Icones 5 (George Orwell, Claude Simon)
1 d’abril de 2023
A la novel·la Les Geòrgiques, el seu autor, Claude Simon, premi Nobel de literatura, va fer una cosa bastant insòlita: reescriure l’Homenatge a Catalunya de George Orwell, en un exercici de transmutació literària, a través d’un personatge, O., que és un transsumpte indissimulat de l’escriptor britànic.
A propòsit d’aquesta estranya reescriptura, Simon Leys, un notori orwellista, va escriure: «Assenyalem que un dels pòstums calumniadors (d’Orwell) fou l’il·legible Claude Simon. A les seves Geòrgiques, la calúmnia estúpida i baixa només és atemperada per la inintel·ligibilitat general de la prosa. Però, a menys de ser un acadèmic suec, qui voldria llegir Claude Simon?».
Leys fou injust, perquè Simon és un escriptor molt bo, i el seu trasvestiment d’Orwell és duríssim però no és calumniós. Gide deia que no es fa bona literatura amb bons sentiments. Encara que el contrari no és automàticament cert, Simon ho corroborà amb el seu llibre: bona literatura i mals sentiments envers l’escriptor anglès (per bé que potser complexos, perquè la tria del títol, Les Géorgiques, podria ser interpretat com un homenatge inconscient a George Orwell).
En canvi tenia raó Leys assenyalant que Simon és poc llegit en el seu país. Que li atorguessin el premi Nobel, el 1985, fou rebut amb sorpresa general a França i amb un punt de consternació a Paris. Quan morí, als 91 anys, a l’obituari de Le Monde escrit per Pierre Lepape, es llegia: “… mentre en el món sencer l’obra de Claude Simon era traduïda, comentada, incorporada al programa de les universitats, aquí seguia pràcticament desconeguda del públic. Cas estrany, potser únic a França, d’un escriptor saludat arreu com un dels grans del seu temps i exclòs aquí de la consagració. Ni l’atribució del Nobel fou suficient per omplir aquest fossat. Es recorda encara aquell titular d’un diari de Paris: ‘Un viticultor de Salses (Pirineus Orientals) obté el premi Nobel de literatura’…»
Que Claude Simon dediqués tant talent, tanta mala llet i tantes pàgines, una cinquena part de les seves Geòrgiques, a reescriure l’Homenatge a Catalunya és un misteri intrigant: Simon no l’aclarí; només va admetre que de pàgines potser “en sobraven unes deu“. Miquel Berga, que col·laborà amb Bernard Crick en el capítol català de la biografia canònica d’Orwell, ha escrit que tant l’Orwell de l‘Homenatge a Catalunya’ com l’O. de ‘Les Georgiques’, són personatges de ficció. És cert; però, fidelment o no, es refereixen inequívocament a una persona concreta, ben real.
Potser a Simon l’irrità el mite pòstum que Orwell adquirí en el món anglosaxó; com li molestava la mitificació, a França, d’André Malraux. És evident que la lectura del Homenatge a Catalunya l’havia enutjat per raons literàries, polítiques i morals. No li agradaven ni la personalitat d’Orwell (el veia, ha escrit un crític, Lucien Dällenbach, com un “germà enemic”) ni la seva trajectòria a la Catalunya de 1936-37, que Simon també va conèixer breument, a Barcelona, el setembre del 36.
En el curs d’una llarga entrevista, Simon ho va explicar: “Hi ha un element de camaraderia (“fellow-feeling”) en la meva resposta a la personalitat d’Orwell, i tinc una profunda admiració pel seu coratge personal. Per desgràcia no m’inclinaria a anar tan enllà pel que fa al seu coratge i honestedat intel·lectuals. Sense carregar les tintes, i mencionant només com a exemple la seva idíl·lica descripció de Barcelona el novembre de 1936, que és poca cosa més que una còmica guia turística, diria als que em critiquen que l’ ‘Homenatge a Catalunya’ és una obra (o millor una peça d’autodefensa) fal·laç des de la primera frase…”
Potser reaccionà contra el fet que Orwell, malgrat totes les vicissituds i desil·lusions, hagués mantingut les seves conviccions socialistes. El retratà com una mena de doctrinari obsedit: “Al final [O.] fa pensar en algú que s’obstinaria amb una indestructible i trista perseverància a rellegir el manual de funcionament i de muntatge d’un mecanisme perfeccionat sense poder resignar-se a admetre que les peces separades que li van vendre i que tracta d’ajuntar, rebutja i reprèn de nou, no poden adaptar-se entre elles ni per a formar la màquina descrita en el catàleg ni, segons tota aparença, cap altra màquina, tret d’un conjunt grinyolant d’engranatges que no tenen cap utilitat, si no la de destruir i matar, abans de desmantellar-se i destruir-se ella mateixa”.
