important ideològicament. Si s’ha de pujar o baixar impostos per finançar un cert nivell de benestar, quins es pugen i quins baixen? L’esquerra vol augmentar la contribució de les rendes més altes i especialment les provinents del capital i de les plusvàlues especulatives, que actualment tenen una càrrega impositiva molt menor que les del treball, i també vol recuperar un impost per a les grans fortunes i eliminar tots els mecanismes que els permeten eludir la tributació. Els governs, per comoditat i també per eficàcia recaptatòria, són partidaris d’augmentar la càrrega sobre les rendes del treball (IRPF) i sobre el consum (IVA), però això és socialment regressiu.
La renda disponible, o el nivell de vida d’un ciutadà mitjà, és la suma del “salari net” (salari brut menys impostos) més el “salari en espècies” (serveis gratuïts que no ha de pagar). Si es congelen els salaris i al mateix temps augmenten els seus impostos i es redueixen les prestacions dels serveis públics, es produeix un triple ajust a la baixa. És una cosa inevitable, però tots hem de ser conscients que és una forma indirecta de reduir els salaris. El camí per evitar-ho passaria per poder augmentar els salaris bruts, exigint augments paral·lels de productivitat que depenen d’un major esforç i una major capacitació en el factor treball, i de noves inversions en les empreses.
En resum, durant 20 anys hem construït una societat més rica (no tant com hem cregut), però molt més desigual. Hem d’estar atents i ser prudents, per evitar que ara dibuixem una societat més pobra i encara més injusta.