En el discurs de recepció del premi Nobel, Claude Simon feu seva una frase, atribuint-la a Barthes, “si no a Shakespeare“: “‘Si el món significa alguna cosa, és que no significa res – tret que és.” (“Si le monde signifie quelque chose, c’est qu’il ne signifie rien - sauf qu’il est.”). Pensava, és clar, en Macbeth: «(La vida) és un conte explicat per un beneit/ple de soroll i fúria, i sense cap sentit». Considerava qualsevol intent de trobar una significació a la història humana com una “derivada tangencial, comestible i optimista de la metafísica“. Sollers deia que, per Claude Simon, “l’ésser humà es troba submergit en la Història com un conill al·lucinat, que corre el risc de ser tirotejat d’un moment a l’altre”.
Després de les seva experiència a Barcelona, l’O. de Claude Simon fuig: corre i corre durant pàgines senceres, en una fugida que sembla no tenir aturador. Després dels Fets de Maig del 37, Orwell i la seva dona van fugir per cames a França (“In the end we crossed the frontier without incident”). Es van refer durant tres dies de juny a Banyuls, abans de seguir camí. Recordant-ho, a les pàgines finals de l’Homenatge a Catalunya, Orwell escriu: “constantment pensàvem en Espanya, la somiàvem i no paràvem de parlar-ne”, i afegia: “Cosa curiosa, l’experiència, en conjunt, ha augmentat, en comptes de minvar-la, la meva fe en la decència dels éssers humans.” La conclusió de l’Homenatge d’Orwell és angoixada i pessimista, però no desesperada.
Que Orwell arribés a aquella conclusió, malgrat l’experiència viscuda, a Claude Simon li semblà incomprensible o de mala fe. Pensà que Orwell havia volgut donar un sentit a allò que havia fet; i que, en conseqüència, ho havia falsejat volgudament. En el seu llibre va comparar les referències d’Orwell a la solidaritat, els seus records de germanor en el combat, els seus raonaments polítics i morals, amb l’absurd bric-à-brac del contingut desordenat d’una maleta vella, gastada i malmesa.
L’obsessió d’Orwell amb les rates és coneguda. A l’Homenatge se’n parla, i més encara a la novel·la 1984, on la fòbia de Winston, el protagonista (‘Of all the horrors in the world – a rat!’) juga un paper clau.. Simon també parla de rates a Les Geòrgiques, per descriure els perseguits i perseguidors de la Barcelona de juny del 37: «aviat ells (les rates) van saber que ells (els seus perseguidors) començaven les batudes…» (“bientôt ils (les rats) apprirent qu’ils (leurs poursuivants) commençaient à faire là aussi des descentes”…).
Orwell (l’Orwell de la «decència comuna») pensava que una rata és una rata i un home és un home (decent, llevat que es demostri el contrari). Es podria parlar, en la disparitat frontal entre aquests dos grans “germans enemics“, de graus diferents de pessimisme antropològic que portaven a conclusions morals oposades.
P.S.- Amic d’alguns dels seus companys catalans (Josep Pané, que fou el seu cap al front d’Aragó, Ramón Fernández Jurado, que va combatre al seu costat, i altres) em decanto a creure que George Orwell tenia més raons i més raó que Claude Simon.
____________________
Bernard Crick, George Orwell, La biografia
La caixa George Orwell del CCCB: Colm Tóibín, Orwell i Barcelona / Orwell and Barcelona; Miquel Berga, Llegir Orwell avui / Reading Orwell Today; Timothy Garton Ash, Orwell i el nostre temps / Orwell and Our Time; Masha Gessen, El repte d´’escriure avui / The Challenge of Writing Today
Valèria Gaillard: Claude Simon, escriptor d’un paisatge en fuga
Javier Cercas: El arte de representar la guerra
